Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Curro Claret: “Els dissenyadors som partícips d’un sistema salvatge”

Curro Claret és un dissenyador industrial català reconegut pel seu compromís social

Curro Claret (Barcelona, 1968) és un dissenyador industrial català reconegut sobretot pel seu compromís amb el disseny social i mediambiental, amb peces com ¡Por el amor de dios! (2010), un banc d’església amb el respatller reclinable que es transforma en llit i pot servir a persones sensellar. Aquest banc forma part de la renovada exposició sobre disseny de producte del Museu del Disseny, on ens reunim amb ell en motiu del Barcelona Design Week, que se celebra del 16 al 18 de juny al mateix edifici. L’entrevista deixa clara sobretot una cosa: per a Curro Claret, entre l’objecte i el subjecte no hi ha cap distància.

Encara es pot dissenyar sense tenir en compte el valor social d’un producte?
Ara cap dissenyador s’atrevirà a dir que no té l’antena posada en l’impacte del seu disseny, però la realitat pràctica és que moltes propostes que arriben als dissenyadors responen a criteris de mercat. Per això hem de tenir clar que encara que sigui indirectament, tot el que fem pot implicar algun col·lectiu. En els mòbils és molt evident: tenen impacte a l’altre punta del món, amb gent que està sota terra, esclavitzada i en unes condicions inadmissibles. Ho podem solucionar? No, hi ha qüestions sistèmiques complexes, però com a mínim cal que les posem sobre la taula.

Hi pot haver un disseny social que no sigui tan compromès?
Hi ha molts nivells de disseny social. Hi ha qui l’entén com una certa sensibilitat per posar-se a l’altre cantó i entendre l’usuari, les persones i la societat en general. Però pot haver-hi el risc que algú estigui fent un instrument superexclusiu per una persona molt rica, per un grup molt minoritari, i que digui que allò és social perquè ha tingut en compte la situació del receptor. Quan utilitzem la paraula “social”, per mi l’ambiciós i maco seria que d’alguna manera toqués els que estan més avall. Els dissenyadors hem d’incorporar això en la nostra discussió, perquè si no hi ha el risc que el disseny s’entengui només per a uns sector molt concrets. Ai, que guay, que bonic això, les revistes, com mola. Aquesta és una part molt petita de la realitat.

Però aleshores, cal buscar una intenció social en un disseny que per les seves finalitats no ho és?
Sí, perquè si rasquem, sempre podrem trobar una connexió d’aquell disseny amb alguna capa de la societat que no veiem. D’on surten els recursos que s’han utilitzat? Estirem el fil i mirem què hi ha enrere de totes les matèries primes. Hem de respectar les condicions de totes les persones. Podem dir que una cosa és social només perquè en termes d’usabilitat és ergonòmica? Ho dubto. Jo crec que “social” encara denota una mirada per les condicions del gruix de la societat en termes de justícia i equilibri.

Des que vas començar a ser dissenyador ja tenies tant clara aquesta idea de la cadena completa entre les persones i els objectes?
Jo vaig sortir de la universitat sense tenir ni idea de res. Poc a poc vaig anar descobrint els elements que em bellugaven més, els objectius que creia que tenia més sentit perseguir. Ha sigut un procés de maduració. Però ara, per mi, el disseny social és clarament un dels reptes que tenim sobre la taula. En aquest sentit, cada dissenyador té l’oportunitat de fixar-s’hi o de no fer-ho.

Dins d’una empresa, quina força pot tenir un dissenyador a l’hora de decidir ser social?
És un misteri. Probablement, molt poc. Al final som una peça més de tota una maquinària. Però per això és un misteri: perquè potser en aquell moment una proposta no desencadena res, però queda una paraula sobre la taula que els altres professionals, conscient o inconscientment, més endavant tornen a tirar endavant. És impossible saber-ho. L’impacte segurament és molt petit, però si tots en parlem, la suma ha de suposar un canvi.

Entre l’empresari que busca economitzar el producte i el dissenyador que vol actuar amb consciència social, fet sovint més car, quins aliats té el dissenyador?
Les persones que siguin més sensibles. Tant de bo pugui ser el cap, que és qui té més capacitat de decisió, però pot ser un enginyer o algú de màrqueting. En qualsevol àmbit, la gràcia és fer compatible els interessos d’allò que t’estan demanant amb unes conseqüències profitoses per la societat. No es tracta de ser una ONG, sinó d’entendre que pots treure-li partit. I afortunadament la societat és cada vegada més sensible en certes qüestions, tot i que això també té riscos com el washing: que un producte tingui més façana que no compromís real. Quan es va posar de moda el compromís ambiental, semblava que fent servir un cartronet ja eres just.

En un món hiperproductiu i consumista, dissenyar productes nous genera contradiccions?
Absolutament. Sempre. Ens movem en una complexitat d’interessos molt gran que hem d’intentar encaixar. Els dissenyadors som partícips d’un sistema salvatge, de generar seducció, d’intercanviar mercaderies encara que no es justifiqui que allò suposa una millora. Els dissenyadors som còmplices de la hiperproductivitat, i aquí cadascú ha de bellugar-se com pot. La nostra feina és una negociació.

Què pots fer com a dissenyador per bellugar-te dins d’aquest sistema intentant ser respectuós?
Has de saber els teus límits, i acceptar que una possible resposta és renunciar el projecte. Això és molt difícil, perquè sobreviure no és senzill, però en certs moments has de decidir on estableixes els límits. Jo en algun moment he dit que no, perquè hi havia algun component que feia que em costés participar en un projecte. També has de tenir clar que encara que no assoleixis la resposta ideal, quedar-te a mig camí pot ser el primer pas cap a un altre model. Encara que un producte no et satisfaci completament, per exemple, perquè no tots els materials que has utilitzat són avantatjosos, potser és part de la transformació. Has de fer un balanç amb l’esperança que allò tingui sentit, encara que tingui mancances.

Tu fas molts dissenys amb materials reutilitzats.
Sí, com a mínim que els paràmetres siguin els menys agressius possibles. Hi ha materials més perillosos que generen més dubtes. Per exemple, tots els derivats del petroli, els plàstics, tenen una gestió complicada. Però amb altres materials també pots contribuir al malbaratament: si utilitzem fusta estem donant una vida molt curta a un producte. Encara que sigui biodegradable, al final cal tenir en compte el rendiment i la capacitat d’un objecte, l’ús que en fem. La balança pot ser desequilibrada, encara que la naturalesa del material tingui unes condicions molt positives.

Estem discutint sobre això, però en canvi el valor social del disseny ja fa anys que s’ha demostrat. A nivell de referents, la Bauhaus ja en parlava, i segur que quan tu estudiaves aquests factors ja es devien tenir en compte.
Potser el que ha canviat és la distància entre el que es parla i l’oportunitat de fer alguna cosa sobre allò. Per sort, cada vegada és menor. Però sí, de sobte mires enrere i dius: “Hòstia, però si abans ho feien molt millor!”. I els de la Bauhaus encara ho van tenir més complicat, perquè va haver-hi bastanta incomprensió per part de la resta de la societat. Ara, els projectes que es fan són més comprensibles per tothom, però tot i això la sensació és que ens hem conformat amb aquest progrés que va existir en el segle XX en molts àmbits, i hem acceptat que no estem tan malament, que sempre hi ha hagut desequilibri.

Per combatre això: què has creat que et faci sentir orgullós?
De vegades fas coses que arriben a poca gent però que et satisfan molt. El banc ¡Por el amor de Dios! segur que és un d’aquests projectes. Ara l’estan testant a l’Església Santa Anna de Barcelona, se n’han fet 10 versions amb un ebenista i gent d’Arrels. És una altra versió de l’original, un plantejament d’extensió sobre un banc ja existent. És estranya la satisfacció de participar en un projecte que està afrontant un problema tan complex en una escala tan petita, perquè és un problema molt greu. En aquest cas concret, la idea va néixer en una galeria i era una resposta molt personal. És molt bonic que el projecte hagi anat fent passos fins que té possibilitat d’aplicació real. El banc es va enriquint i apareixen altres professionals que hi donen consistència.

Aquest any, el Barcelona Design Week reflexiona sobre els “10 principis del bon disseny” de Dieter Rams, i tu participes el vuitè punt: “El bon disseny és minuciós fins l’últim detall”.
Sí m’ha tocat aquest tema i per mi és una oportuntiat i una excusa per mirar fins a quin punt donem significat en el detall i com l’entenem avui en dia, tant en un nivell més formal, sobre un objecte, com a nivell personal. Quan es diu: “Mira quins detalls que fa aquesta persona”, estem valorant que algú estigui atent a certes qüestions que la resta valorem. En aquest sentit, m’agradaria intentar veure quin paper té això en la parcel·la modesta i petita del disseny. Per exemple, quin és el valor del gest d’ajudar a una senyora a pujar la bossa en un lloc sense ascensor?

Exemplifica’m amb un objecte de disseny social què seria l’equivalent a ajudar una senyora a pujar la bossa.
Poden ser coses molt diferents. Hi ha el que es diu el “disseny obert”, deixar un espai a un usuari perquè ell pugui participar en la decisió formal; però també pot ser reutilitzar un material que anava a llançar i li estic allargant la vida, o fer una cosa pensant en poder-la cuidar i que pugui tenir una vida més llarga. A nivell purament tècnic, l’ergonomia és un valor social: crear unes condicions d’ús adequades perquè una persona no tingui mal d’esquena, o perquè tingui la llum adequada.

Tenint en compte tot el que dius, com assoleix l’èxit un dissenyador?
Per mi l’èxit és poder respondre d’acord amb els meus valors, que la participació en un projecte hagi tingut sentit d’acord amb la idea de transformació del món. El nostre impacte és petit i som molts professionals, però cada participació és important. Cal ser ambiciosos amb els valors: que en una taula de decisió, encara que no t’ho demanin, tu defensis els factors ambientals o socials del disseny. Que hi posis una energia extra, ni que no te la demanin o te la paguin. L’èxit d’un dissenyador és ser conscients de per a què servim.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació