Antonio López: “Tornarem a la humanitat que ha caracteritzat la pintura”

A la pregunta de si la pintura va ser abans concepte o tècnica, Antonio López ho té clar. “Concepte. Primer cal tenir alguna cosa a explicar”. El pintor de Tomelloso participa com a membre del jurat de Figurativas 2013, el 7è concurs de pintura i escultura figuratives.

A la pregunta de si la pintura va ser abans concepte o tècnica, Antonio López ho té clar. “Concepte. Primer cal tenir alguna cosa a explicar”. El pintor de Tomelloso participa com a membre del jurat de Figurativas 2013, el 7è concurs de pintura i escultura figuratives que s’ha celebrat instigat per la Fundació de les Arts i dels Artistes, amb base al Museu Europeu d’Art Modern de Barcelona. En la presentació del jurat i d’algunes de les obres pre -seleccionades com a finalistes, sona un motto que López fa seu: no hi ha prou representació de la creació figurativa actual als museus d’art contemporani, on predomina l’abstracció, l’experimentació o el conceptual.

“La història havia desaparegut amb els impressionistes. Ara s’ha tornat a pintar històries, i si prenem per exemple els participants del concurs, moltes obres tenen una càrrega emocional immensa.” Clar, quan es refereix a “alguna cosa a explicar”, vol dir el tema. Ara ens entenem. Perquè la figuració no té perquè desaparèixer del tot en cap tendència experimental i, a més, veiem que hi ha figura en moltes de les obres presentades a Figurativas, però no tema. Portem una estona discutint si en les antropometries d’Yves Klein hi ha figuració o no. A cada intervenció Antonio López deixa més clar el seu parer: “Ara hi ha un retorn a les tècniques dels antics, però els antics eren grans perquè tenien alguna cosa a explicar”.

Observem declaracions seves en altres mitjans. L’art és un instrument per moure’s en el territori de la veritat. Ha d’explicar què li passa a l’home. La qüestió a plantejar-nos sembla clara: què ha fet que els llenguatges artístics tradicionals hagin oblidat les històries? “Ho he dit abans. En la pintura espanyola, almenys, hi juga un paper clau la gran influència de la fotografia”, respon, “i això és un defecte que creua tot el segle XX. Els llenguatges tradicionals es senten alliberats de la dificultat, i de la responsabilitat, de reproduir fidelment la realitat”. I de la responsabilitat de disposar d’un tema, afegeixo jo, creient que és el que realment li preocupa de la figuració.

Filem més prim. Fa disset anys de la publicació del cèlebre llibre de Hal Foster, The Return of the Real (1996). El volum contenia un capítol que ha passat a la història, “The artist as an etnoghrapher”. Al llarg del segle XX s’ha estès la posició, dins les pràctiques creatives, d’abordar l’experiència que no es pot incorporar a la imatge o al llenguatge verbal. Allò irreductible que només pot copsar-se com a testimoni, no com a autor. El resultat? S’idealitza el treball de camp, el de l’antropòleg. Tot allò que suposi identificar-se amb l’objecte d’estudi. Com més proximitat, més fidelitat a allò real. Una fidelitat que no es basa en la representació verista, sinó en una metodologia de treball que suposadament respecta la realitat.

A partir del relat d’en Foster, podem dir que hi ha un descrèdit del realisme perquè tenim un excés de realitat? “No es tracta de descrèdit, sinó de desconfiança. Però, pel que dius de Foster… posa’m un exemple d’excés de realitat que ens embafi”. No és gaire exacte, però és el que tinc a mà: L’Hiperrealisme. “L’Hiperrealisme, no. Segueixo creient que ve per influència de la fotografia. Fa que l’interès per la figuració es desintegri fins i tot en els qui en són adeptes. Mira Giacometti. A això s’hi suma el que deia dels impressionistes per la tècnica. Hi ha menys històries: Van Gogh, Degas, es caracteritzen per la seva tècnica. Però no ho desmereixo”. Parles d’un retorn a la manera dels antics, algun nom a seguir? “Hi ha grandíssims artistes dins el concurs de Figurativas, gent a qui caldrà seguir de prop”. Però algun nom propi que portis seguint des de fa temps?. “El pintor José María Mezquita, de Zamora. No té cap repercussió mediàtica, però el seu treball representa aquest retorn”.

I si l’excés de realitat també ens porta a cansar-nos de la fotografia? Fa un any, El MOMA de San Francisco organitzava el simposi “Is photography over?”. Hi havia testimonis interessants: a la fotografia digital se l’acusa de modificar la realitat a priori. “The picture is made before it’s taken”. Però no exagerem, que els pictorialistes ja ho feien això abans que Photoshop o Instagram! I si en aquesta pràctica hi ha un esgotament de la fotografia i es torna als llenguatges menys immediats, tradicionals, per mirar la realitat? Antonio López sembla convençut: “Al segle XXI tornarem a la humanitat que ha caracteritzat la pintura”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació