Carlos Bosch, un fotoreporter de raça

El Palau Robert presenta l’exposició fotogràfica La Transición vista por Carlos Bosch. “Yo no susurro, grito”, d’aquest fotògraf argentí que va viure i treballar a Barcelona, des d’on va contribuir a revitalitzar el fotoperiodisme a casa nostra. La mostra es pot veure fins al 15 de novembre.]

Carlos Bosch va arribar a Barcelona el 1976, fugint de les amenaces que havia rebut de les forces militars d’Argentina com a conseqüència d’un treball sobre la màfia parapolicial de la triple A que actuava impunement al seu país. Tenia tot just 31 anys, però portava a sobre un important bagatge de fotoreporter avesat als agitats moviments polítics del seu país.

Molt ràpidament va connectar amb els mitjans fotoperiodístics de la ciutat i es va incorporar de la ma del també jove director d’El Periódico, Antonio Franco, al seu innovador projecte editorial. Franco li va encarregar que coordinés l’equip de fotoreporters per tal de donar a la fotografia un paper rellevant en la línia editorial del diari, seguint el que era moneda corrent a la premsa internacional. 

Tots els col·legues que van compartir feina i relacions amb ell reconeixen les seves grans qualitats com a fotògraf i alhora el seu mestratge, capacitat de lideratge i la seva contribució a l’actualització del fotoperiodisme a Catalunya. Bosch va començar a El Periódico però va treballar també per a altres mitjans com Interviu, de la que va ser redactor en cap i editor gràfic, i El País, a la redacció del qual va treballar en la seva darrera etapa a Catalunya.

S’explica d’ell que era un fotògraf decidit, molt agosarat, temerari fins i tot, com ho demostren alguns dels seus treballs emblemàtics pels que recorria a tota mena de trucs i d’estratègies. Per exemple, quan es va infiltrar durant tres anys en grups d’ultradreta de Madrid per fotografiar les seves trobades i manifestacions explicant que volia enviar imatges al seu pare, malalt terminal, que havia combatut en l‘exèrcit franquista durant la guerra civil.

El seu compromís polític el va portar a ser un dels fundadors de l’Associació de Fotògrafs Professionals de Premsa i Mitjans de Comunicació de Catalunya, entitat que va donar pas, el 1994, al Sindicat de la Imatge UPIFC, al qual es va afiliar el 2001.

D’aquesta relació neix precisament l’exposició que es presenta al Palau Robert. L’any 1977, a través de l‘UPIFC, Bosch va fer una generosa donació a l’Arxiu Nacional de Catalunya d’un conjunt d’imatges que havia fet a Espanya sobre diversos temes del període 1976 al 1981. Aquesta sèrie s’havia exposat en una de les edicions del saló fotogràfic SONIMAG, que malauradament per als aficionats a la fotografia a casa nostra, va desaparèixer el 2013. Tot el material original ha estat dipositat transitòriament des de llavors al Memorial Democràtic i finalment ha arribat al seu destí, l’Arxiu Nacional.

Amb tot aquest material original, els també fotògrafs Manel Sanz i Paulina Flores, membres de l’UPIFC, han comissariat aquesta exposició, en la qual han afegit cartes, publicacions i altres documents d’especial interès sobre la trajectòria i la vida de Bosch. Ell va estar en estret contacte amb els comissaris per preparar la mostra, però malauradament va morir de forma sobtada a Buenos Aires, on vivia, el passat mes de juny. No ha pogut retornar a la seva Barcelona, com tenia previst, per compartir amb tots nosaltres aquesta magnífica exposició.

Per expressar el sentiment de Bosch sobre el nostre país, res millor que reproduir un seu darrer escrit al Facebook, de data 5 de juny d’enguany, pocs dies abans de morir. Deia: “Sigo sintiendo que una parte de mi es catalana. Los años pasados en esta nación me enseñaron mucho de la vida y creo que yo les di lo que tenia para dar. Es por eso que ejerzo el derecho a opinar: VISCA CATALUNYA LLIURE I REPUBLICANA”

L’exposició aplega seixanta dues fotografies (positivades en el seu moment per Jordi Gratacós amb una gran qualitat) que retraten magistralment uns anys en què l’empremta del franquisme és encara molt present, però on comencen a aparèixer les mostres de l’arribada de la Transició democràtica.

L’exposició es presenta a la sala Cotxeres del Palau i s’estructura en tres apartats: “Vida quotidiana”, sobre temes relacionats amb la immigració, l’església catòlica, Extremadura i Galícia, la colza i la vida en un asil; “Feixisme”, amb una selecció d’imatges de concentracions d’ultra dreta, l’atemptat contra la revista El Papus i l’atracament al Banc Central; i  “Catalunya”, amb tres blocs de fotografies que desenvolupen temes com la recuperació del carrer, la cultura i les institucions i les figures polítiques d’aquells anys.

Quan ens trobem davant de les imatges de Bosch, veiem de seguida que és un fotògraf que s’expressa amb total claredat, de forma directa, sovint descarnada. Com deia ell mateix en una de les seves entrevistes, que podeu veure en un vídeo que es projecta a l’exposició, “Yo no susurro mis palabras, quiero comunicar”. I ben cert que ho aconsegueix.

Sovint són imatges que reps com un cop de puny per la seva força i dramatisme. Darrere hi ha sempre la voluntat de deixar un missatge que es pugui comprendre amb claredat, sense artificis ni edulcorants. I s’entén també la vocació periodística de la seva visió fotogràfica. Com deia d’ell mateix: “Más que fotógrafo o artista, soy comunicador”. Jo, que soc un defensor del peu de foto, sobretot en el camp del fotoperiodisme, pensava l’altre dia que les fotos de Bosch parlen soles i són tan diàfanes que gairebé podrien prescindir-ne.

Aquesta concepció té potser les arrels en la seva formació com a sociòleg i als seus estudis d’antropologia abans de dedicar-se a la fotografia professionalment. Una formació que el fa ser molt analític en la seva manera de presentar les imatges i que el va portar a dir en una ocasió que “Si la foto no tiene sujeto, verbo y predicado no existe”. A més de veure l‘exposició, podeu contrastar el que dic veient una mostra de les seves fotografies en una projecció que està disponible a Youtube: “España. Lo que vi (o creo haver visto)”·

El 1986, Bosch marxa a viure durant quinze anys a Luxemburg, on treballa com a freelance per a diverses publicacions i fa també una fotografia més personal, allunyada del fotoperiodisme que havia practicat fins llavors. Cultiva també la pintura i el gravat. Passa temporades a Madrid i Barcelona i el 2007 retorna definitivament a Buenos Aires. Allí torna a ser un desconegut, però a poc a poc, amb la seva forta personalitat, recupera el lloc que li correspon en el panorama fotogràfic del seu país. Continua fent una fotografia de caràcter molt personal i es dedica també a l’ensenyament a través de tallers i seminaris. El 2016 rep el Gran premi de Fotografia del Salón Nacional de les Artes Visuales, el més alt guardó fotogràfic que es concedeix a l’Argentina, per una de les fotografies de la sèrie “Los miedos” que conté uns autoretrats en què dibuixa meravellosament el món de la seva vellesa.

En el context de l’exposició es projectarà properament la versió íntegra del llarg documental “Sombras de luz”, de Daniel Henríquez, Carmela Silva i Leonardo Novak, basat en la vida professional de Carlos Bosch i del qual, com hem dit, se’n pot veure un extracte a la saleta annexa a la mostra. L’exposició del Palau Robert és una oportunitat, per a alguns, per recordar, i per a molts altres, per descobrir la personalitat d’un fotògraf aventurer que, venint de lluny va fer una notable aportació a la fotografia de casa nostra, com reconeixen els col·legues amb qui va compartir feina i experiències.