Bill Viola i la pluja barcelonina combinen bé

El Palau de la Música, el Liceu i la Pedrera van obrir les seves portes a la Nit Bill Viola

Carlota Rubio

Carlota Rubio

Periodista cultural

A Barcelona vivim tan #mediterràniament que els dies de pluja els equipaments culturals de la ciutat són més tristos que un cementiri d’elefants. Tot i la frustració que aquest fet pugui suposar als programadors, de vegades aconsegueix regalar als aventurats que sí que decideixen sortir de la cova moments dotats d’una atmosfera singular. Això és el que va passar en la nit que el Palau de la Música, el Gran Teatre del Liceu i la Pedrera van dedicar a l’obra del videoartista Bill Viola. Les sales buides i el so del diluvi al carrer van resultar ser un escenari idoni per connectar amb el misticisme que volen transmetre els vídeos de l’artista.

Projecció de ‘The Messenger’ al Palau de la Música | Foto: Fundació Catalunya La Pedrera

La Nit Bill Viola és una iniciativa organitzada per l’exposició Bill Viola: Miralls de l’invisible de la Fundació Catalunya La Pedrera, comissariada per Kira Perov, parella de l’artista i directora de l’estudi Bill Viola, i Llucià Homs, crític d’art català. Durant sis hores seguides, el Palau, el Liceu van projectar a portes obertes vuit peces de la col·lecció que fins al 5 de gener encara es podrà visitar a La Pedrera. Es tracta de vídeos en els quals l’espai, el so i el moviment es conjuguen per transmetre un missatge que pretén acostar-nos a l’espiritual. Ho aconsegueix alentint al màxim els moviments i, sovint, fent aparèixer en els seus vídeos materials i textures dinàmiques (com el foc o l’aigua) que parlen de vida, de mort i de renaixement. El seu missatge, doncs, no apareix codificat com en la majoria de l’art contemporani, sinó que rau en la reacció de l’espectador davant dels seus vídeos.

L’artista tria el vídeo com a suport artístic perquè representa el xoc entre la materialitat i l’espiritualitat: té una condició obligatòriament mecànica pel fet de tractar-se d’un suport tecnològic i alhora és intrínsecament immaterial i efímer. Això crea un xoc en l’espectador poc acostumat al vídeoart, ja que davant dels 40 minuts de la peça The Messenger (1996) en els quals veiem en bucle la imatge d’un home submergint-se en les profunditats de l’aigua per després surar, agafar aire i tornar-se a enfonsar, hi ha qui no pot evitar sentir angoixa davant la impossibilitat d’aturar el cos i, sobretot, el cervell per entregar-los a un vídeo sense gairebé narració, sorpreses visuals ni cap tipus de discurs preestablert.

Però per aquells qui aconsegueixen deixar-se portar per l’obra que tenen el davant, les imatges de Bill Viola assoleixen una cadència capaç d’arrossegar la ment de l’espectador al mateix ritme pausat, portant-lo així a un espai íntim que l’acosta a l’espiritual. Aquest efecte és coherent amb l’objectiu de l’art de Viola, que segons Llucià Homs, sempre ha estat “renovar la iconografia religiosa des dels llenguatges artístics contemporanis”. I davant d’aquesta intenció d’oferir un moment espiritual deslligat de les imatges de culte canòniques, l’espai profà, buit i ombrívol dels edificis modernistes o el Liceu en un dia de pluja van ser idonis per acollir el ritme lent, les grans imatges i les cabòries interiors dels qui es van atrevir a agafar el paraigua i sortir.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació