De la dissidència lèsbica a la Llei Mordassa

Passegem per les sales de La Virreina ara que el centre expositiu barceloní ha tornat a obrir les portes amb noves propostes

Clàudia Rius i Llorens

Clàudia Rius i Llorens

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol (2017 - 2021). Actual cap de comunicació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

“Quan vaig fer l’amor amb una dona per primer cop, tota la meva visió del món va canviar”, va deixar dit Barbara Hammer, una artista que va descobrir que era lesbiana als 30 anys, quan es convertir en una veu destacada de les dissidències feministes. La seva vida va fer un gir als 60s i 70s, després que un professor l’animés a fer cinema i ella gravés la que es coneix com una de les primeres pel·lícules lesbianes, Superdyke (1975), amb una motocicleta i una càmera super-8. Ara podem veure un recull de l’obra de Hammer a La Virreina, que reobre les portes amb quatre exposicions noves i totes les mesures de seguretat i higiene.

"Corky Wick i jo" (IV), San Mateo, California, 1979, 2017 (Hereus de Barbara Hammer/Galeria Company, Nueva York)
“Corky Wick i jo” (IV), San Mateo, California, 1979, 2017 (Hereus de Barbara Hammer/Galeria Company, Nova York)

Barbara Hammer (1939-2019) serà recordada per unir amb excel·lència el cinema experimental amb els moviments de dissidència lèsbica d’Estats Units dels anys 70. La seva obra tracta sobre la vulnerabilitat i el desig, i la podem gaudir a l’exposició Sisters! de La Virreina Centre de la Imatge, la sala expositiva del bell mig de les Rambles de Barcelona que ha tornat a obrir després dels estralls del coronavirus, ara amb el famós passeig barceloní gairebé desert i amb una limitació d’espai que no impedeix assistir-hi. La mostra és la primera retrospectiva realitzada a l’Estat Espanyol sobre aquesta artista, que va morir l’any passat arran d’un càncer que també va plasmar en la seva obra. De fet, la cineasta va estar activa fins al final i va poder preparar l’exposició de La Virreina.

L’obra de Hammer es pot considerar un monumental registre en clau autobiogràfica sobre com es van articular les dissidències lèsbiques i feministes entre finals de la dècada dels seixanta i l’actualitat. Els 30 vídeos firmats per l’artista que podem veure a La Virreina, i totes les fotografies i obres complementàries que també hi podem descobrir, són alhora una celebració de la vida i una crida a la discrepància, episodis d’una carrera que va ser personal i confessional i, a la vegada, un punt de partida d’esdevenirs polítics i comunitaris. Així entenia ella també la seva escriptura, a mig camí entre la memòria, la crònica i l’assaig, compilada al llibre Hammer! Making movies out of sex and life (2010). 

Durant tota la seva trajectòria, l’artista estatunidenca va manifestar una posició artística i existencial trangressora que enllaçava amb la capacitat revolucionària de l’amor, amb el poder de les persones per unir les seves fragilitats i revoltar-se. De fet, la mostra de La Virreina es pot dividir en dues parts: la del descobriment dels afectes lèsbics i la del descobriment de les malalties. Com que l’obra de Hammer és autobiogràfica, en les primeres sales hi trobem la seva admiració cap als cossos i les sensacions de les dones, i en les últimes el temps passa i arriben les malalties. L’exposició comença alegre i acaba crua, però ho fa sempre des d’una sinceritat alliberadora, perquè Hammer també volia visibilitzar la vellesa per demostrar que fins al final dels dies, tant l’amor com el dolor travessen els cossos.

Quan als anys 70 Barbara Hammer va declarar-se lesbiana, tota la seva vida va fer un gir: “A part dels meus plaers sensuals, la meva xarxa social va canviar completament; vaig ser arrastrada per les energies i els somnis d’una revolució feminista”. Aquesta referent va fer 29 pel·lícules a la dècada dels 70, la majoria de les quals reflectien de forma molt directa i literal l’exploració del cos i la identitat. De fet, una de les conseqüències del coronavirus és que les pel·lícules que exposa La Virreina no poden sentir-se amb auriculars per qüestions d’higiene, així que se senten en veu alta i el centre ha fet un gran esforç per subtitular-les totes al català, fet que permet entendre millor que mai aquestes gravacions, de so original reverberant. La mostra és imperdible i es podrà veure fins al 27 de setembre.

Susan Sontag, Daniel G. Andújar i Rafel Bernis, els altres protagonistes de La Virreina

La Virreina Centre de la Imatge reobre, a part de Sisters! de Barbara Hammer, tres exposicions més que havien quedat sense inaugurar el passat 13 de març del 2020, coincidint amb l’inici del període de confinament arran de la Covid-19. Els horaris d’obertura seguiran sent de dimarts a diumenge, d’11 a 20 h. Durant la visita caldrà portar mascareta i respectar els aforaments marcats per cada sala i la distància de seguretat de 2 metres. Les visites guiades gratuïtes dels dimarts, dissabtes i diumenges es reprendran al cap d’unes setmanes, quan s’entri a la tercera fase de la desescalada. Però què més hi podrem veure?

Des de l’any passat, per fi es pot llegir en català l’emblemàtic llibre de Susan SontagSobre la fotografia, publicat l’any 1977. Però La Virreina no en tenia prou amb editar-lo: ara en fa una exposició on tradueix al llenguatge museogràfic algunes de les reflexions de la teòrica. Valentín Roma, director del centre, destaca l’aportació de Sontag (1933-2004) alhora de crear “una narració diferent sobre la imatge, més suggerent que rigorosa, amb una sensibilitat quasi d’usuari d’internet”, perquè com podem veure a la mostra, l’estatunidenca va fer una anàlisi de l’estat de la fotografia i del paper de les imatges a base de relacionar lliurement conceptes i artistes que li permetien anar més enllà, com demostra l’exposició.

A part de Hammer i Sontag, que van coincidir en el temps i entre les quals es poden teixir relacions, La Virreina també inaugura El bar de la senyora Olvido, una mostra petitíssima i excel·lent que exposa el reportatge que el fotògraf barceloní Rafel Bernis (1945) va dur a terme el 1979 en un establiment de l’antic barri Xino de Barcelona. Són imatges sobre uns tipus de bars sòrdids que ja no existeixen i que vertebraven la vida veïnal entremig d’alcohol i de situacions difícils. Una delícia en la qual destaquen el nombre de dones que hi surten i que Bernis va fotografiar, junt amb els altres parroquians habituals, sense que la presència de la seva càmera alterés l’autenticitat de l’establiment de la senyora Olvido.

Finalment, la quarta mostra que inaugura La Virreina és El tercer estat de Daniel G. Andújar (1966), una investigació d’aquelles utopies que, des del camp de l’art, aspiraven a construir una estètica de la classe treballadora que va xocar amb el poder normalitzador. Quines són les condicions del treball dels artistes? Com encaixen els creadors en els sistemes de control actuals? Quines estètiques revolucionàries reprodueixen i quina tradició tenen? Pot existir un museu del poble? La mostra d’Andújar és també un avís, perquè com reflexiona l’artista, “diuen que després de les pandèmies vénen les revolucions”. Ho deixa caure ell, que ha corroborat que avui moltes de les seves obres serien impossibles de fer per culpa d’una repressiva Llei Mordassa. Des de la llibertat de Hammer al control d’Andújar, l’evolució de la societat no promet, però La Virreina postcoronavirus fa goig de visitar.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació