Catifes de ciment: el món de la rajola hidràulica

Fins al 5 de gener, podeu veure al Museu Torre Balldovina de Santa Coloma de Gramenet l’exposició “Catifes de ciment. El món de la rajola hidràulica”. Aquesta mostra, organitzada conjuntament per la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de Sitges i Museus de Sitges, gira al voltant de la creació i la utilització de la rajola hidràulica a l’arquitectura catalana entre els anys 1890 i 1930. Aquesta exposició ens ensenya l’evolució del disseny d’aquestes peces decoratives, els principals fabricants i les tècniques per crear-les.

La rajola hidràulica és un dels elements més característics i desconeguts de l’arquitectura modernista. Precisament aquest desconeixement comporta que encara avui dia suposi un repte la seva conservació i salvaguarda quan es reforma un edifici antic.

L’exposició fa un repàs a la història de la creació de la rajola, que va sorgir de la necessitat d’anivellar els terres dels edificis amb un material que aportés durabilitat i resistència. Amb aquest objectiu van aparèixer els terres ceràmics en forma de rajoles, de pedra formant mosaics o els terres de paviment continu.

Abans de l’aparició de la rajola hidràulica, els paviments ceràmics eren els més comuns i es cobrien amb catifes per atorgar calidesa i confort als interiors. Va ser a partir de l’any 1880 que es van incorporar dissenys més complexos a les rajoles per imitar les catifes que s’hi posaven al damunt, amb dibuixos i sanefes amb motius heràldics que recordaven a l’època medieval. A finals de segle, els terres es van posar al nivell ornamental de l’arquitectura modernista i, seguint la tendència, se’ls van afegir motius vegetals. La seva presència aportava als espais on era utilitzada, a més de funcionalitat, una ornamentació atemporal.

Diversos artistes reconeguts van col·laborar amb les empreses manufactureres d’aquestes rajoles, com per exemple Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Josep Pascó, Alexandre de Riquer, Antoni Maria Gallisà o Rafael Masó, entre d’altres.

El que no sap molta gent és que els panots de les voreres de les nostres ciutats també són rajoles hidràuliques. Els més icònics segurament siguin el panot de flor, dissenyat inicialment per Josep Puig i Cadafalch per a la Casa Amatller i que després es va utilitzar per pavimentar nombrosos carrers de Barcelona, o el panot hexagonal que va crear Antoni Gaudí per instal·lar a les plantes de servei de la Casa Milà, que després va reeditar l’Ajuntament de Barcelona en homenatge a l’arquitecte i les va col·locar al Passeig de Gràcia.

Actualment, la rajola hidràulica està vivint un renaixement i està tornant a ser utilitzada per dissenyadors i arquitectes, això sí, amb l’actualització de les seves formes i decoracions. Un símptoma d’aquest renovat interès el trobem en el programa impulsat pel Servei d’Arqueologia de Barcelona, que porta per nom Mosaic del meu barri. Es tracta d’un projecte que convida els ciutadans a documentar mosaics que formen part del nostre patrimoni musivari i arquitectònic a través d’un procés participatiu. Trobareu més informació en aquest enllaç.