Àlex Nogué: “Quan els arbres deixaren anar la nit”

L’artista garrotxí Àlex Nogué presenta a la Casa de Cultura de Girona “Quan els arbres deixaren anar la nit”, una exposició sobre la natura, els seus canvis inevitables i el procés de creació artístic.

Núria Surrell

Núria Surrell

Periodisme cultural

Una exposició d’art sense cap cartell explicatiu ni cap més informació que el títol de l’entrada. Aquesta és la proposta de l’artista garrotxí Àlex Nogué (Hostalets d’en Bas, 1953) per la seva nova exposició titulada “Quan els arbres deixaren anar la nit”, que s’ha inaugurat aquest dimarts 18 de gener a la Casa de Cultura de Girona. El treball de Nogué vol fer referència als moments singulars de canvi, amb una inevitable al·lusió als temps presents i alhora establint un paral·lelisme amb el procés de creació artística. L’exposició, que es podrà visitar fins el proper 19 de març, és un treball derivat de “Boix”, l’obra del mateix artista amb la qual va guanyar el primer premi de la IX Biennal d’Art del 2017. Es fa evident, per tant, que els elements de la natura són un eix central i fonamental de tot el seu treball.

“Quan els arbres deixaren anar la nit” d’Àlex Nogué | Foto: Josep M. Oliveras

Àlex Nogué, amb taller a la Vall d’en Bas, és artista visual, doctor en Belles Arts i catedràtic de pintura de la Universitat de Barcelona. Nogué treballa de manera transversal i conjunta diferents disciplines artístiques, des de la pintura i l’escultura fins a la instal·lació, amb una obra marcada per les constants referències al paisatge i al món de la natura, prenent-ne sempre motius metafòrics i simbòlics. L’exposició “Quan els arbres deixaren anar la nit” que ara presenta no n’és una excepció.

El projecte es mou per una mateixa filosofia expositiva: confrontar l’espectador amb l’obra directament, sense intermediaris, ni cartells, ni guies que puguin contaminar o determinar la visió del visitant. El que valora Nogué és la lectura que en fa l’espectador per si mateix.

“Quan els arbres deixaren anar la nit” d’Àlex Nogué | Foto: Josep M. Oliveras

La mostra està dividida en dues sales contigües. La primera sala està formada per cinc peces que s’agrupen sota el nom de “Jardins”, tot i que de jardins en tenen poc, explica el mateix Nogué. La seva voluntat amb aquestes peces és establir una vinculació entre l’entorn i els sentiments o estats existencials de les persones, tot agafant elements de la natura o referents a aquesta, que permeten fer una lectura metafòrica, una interpretació que tothom pugui dur pel seu propi terreny de vivències personals. Això és el que ho lliga tot en aquesta exposició: tot és material però alhora res és literal, tot té un valor simbòlic i l’espectador sempre en pot fer una lectura personal.

En aquesta primera sala, hi trobem elements com un conjunt de testos amb plantes resseques i mortes, embolicades amb una tela, com simbolitzant la cura o la protecció que tot allò decadent i vell necessita. A sota, el mateix nombre de testos però en el procés contrari: xiprers —símbol de l’acolliment però alhora del darrer viatge vital— a punt de néixer, contraposant així la vida i la mort d’una manera senzilla però evident. Al costat, dos llenços gegants recolzats damunt la paret representant la dualitat indestriable de la vida humana: un de blau —el cel— i un de verd —la terra—, i nosaltres, espectadors, vivint entremig d’aquestes dues dimensions. I a la paret que continua, blanca i llisa, s’hi exposa una peça minimalista però carregada de força: una fila de pots de vidre, igualats per dalt. Tots ells iguals (com tots nosaltres), de vidre i buits, però de diferents mides i formes, i potencialment plens de qualsevol cosa. Plens de l’aire, en realitat, que l’espectador respira en la sala d’exposició.

“Quan els arbres deixaren anar la nit” d’Àlex Nogué | Foto: Josep M. Oliveras

L’autor, a banda de jugar amb objectes naturals i materials, també es llença a les tecnologies digitals. Una altra de les peces d’aquesta primera sala consta d’un vídeo on s’hi veu la imatge des de sota d’un pont del que semblaria una infraestructura semblant a una autovia. Ningú gosa dubtar de la solidesa i permanència d’una construcció així. En el vídeo, en canvi, s’hi percep una lleu tremolor, i la imatge és projectada damunt d’uns vidres, al·ludint encara més a aquesta fragilitat de tot el que hem construït i de tot el que donem per fet en el nostre dia a dia. Perquè les grans infraestructures poden ser, al final, vulnerables.

Àlex Nogué, en totes les peces que aquí presenta, busca que l’espectador pari atenció als detalls, que observi i que hi participi. Així ho ha de fer també a la segona sala on s’hi troba l’obra que dona títol a l’exposició: “Quan els arbres deixaren anar la nit”, un conjunt de 38 teles col·locades contiguament a la paret, teles blanques tacades de negre, on les primeres són fosques però es van aclarint a mesura que s’allunyen de l’entrada de la sala. L’obra fa referència a aquest moment en què passem de tot allò que és fosc, indecís, poc clar i que fa por —com seria estar-se sol en un bosc a la nit—, fins a poc a poc arribar a la claror del dia. La peça guanya força perquè és complementada per una peça musical feta expressament per aquesta obra i escrita per Daniel Lumbreras, un artista jove i cantautor català, conegut de Nogué.

“Quan els arbres deixaren anar la nit” d’Àlex Nogué | Foto: Josep M. Oliveras

Aquests quadres, alhora, parlen del procés creatiu. Les teles no són d’un material absorbent, de manera que l’autor en pintava una amb tinta negra, la penjava enlaire i la pintura queia i regalimava damunt d’una altra tela col·locada al terra. L’obra, per tant, s’ha anat creant a sí mateixa i l’artista només ha sigut una part de tot aquest engranatge: començava pintant una tela que tenyia la següent i aquesta, al seu torn, continuava la seqüència. I és que la filosofia de Nogué és aquesta: en tot procés de creació, l’artista hi intervé com també ho fan els materials utilitzats i les seves lleis pròpies. Una pintura pinta a l’altra, el creador no és més que un element més de tot l’engranatge que és la creació, i amb aquestes teles es demostra clarament: les pintures van creixent cap a la claredat creant un contínuum pictòric en blanc i negre al llarg de tota la paret.

L’exposició d’Àlex Nogué convida a percebre els paisatges inadvertits i a interrogar-se sobre la mirada, deixa espai i llibertat a l’espectador per mirar i experimentar, amb la voluntat de no interferir en les seves lectures, i posa sobre la taula qüestions com la vida, la mort, la natura i la fragilitat humana.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació