Aprendre a ser capità: la història nàutica dels catalans

Enric Garcia, cap de col·leccions del Museu Marítim, ens explica la tradició nàutica catalana

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

El 1492, l’arribada de Colón a Amèrica suposa una revolució comercial i nàutica, i la manera de moure’s pel mar canvia. Les distàncies s’allarguen, els vaixells s’hi adapten i cal perfeccionar l’orientació per tal de fer arribar les mercaderies a bon port. Després de la fi de les restriccions castellanes, que obligaven que la connexió amb Amèrica s’efectués des de ports concrets com el de Cadis, els catalans per fi poden desembarcar directament des de la seva terra fins a Amèrica. Arreu de la costa Mediterrània neixen les escoles de nàutica, com la de Barcelona, que actualment encara perviu com a Facultat de Nàutica i que suposa l’origen del Museu Marítim. Parlem amb Enric Garcia, cap de col·leccions del museu, perquè expliqui aquest tram de la història que també tracta la mostra Catalunya mar enllà.

Situem-nos al segle XVI, en un moment en què els catalans naveguen per la Mediterrània o per mars que els són coneguts. Així comença el relat d’Enric Garcia, cap de col·leccions del Museu Marítim, sobre els canvis que suposa la colonització d’Amèrica per la nàutica del territori català. Comparat amb els trajectes tradicionals, “el descobriment d’Amèrica és un salt mortal perquè es comença a travessar l’Atlàntic, un mar desconegut de distàncies enormes”, diu l’expert, que recalca que “després de Colón, els vaixells que s’embarquen cap allà saben que passat 3 mesos tocaran terra, però encara no exactament quina”. Conscients de la dificultat d’aquest canvi i de la necessitat d’un perfeccionament de la tècnica marítima, la Corona de Castella decideix que per anar a Amèrica haurà de formar gent i crea una titulació oficial de pilot, “un fet molt modern”.

Durant un parell de segles, però, Catalunya gairebé no participa del que Garcia anomena “l’aventura americana”. La majoria de les mercaderies surten de Sevilla des del port de Cadis, perquè la Corona vol controlar el negoci que resulta d’aquest nou trajecte marítim.  Finalment, el 1765 i el 1778 es promulguen els decrets de lliure comerç que possibiliten a una sèrie de ports peninsulars el tràfic directe amb Amèrica. Aquí és quan els organismes catalans es posen mans a la feina. A partir d’aquell moment, “els pobles de la costa catalana s’adonen que tenen els vaixells i la gent, però que necessiten experts que els puguin portar fins a les terres americanes”. Arreu del territori apareixen escoles de nàutica, per exemple a Barcelona, Premià, Masnou, Vilassar, Mataró, Palamós o Sant Feliu de Guíxols. En elles, nens de 12 i 14 anys aprenen l’ofici de ser capità.

Ja hem avançat, doncs, fins al segle XVIII. En aquell moment, les escoles de nàutica ensenyen a ser capità barrejant la teoria i la pràctica. Els joves aprenen matemàtiques, astronomia, i totes les altres disciplines relacionades amb l’art de navegar. La part pràctica ve després: “Amb 12 o 13 anys t’embarques de mariner, sense cap tipus de poder, i fas el teu primer viatge a Amèrica”, explica Garcia. La intenció era precisament aquesta: que el noi comencés a treballar des del rang més baix, escombrant la coberta o fent altres feines bàsiques, i més endavant acabar sent capità: “Una cosa que sempre s’ha dit al mar és que per comandar un vaixell has de saber què es mana, per això els estudiants van fent exàmens pràctics i formant-se en tots els vessants”. Al voltant dels 20 anys, un aprenent ja podia ser pilot.

Pilot, però no capità. Això depenia d’un altre factor, com explica el cap de col·leccions del Museu Marítim: “Ser capità és un càrrec de confiança, com diríem ara: necessites que el propietari d’un vaixell confiï en tu i et deixi portar el vaixell fins a Amèrica”. Per tant, es podia donar el cas que un pilot de 30 o 40 anys no hagués sigut mai capità, però una persona molt més jove sí. Durant aproximadament 150 anys, segons apunta l’expert, Catalunya va tenir un paper molt important en el comerç americà, i els vaixells que ho permetien estaven bàsicament tripulats per catalans, tenint en compte també els lligams i tradicionals marineres que es creaven entre familiars. “Després això s’ha anat perdent, perquè els catalans van trobar oportunitats de guanyar-se la vida a terra, però encara hi ha una tradició de catalans a la marina mercant”, resumeix Garcia.

250 anys de l’escola de nàutica de Barcelona

Aquest 2019 se celebren els 250 anys de l’Escola de Nàutica de Barcelona, que actualment segueix en funcionament sota el nom de Facultat de Nàutica. Es tracta d’una de les escoles professionals més antigues d’Europa, i la més longeva de l’Estat Espanyol. A més, aquest centre no ha parat mai de funcionar, ni tan sols durant la guerra civil. Enguany, la Generalitat de Catalunya ha atorgat una Creu de Sant Jordi a l’entitat, destacant “la seva valuosa contribució formativa i docent de qualitat reconeguda, amb l’objectiu de formar professionals altament qualificats. Al llarg de tota la seva trajectòria, ha sabut combinar la tradició amb la modernitat, sempre adaptant-se als requeriments del món professional i social de cada moment”.

L’Escola de Nàutica és, també, l’origen del Museu Marítim. A principis del segle XX, els vaixells ja s’han modernitzat del tot: ha arribat el vapor i tots ells ja funcionen amb un motor. “A l’Escola, però, hi havia una sèrie d’instruments de navegació, maquetes i altres materials antics que es guardaven allà com a curiositat, però que ja no servien per ensenyar l’ofici”, destaca Enric Garcia, que continua: “Als anys 20, els va passar pel cap fer un petit museu amb l’Escola de Nàutica, i als anys 1920 es va construir l’edifici que hi ha ara a Pla de Palau, actualment obert al públic”. Aquest és l’origen del centre actual, que s’ha mogut de lloc. Amb la guerra, “la Generalitat confisca les Drassanes, agafa tots els trastos i els porten on són ara”. Va ser així com l’octubre del 1936, el Museu Marítim va obrir les seves portes.

És en aquest museu on ara podem veure l’exposició Catalunya mar enllà. Tres segles de la marina catalana, XVIII-XX, que pretén explicar com un país petit i amb escassedat de recursos naturals i una demografia reduïda va esdevenir a partir del segle XVIII i fins més enllà del segle XIX una potència industrial al sud d’Europa, i com hi va contribuir el comerç marítim amb Amèrica. La mostra també permet conèixer com el comerç i la construcció naval van ajudar a la gran transformació i modernització de Catalunya al segle XIX i reflexiona sobre com ha canviat la relació de les persones amb el mar. En tot aquest procés, les escoles nàutiques van ser de gran importància. Algunes de les peces de la mostra que expliquen la seva tasca són les maquetes que feien per ensenyar a navegar als futurs mariners que s’embarcaven cap a Amèrica, i també el famós mascaró del Ninot, una rèplica del qual presideix i dona nom al Mercat del Ninot de Barcelona. Com conclou Enric Garcia, “les professions nàutiques suposaven fer diners, però també eren una aventura vital”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació