La Nau Gaudí, a Mataró, presenta una magnífica exposició de la fotògrafa Cristina Garcia Rodero, amb 72 imatges de la seva sèrie anomenada España Oculta, que ja és un clàssic de la fotografia del nostre país.

Garcia Rodero és, sens dubte, una de les figures més destacades de la fotografia a Espanya i la seva obra té un alt valor documental, antropològic i artístic. Nascuda a Puertollano el 1945, va estudiar Belles Arts i als vint-i-tres anys va guanyar una beca Juan March que li va permetre dedicar-se un any sencer a la fotografia i, com ella diu, li va canviar la vida. 

Des de llavors, utilitzant les seves pròpies paraules: “He intentat fotografiar l’ànima misteriosa, vertadera, i màgica de l’Espanya popular, amb la seva passió, l’amor, l’humor, la tendresa, la ràbia, el dolor amb la seva veritat”.  I val a dir que ha aconseguit plenament aquest objectiu. Ho confirmen la quantitat de reconeixements que ha rebut al llarg de la seva carrera entre els quals destaquen el Premio Nacional de Fotografia (1996), La Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts (2005) o el Premi FotoPress de La Caixa (1997). I és també molt destacable el fet que sigui una de les poques professionals –i la primera dona fotògrafa– que es va incorporar a la prestigiosa agència Magnum. 

Al llarg de tota la seva carrera no ha deixat de viatjar per tot el país captant la vida als petits pobles de l’Espanya rural, la seva gent i les seves tradicions. Com explica, li varen interessar especialment les festes populars dels petits pobles, lluny de les més celebrades com la Feria de Abril de Sevilla, el Rocío, els Sanfermines o els Carnavals de les Canàries. 

Entre l’any 1975 i el 1988, l’artista va començar el projecte España Oculta que es va concretar amb l’edició d’un llibre el 1989, amb cent vint-i-vuit fotografies. Aquest llibre, que va tenir un fort impacte, avui està exhaurit i és un objecte desitjat per bibliòfils i col·leccionistes. L’any 2009 la Fundació La Caixa va adquirir, per incorporar-les a la seva col·lecció, setanta-dues fotografies d’aquesta sèrie que, després d’exhibir-se a set CaixaForums de tot l’estat, ara es mostren a Mataró gràcies a la col·laboració entre la Fundació La Caixa, la Fundació Carmen i Lluís Bassat i el Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró.

En l’acte d’inauguració de l’exposició, l’artista va explicar que en la seva carrera ha hagut de compatibilitzar la seva faceta de documentalista fotogràfica amb la de professora de fotografia a la Facultat de Belles Arts. Una activitat que, tot i que li va prendre força temps, li va permetre guanyar-se la vida, alhora que li facilitava el contacte amb joves plens de projectes i il·lusions.

Viatjant per l’Espanya oculta d’aquells anys foscos, Rodero explica que va ser sempre molt ben acollida en llocs que sovint no disposaven de recursos per atendre els visitants. Sovint havia de dormir en el seu petit cotxe, que havia equipat amb un matalàs, o a la modesta habitació de la casa d’alguna veïna que l’acollia. Fos com fos, trobava sempre escalf i la possibilitat de gaudir d’unes festes realment autèntiques, ja que el turisme massiu encara no les havia alterat. 

Passats els anys ha trobat grans diferències en els formats d’aquestes festes que tant l’havien emocionat. Els fotògrafs que venen darrere, diu,  ho trobaran sens dubte més difícil perquè s’ha produït una forta homologació en els costums i els usos: el menjar, els vestits, els mitjans de transport. En efecte, la publicitat dels esdeveniments, la informació de les xarxes i l’arribada, sovint massiva, de turistes han canviat notablement les festes que ella va enregistrar. Sense esmentar que avui en dia és molt més complicat apropar-se físicament als esdeveniments perquè tothom disposa d’un dispositiu mòbil que pot captar imatges i, per tant, la competència per l’espai és més ferotge.

És per això que les fotografies de Garcia Rodero tenen avui un valor testimonial extraordinari que ens expliquen com era el país d’aquells anys, com vivia i s’expressava la gent en l’Espanya que avui és buida. I l’altre gran valor d’aquestes fotografies és la seva mirada aguda que ens descobreix elements essencials de les vides quotidianes que retrata.

Per davant dels nostres ulls desfilen escenes i personatges que avui ja no trobaríem, captades amb una extrema sensibilitat i que ens transmeten una idea de profunda autenticitat: les Fiestas de Quintos, les de Carnaval –amb les seves disfresses i màscares–, les celebracions religioses que competien amb les paganes dels carnavals –sobretot les de la Setmana Santa–, etc.

Totes les imatges es presenten en un revelatge analògic de gran qualitat i en uns formats de considerable dimensió que ens permeten apropar-nos molt bé als escenaris i personatges retratats. La Nau Gaudí, l‘espai que acull la mostra, és una joia arquitectònica que originàriament allotjava una industria tèxtil i és la primera obra de l’arquitecte on va posar en pràctica el seu principi de l’arc parabòlic.

Passejant-hi, i veient una de les imatges, he recordat l’altra exposició que vàrem veure l’agost del 2000 a la biennal Xavier Miserachs, a Palafrugell. Em refereixo a “Amb la boca oberta”, de la que vàrem parlar també en aquestes pàgines i en la qual Garcia Rodero presentava una àmplia col·lecció de fotos centrades en l’expressió de la boca de les persones retratades en les més diverses situacions, cultures i països, al llarg de més de trenta anys. Davant d’aquests projectes de llarga durada de Cristina Garcia Rodero recordo les paraules del gran fotògraf Josef Koudelka que cito sovint i que deia “Allò que es fa amb temps, el temps ho respecta”. Estic segur que així serà amb l’obra de Rodero.

• 

  Vet-ho aquí

  XI Biennal Xavier Miserachs: la màgia del blanc i negre

  Josep Maria Cortina