Dissenyes o treballes?

“¡Raquel, si no existieras habría que inventarte!”, deia el dissenyador català Peret a la historiadora del disseny Raquel Pelta, tot just acabar la roda de premsa en què presentava la nova exposició “Dissenyes o treballes?” que ella mateixa ha comissariat. És la nova proposta del Museu del Disseny i ens transporta a una etapa que no cal inventar perquè ja ha existit: els anys vuitanta i el boom que van suposar pel disseny gràfic.

Que aixequin la mà les persones que, havent viscut els anys vuitanta, no recorden una coberta d’un disc, una portada d’un llibre o una imatge d’un cartell. “En aquella època érem feliços, però no ho sabíem”, explica Raquel Pelta, especialista en la història del disseny a casa nostra. Feliços i envoltats d’una explosió de la indústria del disseny, que va aprofitar els anys de canvi cultural per formar part de la revitalització de les empreses i les institucions, en procés de modernització.

La dictadura quedava enrere i es buscava una nova forma de comunicar. Si els productes sempre reflecteixen el moment en què han estat creats, a l’exposició en qüestió veiem que aquella va ser una època de dificultats i eufòria, innovació i oblit. “Tots teníem ganes de canviar i de viure en llibertat, després de l’etapa franquista”, insisteix Pelta, “Però partíem d’una transició democràtica gens fàcil, divertida i dolorosa, amb molts pactes, una crisi econòmica greu pel petroli i havent de sacrificar part de la memòria històrica”.

En aquest context és quan apareix una altra forma de dissenyar, que ara queda plasmada al Museu del Disseny amb la mostra “Dissenyes o treballes? La nova comunicació visual. 1980-2003”. L’espai reuneix aproximadament 600 peces al voltant de la comunicació gràfica, obres representatives de més de 200 professionals reconeguts per la seva col·lectivitat. Al museu, la mostra li ha servit per engrandir la seva col·lecció, sobretot gràcies a la complicitat dels autors: “El disseny es plasma en materials molt efímers que ningú creu que valgui la pena guardar”, recorda Pilar Vélez, directora de la institució, “Nosaltres volem crear una col·lecció representativa, difondre el patrimoni cultural i ser un referent estatal”.

Però per què l’exposició comença als vuitanta i s’acaba justament el 2003? La data inicial té a veure amb l’eclosió i modernització cultural; més endavant, els anys 90 suposen la internacionalització i consolidació de la professió i també de Barcelona com a ciutat de referència. Els Jocs Olímpics van posar la capital catalana al mapa i la van convertir en una de les urbanitzacions fonamentals per entendre el disseny europeu.

Era una època d’auge, en la qual es va fer popular l’expressió “Dissenyes o treballes?”, una de les bromes més habituals que si li podien fer a un dissenyador i que simbolitzava la popularitat, però també certa frivolització envers l’ofici. Després va venir una crisi postolímpica, que va traduir-se en uns anys durs pel món del disseny. Molts estudis que havien crescut pels grans esdeveniments –els Jocs, la Fira de Sevilla, Madrid Capital Cultural- van haver de tancar.

El 2003 “s’acaba el disseny del segle XX i comença el del segle XXI”, afirma Raquel Pelta, que explica que si bé abans el disseny era industrial, a partir del 2003 comença una intel·lectualització d’aquest i s’aposta per un enfocament social, encarat als serveis i a la innovació. En aquesta mateixa data se celebra l’Any del Disseny, s’expandeix definitivament l’internet i apareixen nous enfocaments per la disciplina. Però aquesta època moderna serà tractada en un altre moment, quan hagi passat aquesta exposició permanent, que durarà temps i que ens tornarà a recordar que, com diu Pelta, “Els 80 ens semblen aquí al costat, però ja són història”.