Ara que la Clàudia Rius tanca una etapa a Núvol i n’enceta una altra com a Cap de Comunicació de la Conselleria de Cultura, m’agradaria celebrar amb els lectors tots aquests anys que ha estat amb nosaltres amb una tria d’articles seus. N’he triat deu però us en colaré uns quants més amb enllaços.
De seguida vaig veure que la Clàudia era una periodista de raça. Quan encara estudiava la carrera i abans de fer pràctiques a Núvol, ens va enviar des de Suècia, on feia un semestre d’Erasmus, un article sobre el sistema educatiu suec, on les estones dedicades a la lectura són un premi, mai un càstig. L’article va interpel·lar milers de lectors i quan va tornar d’Escandinàvia, la vam fitxar de seguida.
La Clàudia ha tingut la capacitat de llegir la seva pròpia vida en clau generacional. Nascuda a Capellades l’any 1994, fa poc explicava en aquest article preciós que de petita a casa seva no tenien televisor. A principis de l’any 2020 es va fer mal al genoll i va haver de fer uns dies de repòs. Començaven uns anys vint que ens prometíem feliços, sense saber que teníem una pandèmia a la cantonada. La Clàudia va fer un exercici de recapitulació de la seva vida en aquest article en què afirma que l’esperança, per als catalans que ara transiten entre els vint i els trenta anys, mai ha sigut individual. El coronavirus ens ho ha confirmat.
Al llarg d’aquests darrers anys, la Clàudia ha parat molta atenció als museus i als galeristes, tant seguint les seves exposicions puntualment com abordant els problemes del sector, que afronta reptes importants. Ha fet reportatges sobre la precarietat dels treballadors dels museus, la manca de direcció dels equipaments, els seus dèficits de comunicació, la dificultat de connectar amb el públic o la necessitat de defensar espais de divulgació. I no s’ha estat de picar la cresta a una institució com el MACBA o qüestionar el projecte de l’Hermitage a Barcelona quan ho ha considerat oportú. Un dels articles més imaginatius i juganers de la Clàudia és aquest on compara museus amb prototips de relacions de parella. El dia que l’Associació de Galeristes va premiar Núvol per la bona feina que hi feia la Clàudia, van fer una festa amb gent del sector al MACBA. Vaig imprimir fulls volants amb aquest article i el vaig anar repartint a tots els convidats. Les relacions són com els museus: ens conquereixen amb l’exposició, però els veterans diuen que la manera d’aguantar el pas del temps és cuidar dia a dia la col·lecció.
A banda d’olfacte periodístic, la Clàudia també té un sentit de l’orientació editorial molt afilat i un instint per captar talent. Ho ha demostrat al Canal Malaia i a Núvol, amb la incorporació de plomes com en Gerard Furest, Marta Ricart, Jordi Medina, Maria Cacheda o l’explosiva Marta Pontnou, a qui va entrevistar aquí. La Clàudia ha tingut sempre el do innat de veure venir la presa. L’anticipació del que s’ensuma les coses abans que ho percebi tothom. Podria donar-vos múltiples exemples, però el cas més evident d’aquest olfacte periodístic és l’entrevista que va fer a Juana Dolores, que va convertir una jove poeta desconeguda pel gran públic, quan encara era una autora inèdita, en un personatge públic. L’entrevista a Juana Dolores ha superat les 100.000 visites i s’ha convertit en una peça icònica.
-
Subscriptors
Parlem amb…
Juana Dolores: “Escriure bé és més revolucionari que escriure en català”
Clàudia Rius i Llorens
A banda del descobriment de Juana Dolores, la Clàudia ha fet entrevistes magnífiques al llarg d’aquests anys. Ha parlat amb artistes com Àngels Ribé, Fina Miralles, Oliver Chanarin, amb professors com Eduard Cairol o Daniele Porretta, museòlegs com Guillermo Fernández o Antoni Laporte, lingüistes com Josep Maria Virgili o sociolingüistes com Marina Massaguer, que exposa amb una claredat meridiana els reptes que té al davant la llengua catalana. La destaco per sobre les altres perquè il·lumina una de les principals preocupacions de la Clàudia.
La Clàudia s’ha preocupat perquè la llengua catalana guanyés terreny en espais on ha quedat desatesa o arraconada. Ha engegat el podcast millennial Gent de merda, ha co-fundat a YouTube el Canal Malaia, que congrega i dona visibilitat joves youtubers que s’expressen en català. Fa uns mesos va traduir el seu activisme en paraules en el manifest sobre llengua i internet que va llegir al CCCB, durant la seva intervenció al col·loqui ‘Cultura zoomer’, dins la darrera Biennal de Pensament. En aquest manifest la Clàudia alertava que una de les coses que sense adonar-nos estem posant en risc amb els discursos supraterritorials afavorits per la implantació de la tecnologia digital, era la diversitat lingüística mundial.
La Clàudia també ha demanat de sumar la llengua en les lluites compartides que s’aixopluguen sota el gran paraigües del feminisme. A les opressions racials, sexuals, colonials, generacionals o de classe, cal sumar-hi les lingüístiques. “Com a dona catalana, que és la posició des de la qual jo em situo en el món, les meves lluites passen per reclamar des del meu territori la supervivència de les llengües minoritzades i de les cultures no hegemòniques enfront d’uns estats repressors i també d’un món globalitzat”, escrivia en un d’aquests articles que escrivia llevant-se a les sis del matí.
La Clàudia també ha escrit molt lliurement sobre artistes, al marge de l’activitat museística. Destacaria la sèrie de sis articles que va dedicar a la relació entre art i coronavirus, on relaciona l’art amb la salut mental, la solitud millennial o l’embaràs entre altres temes. I ara que ja no treballa a Núvol, puc explicar-vos un dels secrets de la Clàudia, i és que tenia l’habilitat de fer creure al personal que no feia mai vacances. Perquè no semblés que marxava del tot, s’inventava una sèrie d’articles i els deixava programats perquè anessin sortint cada setmana. Amb aquest argúcia va fer una magnífica sèrie titulada Pintors sota l’ombra. Destacaria aquest que va dedicar a la pintora Míriam Escofet, artista catalana que ha pintat el retrat oficial de la reina Elizabeth II d’Anglaterra.
“La sensació general a l’any 2020 és que Catalunya és un país amb unes polítiques culturals estàtiques on no s’hi premia el talent, principalment perquè no el busquen, sinó que esperen que arribi sol”, deia la Clàudia en aquest article en què demanava que les institucions públiques canalitzessin el talent jove. Ara que s’ha incorporat a la Conselleria de Cultura com a Cap de Comunicació, podem dir que aquest article ha esdevingut autoprofètic.
Ara que la Clàudia ha entrat a formar part del govern, s’haurà de situar dins el marc mental del poder. Descobrirà per què no sempre és fàcil solucionar molts dels problemes que criticàvem des de Núvol. Formarà part del teatre de la política i com a Cap de Comunicació haurà de calcular bé allò que cal dir i el que convé callar. Li desitjo que aquest article preciós que va escriure fa més de tres anys l’ajudi a superar falsos dilemes amb imaginació. Gràcies i molta sort!
Fes-te subscriptor de Núvol
Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges
-
Participa en sortejos setmanals i guanya llibres
-
Rep la revista anual en paper
-
Accedeix a la Biblioteca del Núvol
-
Aconsegueix descomptes culturals