Àlex Farnós: “El museu no és un temple, sinó un restaurant”

El director del Museu de les Terres de l’Ebre respon amb una necessària visió històrica

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

El Fòrum de Museus està en marxa i rep aportacions de professionals que debaten sobre els nous públics, els museus del futur, condicions laborals i molts més temes. Aprofitem l’avinentesa per entrevistar un seguit de persones que treballen en equipaments de tot Catalunya, com Àlex Farnós, director del Museu de les Terres de l’Ebre. Com veu el panorama actual dels museus territorials? Li preguntem, i ell ens respon amb una necessària visió històrica.

Quan i per què neix el Museu de les Terres de l’Ebre?
El museu s’inaugura el 1984 sota el nom de Museu del Montsià. El 2011 hi ha un canvi de marca i se li posa el nom actual, però el projecte és anterior. Aquest canvi té una explicació: als anys 80 tenen lloc a Catalunya les primeres iniciatives del Departament de Cultura de la Generalitat en relació als museus i el patrimoni cultural. Es crea un llibre blanc dels museus, i entre altres coses, els museus territorials passen a dir-se museus comarcals. És el cas dels equipaments de Banyoles, Mataró, Olot, Reus…

I del Museu Comarcal del Montsià.
Sí. Durant aquells anys, polítics com sobretot Max Cahner desenvolupen un Pla de Museus d’acord amb la política que es vol fer a Catalunya un cop recuperades les competències. Una de les coses que fan és crear dos nous grans museus, un a Vielha i un a Amposta, el nostre. Perquè a la Vall d’Aran i a les Terres de l’Ebre no hi havia grans equipaments, sinó protomuseus, estructures petites que conservaven col·leccions però que no tenien la condició de museus. Amb la creació d’aquests dos espais es fa una acció pionera, que els converteix en museus pluridisciplinars i que rep més implicació del Departament de Cultura que no pas altres institucions.

Què passa aleshores?
Aquesta política es desenvolupa fins a l’any 1991. Aleshores hi ha una nova llei que prioritza els museus nacionals i que deixa les competències territorials en mans d’òrgans municipals i de la zona. Per tant, els museus comarcals tornen a ser municipals, controlats per l’Ajuntament. En el cas d’Amposta, es traspassen les competències al Consell Comarcal del Montsià, i aquest Consell Comarcal decideix crear un consorci amb l’Ajuntament. Així doncs, el 1984 naixem, el 1993 es crea el Consorci del Museu del Montsià i el 2011 passem a dir-nos Consorci del Museu de les Terres de l’Ebre.

Quants equipaments té el Consorci?
El Consorci integra vuit municipis i un Consell Comarcal, i gestiona deu equipaments.  El nostre territori és la principal referència a Catalunya de desenvolupament de serveis museístics mancomunats a nivell local i comarcal. Per un costat, tenim els museus; per altre costat, els diversos ajuntaments, i per últim, serveis descentralitzats i petites iniciatives. El nom fa la cosa: el Museu de les Terres de l’Ebre es diu així perquè som una plataforma participada per diferents administracions, però també perquè la nostra vocació no és ser només un edifici, sinó treballar sobre el territori.

Com feu arribar tot això al públic tant local com turístic?
Nosaltres no pensem en públic, sinó en ciutadans. Fem tants programes dins del museu com a fora, perquè la nostra acció està pensada per a tota la ciutadania. Durant uns anys, algú va fer creure que els museus havien de tenir una clara vocació turística per ser exitosos. Jo he denunciat molts cops que els nostres equipaments no poden obrir només dos dies al cap de setmana. Oi que nosaltres som ciutadans set dies a la setmana? Catalunya està plena de paramuseus, projectes que s’han pensat en territoris on no hi havia massa turisme, amb la intenció de funcionar només dissabtes i diumenges. Més tard, les consultories han vist que els resultats de públics no eren bons, i han tancat l’espai. És una pèrdua de diners, també públics. Per això nosaltres som un museu orientat al ciutadà, que de tant en tant també és turista. Les sales d’exposició permanent, els veïns les visiten un cop. En canvi, els turistes hi van passant. I això està bé, però cal fer un pas més i dotar els museus d’espais on passin coses perquè la gent hi vagi més dies a la setmana.

En quin moment actual es troben els museus del territori?
Penso que estem en un moment de cruïlla en el qual hi ha tres eixos. El primer és social i polític. Actualment, les demandes de la societat i de la gestió política estan totalment abocades al dia a dia, i això pels museus és tòxic. Els museus no provoquen un retorn social a curt termini, sinó a mig i llarg termini. No pot ser d’una altra manera. Hi ha una part de la cultura que és entreteniment, espectacle o activitat temporal. El museu pot fer aquestes coses, però ha de pensar més enllà. Fent un símil de pagès: nosaltres no tenim una estructura per a cultivar enciam, sinó que som pomeres o oliveres. Amb l’estratègia dels enciams, tenim un recorregut molt curt i un futur molt complicat.

Quin és el segon eix?
El normatiu: el de la Llei de Museus. Més o menys als anys 90 s’aproven la Llei del Sistema de Biblioteques i la Llei de Museus. La primera és bona, la segona no tant. Les biblioteques són equipaments culturals d’èxit per molts temes: la demanda social que tenen, el mètode de treball dels professionals, i la seva bona normativa. La direcció general ja fa temps que sap que la Llei de Museus no és bona. El nom ja ho indica: les biblioteques tenen un sistema, nosaltres tenim directament museus. Però bé, la cosa és que des dels seus inicis, la Llei estableix un criteri de registre selectiu sobre què és un museu i què no ho és. I és molt excloent.

Què ha comportat que la Llei de Museus fos excloent?
Que per a molts equipaments era difícil complir la normativa, i durant anys s’han creat un munt de paramuseus, centres d’interpretació i altres projectes arreu del país i al marge de la llei. La Llei no ha fet créixer el gruix dels museus ni la gestió del patrimoni, sinó el soroll i el tot s’hi val. Aquests espais abandonats per la Llei de Museus han començat a tenir vides paral·leles, algunes molt curtes. S’ha fet la inversió però després no ha servit per res. A les Terres de l’Ebre hi trobem diferents exemples: diria que gairebé un 50% dels espais patrimonials petits estan tancats. Això va passar en un moment que hi havia inversió pública. Ah, i els diners no sempre venien del Departament de Cultura, sinó del Departament de Turisme o altres. Tot això complica la gestió del patrimoni. El nou Pla de Museus 2030 hi treballa.

Digui’m el tercer eix del moment actual i després li preguntaré sobre el Pla de Museus.
El tercer eix és la conceptualització i el treball dels professionals. A Catalunya, la història dels museus comença determinada per un museu contenidor, un temple de les muses. Aquesta concepció és antiga, no només a casa nostra, i ve donada pels museus d’art. I això se suma a un altre problema greu de la Llei de Museus dels anys 90: la mateixa normativa els entenia com un luxe, no com un dret i un servei bàsic. Tornem a comparar-ho amb el Sistema de Biblioteques: està fet per a tothom, oi? La Llei no ho diu directament, però si llegeixes el text i n’analitzes les conseqüències, veus que es basa en una visió dels museus com a equipaments d’alta gamma. I si a això hi sumem que a més els professionals es pensen que el que fan és dominar una litúrgia, en la qual només hi són convidats aquells que la poden valorar…

Quin és el seu model ideal de museu?
Jo sempre parlo del museu no com un temple de muses, sinó com un restaurant. Per mi és més important tenir una sala per menjar, una cuina i un rebost, i alimentar i donar servei a la gent que el demana, que no pas la funció equívoca de temple. Hi ha molts museus a Catalunya que treballem per un servei de proximitat i públic, i que ho entenem com un dret de la ciutadania. D’altres treballen en l’àmbit de la representació. I atenció: els dos models no són antagònics. El Museu Nacional d’Art de Catalunya, per exemple, majoritàriament ha d’actuar com a agent representatiu. Ara bé, els museus territorials no ho hem de fer. O complim una funció de proximitat, o tanquem.

És paradoxal que vostè critiqui una part de la feina feta els anys 80 i 90, perquè justament aleshores a nivell polític sí que es van treballar els museus, s’hi van fer plans i s’hi van destinar diners.
Els últims anys han estat un esforç important per intentar que tot rutllés. Els anys 80 i 90 eren importants per treballar i consolidar els museus com a servei públic i com a dret de la societat. I en canvi, es van perdre oportunitats, i la conseqüència va ser que es va donar la impressió que els museus no donaven serveis prou públics. A partir dels 80, els museus tenien molt camí per recórrer, però no es va aprofitar prou. Els models de gestió, en comptes d’adaptar-se als temps, han intentat continuar mantenint un statu quo, i ara les prioritats han canviat. Els museus subsistiran, és clar, però amb més dificultat que si abans haguéssim fet més esforços. Suposo que hi va haver una mala predicció sobre com serien els museus del futur.

El Pla de Museus 2030, presentat fa poc per la Generalitat, té alguna solució per tot això que has dit?
Sí. Fa uns anys que la Direcció General de Patrimoni va detectar unes mancances i va activar estratègies que de fet ja s’han posat en marxa, però el Pla de Museus oficialitza. Per exemple, la Llei de Museus del 1991 preveia una certa xarxa d’equipaments des del punt de vista temàtic: l’art, la història, la ciència i la tècnica… Però més enllà de la temàtica, hi ha activitat municipal que es deixa de la mà de déu. El Pla de Museus proposa millores pel teixit de museus, que es basa en un treball col·laboratiu entre espais a nivell territorial. Fa uns anys que es van crear la Xarxa de Museus de Girona, la de Lleida i Pirineus, i la de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Hi destinen recursos tant el Departament de Cultura com algunes Diputacions. Una de les directrius molt clares del Pla de Museus és aquesta: treballar en xarxes territorials.

Destaqui’m alguna aportació més que ens faci ser optimistes de cara al futur dels museus.
Mira, sobre el que et deia abans dels petits equipaments que queden aïllats a les comarques: el nou Pla de Museus analitza tant si aquests espais són viables, com si poden rebre l’acompanyament dels museus territorials de referència. Això deixa al descobert els projectes que són inviables i permet parar d’abocar-hi recursos. Pensa que hi ha paramuseus que podrien funcionar però no ho fan perquè han tingut un mal disseny, o perquè no han tingut prou bones guies. El Pla de Museus posa en marxa el programa Museu de Suport Territorial (MST) que ajuda a mancomunar i que permet que els museus de l’entorn i els seus equips tècnics ajudin les petites iniciatives. És una mesura per coordinar els equipaments que, com deia al principi, van quedar fora del registre de museus. Aquesta mesura hauria de fer que es creessin constel·lacions de museus que treballin de forma mancomunada. Sempre en benefici dels ciutadans, tant dels veïns com dels turistes.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació