El Gran Tour. De Sant Pere Pescador a Figueres

Observo amb curiositat, des de fa dies, l’aparició de les successives cartes del tarot damunt del nostre itinerari. Ha aparegut el papa ( o sigui el bisbe), al Montgrí; ahir la lluna, a l’Escala, s’alçava sobre el mar; el sol, oi tant!, avui també, i si cal amb més força; els enamorats: la violinista i el jove de la guitarra; la força, a La Bisbal (el bisbe altre vegada!), que porta per barret una de les cintes de Moebius d’en Josep Canals; i avui, sobtadament en el camí, ens hem trobat amb el penjat.

La Rosa Brugat ha penjat d’una alsina el seu doble. Així de bèstia, tal qual, al costat del camí, balanceja un maniquí de la mida d’una persona, penjat pel coll: hem quedat clavats, muts.

La Rosa observa les nostres reaccions amagada en un camp de blat de moro proper, i em sembla que fins i tot ens ha filmat. Ah, quin espant hem passat! Una pel·lícula de por, una mica bastant gore, però amb un bon final, amb un final feliç.

Després de despenjar el penjat i deixar-lo estès a terra, i saludar el seu doble, saludar-la a ella -riallera, viva-, seguim cap a Figueres.

Ens acostem a la metròpoli, i el sol ara és de justícia (una altra carta: la justícia!). El paisatge es deteriora molt de pressa; carreteres i autovies que tallen el camí, polígons industrials, brutícia, pudor; anem pel llit d’un riu claveguera, travessem una carretera per l’interior d’un tub. El paisatge industrial, que arreu se sembla molt, està fet per anar motoritzat, per passar-hi pel damunt, per passar de llarg; si un dia el feu a peu, veureu que és dur, molt dur: els dinamismes de la Naturalesa han desaparegut: no hi són. És així de simple, no hi són. Només hi sobreviuen, i encara, les mal anomenades males herbes.

Patim algunes al·lucinacions: ens falta aigua i somniem arbredes, somniem torrents d’aigua fresca. Ni una ombra, ni un arbre, res. Només asfalt sobre asfalt, i el sol: la seva llum, la seva escalfor, el seu rigor. I Figueres és lluny, molt lluny, inabastable com un miratge: desapareguda entre els vapors de la calitja.

Però avui estem de sort; en mig del desert trobem El Dorado: un bar refrigerat, amb cervesa freda servida en copes fredes…, i tantes altres coses més! Després d’un bon àpat, els nostres sentits tornen a lloc, la conversa flueix, i fins i tot els polígons industrials, semblen…, com ho diria?, un món per descobrir.

Eva Marichalar-Freixa, que ens acompanya, camina amb un llençol blanc, on, de tant en tant, escriu una història particular sobre un doble seu: Virgínia Fochs. La cosa ve de lluny, i avui és el primer dia que aquest personatge interior, viu des de fa molts anys, surt a l’exterior. L’acció de l’Eva es diu: “de quan no m’agradaven els llençols”. ¿Per què, a l’Eva, abans, no li agradaven els llençols? Quin trauma infantil, o el que fos…? En relació amb aquest fet l’Eva té un secret molt secret, i per això avui escriu en un llençol, perquè ara li agraden, li encanten! Després a Figueres, a la galeria Lola Ventós, ens explica aquest secret, que ara coneixem i compartim.

Vols saber el secret de l’Eva?, i per què…? Què diu el secret?

La Virgínia. Escolta la veu de la Virgínia.