Daniel Gasol: “Les arts funcionen amb les normes del sistema capitalista en comptes de qüestionar-lo”

Entrevista l'artista i doctor Daniel Gasol, que acaba de publicar 'Art (in)útil. Sobre com el capitalisme desactiva la cultura' (Raig Verd)

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Daniel Gasol (Tarragona, 1983) és artista i doctor per la Universitat de Barcelona. I ara que ja l’hem definit, hem de dir que resistir aquestes definicions formen part de la seva pràctica. Per exemple, no li agrada l’etiqueta d’artista i prefereix definir-se com a “treballador cultural antidisciplinar”. El seu gran enemic és qualsevol cosa que soni a autoritat i ordre, tal com ens explicarà amb exemples de la seva obra al llarg de l’entrevista. Però l’entrevistem arran de la publicació d’un llibre Art (in)útil. Sobre com el capitalisme desactiva la cultura (Raig Verd). Aquest assaig, fill d’una tesi doctoral que per a Gasol també significa moltes coses, té un registre molt diferent de l’humor gamberro que fa servir per a l’art: estil pulcre, llenguatge acadèmic, amplíssima bibliografia. Per entendre Gasol, cal aquest díptic entre una teoria elegantíssima i una pràctica deliberadament troll. Parlem del classisme en el món de l’art, de com trobar escletxes que el capitalisme no pugui fagocitar i de què és útil i què no.

Daniel Gasol Foto Agus Izquierdo 3
Daniel Gasol | Foto: Agus Izquierdo

Ja fa més d’un segle que les avantguardes van començar a criticar el museu, el poder per decidir què era i què no era art: seguim allà?

A la Modernitat, amb la substitució dels dogmes de la religió pels dogmes de la ciència, s’estableix una necessitat d’organitzar-ho tot per taxonomies. Pensem que l’àmbit cultural funciona separat de la resta, amb unes disciplines i competències concretes, però, en realitat, totes formen part d’un mateix sistema global anomenat capitalisme que les condiciona. El fet que Duchamp posés un urinari dins del museu i que aquest debat segueixi dilatant-se en el temps fins als nostres dies és un símptoma de com aquestes institucions segueixen tenint autoritat per dir què és art i què no ho és. Seguim confiant en els “cubs blancs” com a llocs amb un poder. És necessari seguir parlant d’això perquè seguim intentant resoldre la qüestió des de dins del sistema de l’art. Però quan mires des de lluny, el jurat d’una convocatòria artística funciona com un got talent. El capitalisme no és només un sistema econòmic: crea formes de fer, d’existir, de relacionar-se, en les quals s’estimula constantment la idea de treballar dur per arribar lluny i, encara que això sigui una enganyifa, les arts funcionen amb les normes del sistema capitalista en comptes de qüestionar-lo. Potser la meva mare és més lliure fent un quadre de punt de creu que un artista fent una convocatòria. Quan la creativitat està obligada a generar rèdit econòmic, es restringeix.

Aleshores cal acabar del tot amb el museu?

És una qüestió de formes de mirar. Un museu és un cementiri on veure obres desactivades. La idea de performance, l’art conceptual o les mateixes avantguardes van néixer amb una vocació antimercantilista i han acabat fagocitades. Que el museu pugui agafar una performance i exposar-hi el seu rastre com un fetitxe, diu molt. No crec que sigui un problema del museu, ja que la seva tasca de conservació i divulgació és necessària, encara que crec que haurien de ser molt més plurals. L’error és entendre les institucions culturals com si fossin un sistema impermeable a les jerarquies capitalistes, que el museu sigui un espai d’autoritat dins d’un sistema que ha de generar un relat molt concret. Això ho veiem molt, per exemple, amb els problemes que va tenir Eugenio Merino per exhibir l’obra en la qual ficava Franco en una nevera. Un altre exemple: quan van fer fora del MACBA Pablo Martínez i Tanya Barson, la comunitat artística es va escandalitzar, però resulta que feia molts anys que els educadors del museu reivindicaven un sou digne, o que el personal de neteja i de seguretat no tenen un sou digne i se sabia. Una cosa que m’agradaria fer abans de morir seria convertir el MACBA en un espai on s’intercanviïn els rols dels treballadors, que el personal de neteja facin de directors i els directors de personal de neteja, fins arribar al punt de modificar els contractes.

Un museu és un cementiri on veure obres desactivades

Una de les figures que més analitzes al llibre és la del “l’artista emergent”.

L’artista emergent és una figura construïda pel sistema liberal: abans se’n deia artista jove i ara se’n diu artista emergent perquè hem vist que la precarietat pot anar al marge de l’edat. El capitalisme ja no s’apropia de l’objecte, sinó de la forma de funcionar de la creativitat, de tot el sistema ideològic. Per això les arts audiovisuals o el teatre tenen moltes més ajudes que les arts visuals. L’artista emergent és un producte de la dinàmica d’inversió i joc de mercat, d’identificar què pot generar diners. És una figura perversa.

Quin és el truc del capitalisme?

El capitalisme ha sabut trobar el mètode per generar plusvàlua de la seva pròpia crítica. Això és molt brillant, en un nivell conceptual. Al capitalisme li interessa pluralitzar els seus discursos perquè així s’estén. El relat és igual, perquè encara que el contingut canviï, la forma sempre és la mateixa: hi ha una estructura vertical on els de dalt estan animant constantment als de baix perquè s’esforcin per pujar i assolir un benestar.

Daniel Gasol | Foto: Agus Izquierdo
Daniel Gasol | Foto: Agus Izquierdo

També critiques la crítica.

La crítica ha deixat d’existir: els crítics han passat a ser jurats o assagistes. La crítica, que hauria de ser una forma de debat molt important per a les pràctiques culturals, ha mutat a un servilisme constant. Però la crítica ara mateix només es pot establir des de l’anonimat. L’exposició del Felix Gonzalez Torres al MACBA no contempla el VIH ni l’homosexualitat com a ADN principal del seu treball. Tothom diu que és un desastre com a relat, discursivament i curatorial. Molt bé haver dut les peces, 15 kilòmetres entre peces, que respirin bé. Però tothom aplaudeix aquesta exposició i ningú critica això. Dins del sector, tots ho diem, però no he vist cap mitjà on es critiqui aquest aspecte. Per què no podem parlar d’això des del respecte, dir-ho de manera constructiva? Perquè tothom espera que el MACBA el truqui per oferir-li una feina o un projecte. 

Això fa temps que és així.

Parlar de sistema de classes dins del sistema artístic és un tabú. L’estructura jeràrquica de classes defineix qui pot dedicar-se a l’art i qui no. Una persona amb uns avis que tenien fàbriques on s’explotaven altres persones pot tenir un pis i no ha de pagar lloguer, mentre que jo vinc de família humil i m’he hagut de buscar la vida per pagar una habitació. I no obstant això, he pogut seguir fent la meva tasca creativa. Penso en un projecte que vaig realitzar, Trabajos forzosos, on desenvolupava performances en els meus espais laborals, quan treballava de cambrer o en una gelateria. No tenia cap objectiu: ho feia perquè em venia de gust i aquells eren els únics espais lliures on podia fer alguna cosa. L’art es converteix en art només quan entra en el territori econòmic, i això ja és classisme. Potser els millors artistes no els coneixem perquè no es troben dins de la història de l’art, perquè la historiografia també és una forma d’ordre i dominació. Tot i que alguns artistes intentin buscar esquerdes dins d’aquest circuit, el sistema és classista en ell mateix. 

L’artista emergent és una figura construïda pel sistema liberal: abans se’n deia artista jove i ara se’n diu artista emergent perquè hem vist que la precarietat pot anar al marge de l’edat.

La teva pràctica artística juga a buscar aquestes esquerdes: ho fas des del cinisme o tens fe en tenir efectes genuïnament transformadors?

Depèn del lloc [riu]. Durant el juliol vaig ser a l’arxiu comarcal del Pla d’Urgell amb un projecte que es deia Workers in progress. A El Pla d’Urgell hi ha una problemàtica amb els temporers. No tenen papers i treballen moltes hores per quatre duros. La meva proposta va consistir a agafar un d’aquests temporers perquè treballés durant vuit hores donant voltes amb un cotxe per Tàrrega fent propaganda anarcosindicalista sobre els drets els treballadors i, gran part dels diners de la convocatòria es van haver de dedicar a pagar aquesta feina. Com que aquesta persona era algú sense papers i l’ajuntament la va haver de contractar, la van haver de fer legal. Sempre que hi ha diners públics, intento que els meus projectes siguin útils. 

“Útil” és la paraula més important del títol del teu llibre.

Per mi, és útil qualsevol cosa que transformi l’autoritat en el nivell personal o comunitari. Vaig dubtar molt sobre si incloure la paraula en el títol del llibre, i per això apareix amb un joc amb el parèntesi. Pensar què és útil et fa reflexionar sobre quins són els teus valors. 

I què fas en un sistema on molts altres artistes que competeixen amb tu per les mateixes convocatòries tenen altres nocions d’utilitat?

La diferència és que jo dic el que em dona la gana. Jo he estat molts anys de vicepresident de la PAAC (Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya), i he vist moltes persones que han fet servir la seva posició per arribar a llocs on no haurien arribat i obtenir favors. Això és horrible. Jo a la vida només tinc un objectiu, que és fer el que vull sense fer mal a ningú. I si la gent s’hi interessa, bé, i, si no, també. Quan no tens res, no tens res a perdre. Jo vinc d’una família d’una classe molt baixa. Ara mateix tinc una feina però ves a saber on seré d’aquí a dos anys. Són coses que també he vist molt clares amb la meva sexualitat. Jo vaig estudiar a una escola de monges, i erem els únics que no pagàvem perquè era l’orfenat on es va criar el meu pare. Érem els pobres i els morenos. Sempre me l’ha pelat el que pensi la gent.

Però per guanyar una convocatòria has de passar per l’embut, escriure una justificació.

Això no sé si vull que ho posis però, al final a les convocatòries hi ha un espai que solc omplir amb lletra molt petita, font mida vuit, amb les paraules: “Proyecto sujeto a cambios”.

I com és que, amb totes aquestes dificultats, has acabat fent el que fas en el món de l’art?

Perquè l’art és dels pocs espais de llibertat que queden. Moltes coses de les que faig en aquest àmbit serien delicte si les fes en d’altres. Jo no vaig decidir ser artista perquè volia parlar dels sistemes d’autoritat. Jo vaig començar a dur a terme pràctiques creatives perquè eren espais que m’alliberaven, que em servien per deixar de ser l’assenyalat, el marica de l’escola. Passava moltes hores a la biblioteca, passava motles hores amb la càmera VHS del pare que encara faig servir, la lligava a una corda i feia experiments. I al final, contra tot pronòstic, he pogut fer el que volia sense morir de fam. La diferència és que faig el que vull i dic el que em dona la gana, que és la gran finalitat de la meva vida.

Pensar què és útil et fa reflexionar sobre quins són els teus valors

I ara que moltes coses de les quals defenses han pogut colar-se per l’escletxa i cada cop són més el centre, com et sents?

Jo estic content del que està passant en general. Abans de l’entrevista parlàvem de la Núria Güell, que va ser companya de classe a Belles Arts. Fa uns anys, els que fèiem coses com ella o jo érem els bojos. Ara ja no ho som tant. Però, alhora, penso que fa vint anys jo treballava en la teoria Queer, i l’altre dia un noi va venir a explicar-me, molt content, que havien obert un bar fantàstic a la Gran Via amb un neó caríssim que deia: “The Future is Queer”. I si la teoria Queer consisteix a introduir una paraula en el vocabulari per tal de poder desactivar el que abans era un insult i apoderar-te, què passa quan el capitalisme fagocita aquesta etiqueta i crea una identitat nova que genera rèdit econòmic? A l’any 2006 feiem grups de lectura a l’Armari o a La Bata de Boatine al Raval entre les putes i els travestis… què ha passat aquí? També es veu molt clar amb el feminisme: samarretes de Bershka que diuen “Everybody should be a feminist”, i la gent dient “Això és una altra manera de ser feminista”. Quan escolto aquestes coses, m’aixeco i marxo: El feminisme, o és interseccional, o no ho és! No pots dur samarretes fetes per dones explotades de Bangladesh i dir que això és un gest feminista que t’empodera! Estic content que molts discursos es democratitzin, però veig que el capitalisme té poder per desactivar-los.

Dus una samarreta que fa propaganda anarquista.

La meva utopia seria una estructura llibertària social, on no existeix autoritat i no existeix poder, i es planteja tot des de la horitzontalitat. Per aterrar-ho molt més, la meva utopia és poder viure en un pis sense haver de pagar lloguer.

Daniel Gasol | Foto: Agus Izquierdo
Daniel Gasol | Foto: Agus Izquierdo

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació