Com fer que uns alumnes en un institut deixin de ser uns alumnes en un institut

El programa En residència celebra 10 anys unint art i alumnes a la Fabra i Coats

Quan aneu a veure això del que us parlaré ara -perquè hi anireu-, amb sort veureu tot el que us explicaré, excepte una cosa: una cinta d’aquelles policíaques de plàstic que serveixen per barrar el pas a l’escena d’un crim. Com que allò anava d’instal·lacions artístiques, vaig pensar que la cinta formava part de l’obra d’art: eren pupitres escolars amb cadires, situats com si fossin una classe, però a l’aire lliure i davant del Centre d’Art Contemporani Fabra i Coats. A sobre de cadascun, una brúixola. Un únic pupitre mig desviat cap a una banda i un cartell a la paret: “Aquí hi hem trobat un espai per pensar.” Tot plegat envoltat amb una espècie de cinta policíaca que resulta que només era allà perquè l’exposició encara no s’havia inaugurat al públic; però jo ja tenia la metàfora al cap: l’art contemporani com a escena d’un crim. Pensar com a delicte. Només quedava un misteri: qui n’era el culpable?

Una de les comissàries, Núria Aidelman, ens explica de què va tot plegat i es nota que ho viu: li encanta la idea i si intentés defensar el contrari, els ulls la trairien. Una filtració: els executors d’aquest crim són artistes professionals de diverses disciplines i alumnes d’instituts de Barcelona que han actuat conjuntament, unint les dues forces més fortes de cadascuna de les parts: l’experiència en qüestionar-se, dels primers, i el futur dels darrers. El resultat són 77 projectes artístics, dins del programa Creadors EN RESiDÈNCiA als instituts de Barcelona, que enguany fa 10 anys. Per celebrar-ho, han exposat tots els projectes que des de fa una dècada, diversos artistes treballen amb els estudiants, llençant-se plegats en un procés de creació contemporània com a mètode de pensament i coneixement del món. Quedareu sorpresos: la tradicional poca fe en la joventut d’avui en dia anirà per terra quan vegeu a quines conclusions han arribat, quins discursos han pensat i com ho han representat. Res a veure amb el que jo feia a plàstica: figures de fang i aquarel·les. Quina enveja.

Per molt petits que siguem quan comencem a treballar amb material artístic, no ens hauríem de limitar a copiar un dibuix d’un cavall seguint la tècnica del puntillisme i després fer el mateix però amb ratlles: l’art no ha perdre mai la part que té de pensament, crítica o reflexió darrere: el context i el discurs d’on parteix tot. “L’art és el treball de la ment i les mans a la vegada”, va dir en algun moment una altra de les comissàries, la Laia Colell. I té tota la raó, però ho oblidem ràpid i pronunciem un “que bonic” i no en parlem més. Però això allà no us passarà: es evident que un pupitre del revés penjant del sostre vol dir alguna cosa.

L’exposició, que han titulat Aquí hem trobat un espai per pensar i que també ha comissariat Agnès Sebastià, mostra l’obra resultant, però també tot el que pensen, és a dir; el procés de creació dels alumnes amb els artistes, que explica el discurs. La idea general és la que resumeix Colell: “que deixin de ser alumnes en un institut i siguin persones en un institut.” Això implica anar més enllà del límit de les pàgines del llibre i de les quatre parets, i poder expressar el que senten i els preocupa com a persones. Per això, “l’escena del crim” dels pupitres amb brúixoles té un significat i un títol: Aula d’acollida, de Jaume Pitarch i els alumnes de l’institut Moisès Broggi, vol mostrar com, a diferència de la resta dels alumnes, els nouvinguts no tenen ni les mateixes condicions, ni base cultural ni orientació. L’obra es qüestiona com se’ls ha d’ajudar. Encara que totes les cadires i els pupitres són verds igual, cada persona que hi seu és tot un món. Com és evident, és molt diferent que un docent et faci el típic discurs de “és molt difícil per un estranger adaptar-se i blablabla” que no que un mateix arribi a la conclusió, hi reflexioni i busqui una manera d’explicar-la: ho ha fet seu. Ho ha entès.

Aquest projecte és revelador en general però sobretot pels alumnes. Obliga a sortir de la norma i no en tenen costum, i es resumeix així de ràpid: en un assaig de la representació que va fer l’altra dia l’artista Maria Arnal amb els alumnes de l’institut Milà i Fontanals, un d’ells li deia que li expliqués quin pas havia de fer exactament, perquè sinó es perdia. La Maria Arnal intentava que el noi es deixés anar: “No, és que no vull una coreografia, t’has d’expressar!”

Els projectes artístics, doncs, inclouen performances, audiovisuals, instal·lacions, espais per l’experimentació i qualsevol cosa que serveixi per expressar el que han reflexionat. Han pensat sobre les càrregues que portem tots, i han fet una rèplica en miniatura de les seves pròpies motxilles: Equipatges de mà, d’Isabel Banal en residència a l’Institut Barcelona-Congrés, reflexiona sobre com les càrregues pesen molt però poques vegades les tenim en compte: sembla que no pesin. Un altre institut va portar les normes d’un museu a l’extrem i van fer una performance pel MACBA caminant exageradament lents i en silenci. Han fet i pensat sobre moltes altres coses, i tot plegat ho han dividit en sis àmbits: Qüestionar, capgirar, transformar els sistemes; La ciutat. Cartografies, petjades, històries, somnis; Memòries i introspeccions: escriptures, empremtes i metàfores; Experimentar els sons, el cos, les matèries, els llenguatges; Dir i dir-se; El temps per pensar. La instal·lació que culmina l’exposició és de Salvador Juanpere i l’institut Infanta Isabel d’Aragó, i l’han titulada Deu mil hores. Són un conjunt d’escales de mà que representen el coneixement i el que implica aprendre. Deu mil hores és el temps que diu la teoria que es necessita per aprendre un ofici, i les hores als instituts s’haurien d’invertir en fer més coses com aquestes. En una paret de frases amb conclusions dels alumnes, una deia: “cal temps per fer les coses.” Cal temps, i calen espais com aquests.

El més important d’aquest projecte és, de fet, el temps que s’ha invertit en crear i pensar tot això. Són els alumnes fora de les aules i dels límits del temari anual establert. L’Amal Ebensiamar i l’Adrián Fernández són dos alumnes de 16 i 17 anys que feien la performance amb la Maria Arnal. Em van dir, parlant amb ells, frases com aquestes: “Tot això de l’art és dur, però m’ho he plantejat molt perquè puc ser jo, no hi ha regles ni ningú que et marqui el que has de fer.”, “Des que he fet aquest projecte, m’atrauen coses fora del normal, tot el que és estrany. Penso: com ho han fet? Com s’han saltat els estàndards?”, “Jo des que vaig veure que podia parlar i cridar així coses que sentia, tinc ganes d’ensenyar al món com sóc per dins. No vull ser ni seguir els típics estereotips: vull ensenyar el que tinc dins.”

Aquest projecte consisteix en un conjunt d’alumnes amb un espai per pensar, i això és molt més poderós del que sembla. No hi estem acostumats perquè sembla que en general ja convé que no ens hi acostumem: heus aquí el crim que cometem.

Teniu fins el 30 de juny. Aprofiteu ara que han tret la “cinta policíaca” i entreu a l’escena del crim. Com més culpables, millor. A l’entrada veureu un mapa de Barcelona on hi ha marcats tots els instituts que hi han participat: és com un resum de l’art contemporani més emergent i revolucionari. Potser ens passa per desapercebut, però el fet que passi a les aules no vol dir que sigui innocent o poc poderós: al contrari. Hauríem de posar més temps i atenció a on es cou el futur, perquè els bons canvis són els que venen des de dins, i els alumnes de l’Institut Doctor Puigvert han exposat a la seva pròpia escola un pupitre penjat del revés que qüestiona el sistema educatiu i que han titulat Desalumnologia.

Ep, societat i sistema educatiu: teniu uns crítics infiltrats a dins amb capacitat de cometre fets tan necessaris com reveladors: això és una revolució interna i estan disposats a capgirar-ho tot.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació