Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Dos moments en què l’art va molestar la ciència

Dos casos excepcionals que ens fan dubtar sobre la interrelació entre les dues disciplines

Hi ha moments en què l’art i la ciència es troben, comparteixen els mateixos procediments, materials i objectius: conèixer el món, qüestionar el coneixement establert, experimentar. Dins de la Biennal Ciutat i Ciència, el CCCB ha acollit dues xerrades al voltant d’aquesta paradoxa: Artistes als laboratoris i Art i Ciència. D’allà n’hem extret dos casos excepcionals que ens fan dubtar sobre la interrelació entre aquestes dues disciplines i també sobre els límits ètics de l’experimentació.

1. Alletar un gos: el cas de K-9_topology

Maka Smrekar és una artista eslovena que qüestiona les diferències entre espècies. La seva investigació se centra en la convivència i l’evolució interespècie, com fa a K-9_topology, un projecte de quatre parts. En la primera, Ecce Canis, l’artista extreu serotonina de la seva sang i de la del seu gos, Byron, i la barreja. D’aquesta barreja n’extreu una olor, una fragància que es pot exposar en galeries i que simbolitza la història de tolerància mútua i estima entre dues espècies. En la segona part, I Hunt Nature, and Culture Hunts Me, Smrekar estableix relacions de confiança amb llops, en una performance en què ella, despullada i estirada, es deixa olorar i conèixer per aquests animals. La tercera part, titulada Hybrid Family, és una acció que comporta tres mesos d’aïllament junt amb el seu gos, Byron, i un cadell, Ada, al qual acaba alletant del seu propi pit. Per fer aquesta performance, Maka Smrekar passa per un procés d’estimulació de la mama, i la seva intenció és crear una família “sense humanitzar l’animal o animalitzar l’humà”. En la quarta part de K-9_topology, l’artista combina cèl·lules seves i de Byron, amb l’objectiu de crear un material cel·lular que sobrevisqui: és a dir, generar una criatura híbrida. Com explica al CCCB Lluís Nacenta, director d’Hangar, entitat que el 2018 ha fet un laboratori de creació amb Smrekar, aquest és un treball filosòfic i polític. L’artista ha sigut acusada de practicar la clonació.

2. Una història cel·lular romàntica: el cas d’Immortality for Two

Marta de Menezes és una artista portuguesa que treballa sobre la identitat, sempre des d’un punt de partida filosòfic que acaba barrejant amb la ciència, experimentant amb cossos vius: ja poden ser papallones, a les quals pinta les ales a través d’una mutació cel·lular; com microestructures moleculars, que converteix en escultures ínfimes; com el seu propi cos, al qual hi insereix pell que ell mateix rebutja, i tants altres experiments més. Una de les seves obres més apassionants, però, és l’anomenada Immortality for Two. El projecte comença quan de Menezes vol aconseguir la immortalitat, però veu que segurament l’única manera d’aconseguir-la és fora d’ella mateixa: extraient una cèl·lula del seu cos, i manipulant-la científicament amb l’objectiu que sigui immortal. Per dur a terme aquest projecte, l’artista col·labora amb el seu marit, que és immunòleg. “Vaig demanar-li a en Luís [Graça] que manipulés les meves cèl·lules, ja que ell és la única persona amb qui passaria la resta de la meva vida, i jo manipularia les seves”. De Menezes i Graça van decidir, a través d’una experimentació científica complexa, fer que aquelles cèl·lules fossin immunològiques, per tal que estiguessin autoprotegides. Però aquest procediment tenia una contrapartida: les cèl·lules aspirarien a la immortalitat, però no es podrien tocar mai entre elles, perquè aleshores deixarien de ser immunes. “Estaríem junts per sempre, però separats”, conclou de Menezes al CCCB: tot un Romeo i Julieta, però cel·lular.

Quan els límits entre l’art i la ciència s’entreteixeixen

La primera xerrada d’art i ciència del CCCB, Artistes al laboratori, va ser un diàleg amb Mónica Bello, cap del departament d’Art el CERN (Organizació Europea per la Investigació Nuclear), Lluís Nacenta, director d’Hangar, i Tere Badia, exdirectora d’Hangar i actualment secretària general de Culture Action Europe. Els ponents van debatre sobre la relació entre art i ciència, posant especial èmfasi en què les dues disciplines es poden ajudar mútuament perquè tenen en comú la voluntat de resoldre dubtes, però que més enllà del romanticisme, l’art encara no molesta prou la ciència: “En molts projectes,  al final la ciència queda exactament igual que com havia començat, i només és l’art el que s’ha mogut”, deia Badia. Per a Bello, una de les formes en què la interrelació entre art i ciència pot millorar és que “l’artista investigador tingui un sou igual de digne que l’investigador científic”.

En la segona conferència, moderada pel filòsof Pau Alsina, s’hi van reunir el reputat teòric de l’art Gunalan Nadarajan, l’artista portuguesa Marta de Menezes i la Doctora en teoria de mitjans Ingeborg Reichle. Cada ponent va explicar el seu camp d’estudi, que en el cas de Nadajaran es va centrar en un debat sobre l’autoexperimentació al llarg de la història de la ciència i de l’art, entenent el canvi de l’observació a l’experimentació com “un gir creatiu en la història de la ciència” i explicant casos sobre autoexperiments que han fet avançar la recerca científica i que s’assimilen a pràctiques artístiques. Per la seva banda, Reichle va esgrimir com aquests darrers anys la biologia s’ha vertebrat a través de la tecnologia gràcies a l’ús de la tecnologia de la informació. Com concloïa Nadarajan, “ens han fet creure que el coneixement només ve de la ciència, i ni és veritat ara, ni ho ha sigut abans, ni ho serà mai”.

La Biennal Ciutat i Ciència ha tingut lloc entre el 7 i l’11 de febrer, i ha barrejat la temàtica científica amb altres disciplines com la teoria de gènere o l’art. En l’àmbit artístic, la iniciativa s’ha interrelacionat amb un seguit d’exposicions que encara duren un temps, com ara la mostra Tintín viatja a la lluna o Art matemàtic del CosmoCaixa; Som Natura, del Museu de Ciències Naturals o Besòs: a noble ecosystem, que es pot veure a la Fabra i Coats. La Biennal també ha portat l’art en altres punts de la ciutat, com per exemple arran de mar, al Centre Mediterrani d’Investigacions Marines i Ambientals (CMIMA), on l’artista Anna Rierola ha creat una obra que envolta l’edifici. Es tracta d’un gran mural de 60 metres de longitud, realitzat amb imatges microscòpiques del fons marí que interpreten un oceà. “No hi ha res tant fascinant com veure l’invisible”, assenyala Rierola; i tant l’art com la ciència ens ajuden a fer-ho.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació