Aldo Urbano, no tot està inventat

'Els artistes arribem a tot arreu, no és important que no ens mirin'

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Aldo Urbano ens rep al carrer Salamina, a L’Hospitalet, a la zona on tot d’artistes estan creant un districte cultural espontani després de fugir de Barcelona, ciutat en la qual ja no es poden pagar els lloguers. Pugem al quart pis, on el pintor comparteix estudi amb Rasmus NilausenPere LloberaLúa Coderch, Martin Vitaliti i Ludovica Carbotta, també artistes, i comencem a desenfundar preguntes mentre ell belluga quadres amunt i avall per tal d’exemplificar el que explica.

Aldo Urbano va néixer el 1991 a Palau de Plegamans, al Vallès Occidental. A la seva família no hi ha ningú que sigui artista, però ell es va passar la infància dibuixant. Com a moment rellevant de l’etapa escolar, recorda el dia que un pintor va fer una xerrada a classe i va ensenyar un estoig, tot dient “jo per treballar només necessito això”. Urbano ha oblidat el nom de l’artista, i no és fins al cap dels anys que podem entendre per què encara té aquesta anècdota al cap.

Més tard, el protoartista del Vallès va anar a Barcelona a fer el batxillerat artístic, moment en el qual va començar a prendre’s seriosament la pintura. Tot seguit va estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona. “A la universitat aprens tant del que et diuen com del que no et diuen”, explica, i riu breument. L’humor és un dels seus trets actitudinals, i això es veu també a la seva obra. “M’agrada l’humor que de tan seriós, fa riure”, especifica.

Urbano va fer la seva primera exposició durant la carrera al Centre Cívic Fort Pienc, acompanyat d’amics. Després ha fet via en centres com Piramidón, i aquest 2018 ha guanyat el Premi GAC a l’artista emergent per la millor exposició en galeria, concretament per El mismo color tiene dos lugares.., una mostra que va fer a la Bombon Projects junt amb un pintor mort, Josep Maria de Sucre. Sí, mort. Un fet que va aprofitar per aplicar el seu sarcasme, aquest cop envers la idealització de l’art jove: “Mireu, aquest artista està mort i com que mai li van fer cas, encara està emergint”.

L’Aldo no és una persona que respongui ràpid les preguntes: es pren el seu temps per pensar, i tot i així contesta sovint des del dubte. Creus que estàs trobant una concepció de la pintura que sigui ja la teva? “No ho sé… Per mi la pintura és com una forma de parlar: la trobes mentre t’expresses, i al cap d’un temps potser ja no et comuniques així”. Per això les seves obres no segueixen un estil uniforme: algunes són conceptuals, d’altres abstractes, d’altres figuratives però amb capes de reflexió, i van canviant.

De fet, el creador assegura que no es manifesta a través de la pintura, sinó al revés, que la pintura es manifesta a través seu. Per això quan comença un quadre no sap cap on anirà: “Ho vas descobrint, fins al punt que d’alguna manera la pintura passa davant teu”. És més, l’Aldo detalla que d’entrada no li agrada gairebé res del que fa, i que de vegades s’enfada, però que té per norma no destruir res al moment i això després el salva, perquè al cap d’una estona recapacita i veu diferent la pintura.

Ara està en un moment en què vol que l’obra flueixi més, però assegura que va a èpoques. Podriem dir que la seva creació gira sobre dos eixos: la teoria dels colors i les formes orgàniques. “La natura té un codi propi i sembla que el vagi reproduint constantment”, apunta, mentre assenyala el seu quadre Canal entre dues flames i diu que la part superior poden ser dues banyes, o unes trompes de fal·lopi, o el pistil d’una flor.

Al pintor li interessen les formes elementals, però no perquè s’inspiri directament en la natura, sinó perquè creu que surten de la mà de tots nosaltres de forma espontània. Per exemplificar-ho, l’Aldo agafa un bolígraf i guixa un full, dibuixant corbes sense pensar-hi gaire: “Veus? És molt natural fer aquesta forma, o aquesta”, explica, “És quasi complaent; m’agrada aquesta cosa de recrear-me en el transitar”.

Sobre la teoria dels colors, Urbano manifesta un interès per la manera d’entendre el pigment, com ha demostrat en exposicions com El 85% de la matèria, comissariada per Caterina Almirall. “M’interessa la concepció alquímica dels pigments i dels colors que tenien a l’Edat Mitjana”, reflexiona el pintor, “La pròpia pedra que contenia el color ja era una joia en si mateixa: m’agrada la idea de l’ennobliment d’una matèria que ve, per exemple, de les profunditats de la muntanya”.

Aquestes preferències van reforçar-se en una estada a la Índia que Aldo va dur a terme mentre estudiava la carrera. “Aquí ens escandalitzem quan pintem sobre obres d’art”, explica; “I en canvi a la Índia això ho fan molt, tradicionalment: si hi ha un edifici antic amb una escultura descolorida, ve algú i ho pinta”. Però desmitificar una obra i pintar-hi a sobre sembla un fet modern, no pas tradicional. “És el símbol d’una pintura que encara està viva, que no necessita museïtzar les coses, que no té por a ser destruïda”, reflexiona l’entrevistat.

Paral·lelament a la pintura, a Urbano li interessa el còmic. Li agradaria que els dos vessants s’unissin més, i aspira a trobar un punt d’encreuament entre una pintura reposada i un còmic gamberro, fent que les dues disciplines comparteixin espai sense xocar entre elles ni disminuir-se. Encara no ha trobat la solució al que ell qualifica de conflicte: “Per mi les pintures són mig religioses, necessiten silenci, i quan hi fiques humor, corres el risc de carregar-t’ho tot”.

Mentre segueix treballant en aquest xoc, el que sí que té clar és que espera que els quadres despertin l’espectador. Per això, sovint potencia formes estranyes que es fan mirar. Haver de diferenciar-se d’una multitud extensa d’imatges és una dificultat afegida a l’hora de crear? Aldo intenta respondre sent positiu. Explica que ara ja no ens cansem tant a l’hora de mirar imatges, i això ens obre a la possibilitat de veure amb tranquil·litat obres d’art que abans ens incomodarien, com podria ser una performance multipantalla. Sobre les xarxes socials, com Instagram, ell les fa servir, però té amics que han decidit no utilitzar-les per a no pintar condicionats pel mitjà.

Per altra banda, Urbano tampoc tem que el públic general estigui distanciat de l’actualitat artística: “La gent que treballem amb imatges o amb temes d’iconografia arribem a tot arreu igualment, no és important que no ens mirin”, assegura, afegint que les imatges ens afecten com a societat i com a cultura a un nivell molt superior que la mera experiència directa. A més, “potser a mi no m’interessaria l’art si no fes art, de vegades tinc la sensació que els que pintem, pintem per altres pintors, i que la gent connecta amb allò d’una forma diferent”.

Sobre el panorama de l’art contemporani a Catalunya, Aldo creu que és precari, però torna a aconseguir trobar-hi un argument satisfactori: “Com que aquí no hi ha ni gaire mercat ni gaires diners, els artistes estem units”.  El pintor assegura que a Barcelona els creadors fan pinya, i que no hi ha competitivitat malsana perquè ningú hi té massa a perdre. Tot i això, reivindica que hi ha bons artistes i molt treballadors que “s’ho curren molt i reben molt poc a canvi”.

Potser per aquest motiu, davant la pregunta sobre els seus referents, Aldo Urbano respon que en té molts, i que en part són amics i artistes del seu entorn, per exemple Daniel Moreno, Anna Dot, Rasmus Nilausen o Pere Llobera. Sobre una de les crítiques que han rebut últimament els artistes visuals, que és que no s’han compromès políticament, Urbano argumenta que l’art pot ser crític de formes indirectes.

Faltarà veure com és el futur d’un artista que, ara com ara, i malgrat qualsevol mena de saturació, ens presenta colors i formes que atrauen la mirada i exciten el pensament, obrint-nos portes cap a paradigmes que no havíem concebut. Només aquells que juguen en el terreny de la llibertat de l’art poden fer-nos adonar que no tot està inventat. I Aldo Urbano n’és un d’ells.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació