De l’anvers i el revers

Sigui per atzar o premeditadament, en el calendari barceloní de finals d’estiu coincideixen dues exposicions dissemblants però que comparteixen el caràcter retrospectiu i l’ús d’elements tèxtils. Teniu temps fins l’11 de Setembre per veure-les totes dues presencialment, però un recorregut virtual també posa al descobert una nova ocasió per reflexionar sobre les connexions, els buits, les contradiccions, paradoxes i nexes que envoltent la pràctica de teixir.

Des que el passat mes d’abril es va obrir al públic l’exposició Teresa Lanceta. Teixir com a codi obert, he estat contrastant i rumiant quina documentació i quines idees eren les més útils per a seguir reflexionant sobre una pràctica tan polièdrica, que en el cas de Teresa Lanceta l’ha conduit a explorar “…el temps unitari, aquell que perviu en el temps mesurat”. Un mes més tard s’inaugurava l’exposició Homenatge a Picasso, Vallauris 1972. I de llavors ençà, les preguntes d’una exposició trobaven resposta en l’altra i a l’inrevès. Si una tenia en l’alfombra el punt de partida, l’altra trobava en el tapet un destí aparentment innocu.

L’any 1995, l’edifici blanc de Richard Meier era la primera seu construïda expressament per acollir un museu d’art contemporani promogut des dels anys 50 per un grup d’experts i crítics i que en les paraules inagurals de l’alcalde Pasqual Maragall era equiparable a una “catedral de l’art contemporani”.

Les façanes i parets potser no hauran estat mai tan blanques, ni els espais d’exposició tan proporcionats com en aquesta ocasió, gràcies a la rèplica de les grans superfícies teixides o cosides amb colors tènues o esclatants, suspeses del sostre convidant a celebrar, de passada, la proesa de l’anvers i el revers.

No hi ha competició entre continent i contingut perquè es combinen en un equilibri tens entre la complaença i la basarda, entre l’enlluernament i el desassossec.

No hi ha competició entre continent i contingut perquè es combinen en un equilibri tens entre la complaença i la basarda, entre l’enlluernament i el desassossec. Es tracta d’una exposició retrospectiva del conjunt de l’obra de creació multidisciplinar de Teresa Lanceta, documentada en el catàleg que acompanya l’exposició, una artista que als anys setanta del segle xx va optar per teixir com a forma prioritària d’expressió sense deixar de banda altres llenguatges com el dibuix, l’escriptura, l’àudiovisual, la recerca plàstica i acadèmica, la docència o l’aprenentatge i la investigació pràctica, en especial dels teixits de l’Atles – Mitjà.

Amb la informació precisa, sense tecnicismes ni cronologies, aquesta exposició, enorme des de tots els punts de vista, restitueix una trajectòria gairebé inèdita a Barcelona i fa caure l’alfombra dels ulls dels que rebutgen encara “l’art útil, l’art per a la vida”, dels que enquisten l’art i l’artesania en un debat estèril, dels que mai no han sospitat que les mans de les teixidores també fan tesis doctorals.

Parets més blanques per la proximitat dels colors, lliures de la pressió simbòlica, fibres decolorades a punt de tint, motius repetitius o irrepetibles… Optar per teixir “més enllà dels resultats i de les conseqüències” com diu Lanceta en el programa de mà, ha estat una interpel·lació contínua a la memòria indiviual i col·lectiva de les dones, un rebuig al rebuig i els seus cripticismes, n’hi ha prou amb una lectura atenta de la seva trajectòria expositiva.

Sense pretendre-ho, però, el retrovisor s’aplica al lloc en què s’exhibeix i com s’ofereix al públic visitant, perquè resulta inèdita també la manera de gestionar l’autoria: la incorporació al projecte d’altres creadors de generacions diverses, col·lectius, comissaris i teòrics juntament amb la presència activa de l’artista (vinculada al barri del Raval des del 1969) en diàleg obert a partir d’un seguit d’activitats de tota mena i per a tots els públics, la implicació amb iniciatives educatives del barri i l’animació de les múltiples formes de relació veïnal -en aquest cas radicalment harmòniques- entre el museu i els seus entorns. Una trajectòria inseparable de l’obra col·lectiva que entre octubre i febrer serà exhibida a l’IVAM.

No gaire lluny, als Espais Volart la Fundació Vila Casas rememora la celebració del 90è aniversari de Picasso i mostren una selecció de les quatre-centes obres que conformen la col·lecció de “tapets” adquirida per la Fundació. Elvira Farreras explicava que com a regal del norantè aniversari, la família va enviar a Picasso noranta “gorres de cop”, potser com a metàfora de protecció. La celebració de l’aniversari va avivar la demonització del pintor, hi va haver actes de violència a Barcelona i Madrid, contra llibreries i galeries d’art. Com a contestació es va promoure una exposició a Vallauris, poble on vivia Picasso, fent una crida oberta a un homenatge. Van respondre artistes d’arreu del món i de disciplines diverses, el catàleg de l’exposició que es pot veure fins a Octubre explica la iniciactiva liderada pel galersita Santiago Palet.

El suport, però, no seria paper, ni blonda de pastisseria com va suggerir Dalí sinó “tapets”, un tros de cotó blanc amb una punta cosida al voltant: neutre, anònim, de tan anodí invisible per als censors i per als espectadors, sense autoria, fora d’unes monges de la Bonanova lliures de tota sospita, quasi inexistents. Tapets, suports discrets, emmarcats de manera molt semblant a un quadre, amb la signatura de l’artista, en homenatge a Picasso. Innocus.