Marta Ricart

Marta Ricart

Artista

Agafar de nou el fil vermell (I)

Quatre articles que, des de les arts, conviden a sortir del nus tot reemprenent una herència que hem oblidat

Cada dilluns del mes de gener, sortirà a Núvol un article de la sèrie que amb el títol genèric “Agafar de nou un fil vermell!” es proposa recordar un lloc per a les arts que fa temps que hem oblidat. El punt que ha motivat l’escriptura de la sèrie d’articles que presento, surt després d’una visita al Macba i concretament a l’exposició Fina Miralles. Sóc totes les que he sigut. L’exposició de Fina Miralles al Macba, va posar de rellevància una necessitat que ja fa molts anys que algunes persones del sector de les arts visuals anem detectant. Davant d’un buit important que viu el sector i que tot seguit exposaré, vaig trobar necessari comunicar amb tres articles i una introducció, una sèrie d’aspectes importants que crec que hauríem de recordar.

Totes sabem que un centre com el MACBA és un espai de legitimació important. Un espai que amb criteris professionals visibilitza certs aspectes de les arts, tot creant relats que donen a conèixer els i les artistes i les diverses reflexions que emergeixen de les seves obres (entre altres aspectes). Però cal no oblidar que és un espai que dins, en la seva gènesi, porta arrossegant una controvèrsia important (us convido a veure el documental Macba: La dreta, l’esquerra i els rics) i que d’una manera subtil roman en la veu de l’edifici i del que s’hi fa. L’espai no és neutre, també parla i també té una història. A més, al llarg dels anys, el posicionament que ha anat prenent la ciutat de Barcelona com a centre d’atracció turística, ha portat a deixar de banda aspectes considerats locals per apostar per formats i discursos que s’han interpretat com a més globals. I aquí entrem també a considerar la progressiva desorientació que ha anat vivint la Fundació Miró de Barcelona, entre altres institucions de la ciutat. 

En aquest sentit, exposar una artista catalana com Fina Miralles en un espai com el Macba en el moment en el que estem, deixa al descobert clarament les grans mancances que han fonamentat el discurs museístic legitimat dels darrers anys. Així, per exemple, el Macba acompanya l’artista d’una manera força estèril. Una artista que sento propera quant a manera de treballar, quant a la posició que ha pres en relació a les arts i el sistema de l’art i en com se situa com a artista, entre altres aspectes, no acaba de comunicar plenament en un espai que sovint parla més fort que ella. Quan el treball d’una artista catalana es mostra en un espai aparentment neutre i desarrelat d’un context més ampli que el de la ciutat, emergeix la dissonància. Perquè amb Fina Miralles hi ha lloc i hi ha territori, i això és precisament el que des del Macba, com des dels relats hegemònics de les arts, no es vol afrontar. El lloc és clau, i no parlo en aquest cas d’una posició política, sinó d’una estima per un territori que va més enllà de Barcelona i que parla de maneres de fer, de sentir, de viure. No hi ha terra en un aeroport.

“Al país, marxen les obres i queden els llocs; menys a ciutat, on queden les obres però els llocs no hi són”

Si no hi ha terra, difícilment s’hi pot aprofundir. Progressivament, en molts àmbits ens hem anat situant en un espai exterior que automàticament ens col·loca fora per copsar sols l’aparença de les coses. I així és impossible captar-ne el to, allò que antigament es deia vibració o emanació. Perquè mirat així, l’espai expositiu construït recentment per parlar, sols tolera un tipus de parla. Perquè des de fora, difícilment sentirem res més que allò que se’ns ofereix en format visual pla. És al que ara estem més acostumats. 

Tim Ingold, antropòleg, exposa d’una manera clara i entenedora el que comporta aquest allunyament progressiu que hem anat creant des de diferents sectors, no només de la ciència, i que té en comú una associació curiosa: aïllar per conèixer (us convido a llegir els dos assajos de l’autor traduïts al castellà: Líneas. Una breve historia; La vida de las líneas). L’herència renaixentista ens ha anat portant a crear escenaris on com a espectadors ens hem anat situant fora d’un moviment complex que va més enllà de la visualitat. Cent anys enrere, Kandinsky, en un text publicat l’any 1945 pel Museum of non-objective paintings (antecedent del MOMA de Nova York) parlava d’un fet que per l’artista fou fonamental per declarar el seu distanciament cap on ell veia que anava encaminada la ciència: la desintegració de l’àtom. Aquest fet no és gens anecdòtic perquè constata un distanciament entre diferents modes de conèixer, una separació del sentir respecte una realitat interconnectada i complexa, un oblit del moviment de la vida on tots formem part. I així hem anat avançant. 

Cada cop veig més clar com dins el model legitimat, algunes pràctiques artístiques perden tota la seva força i la capacitat de comunicar el que els és més fonamental: els moviments del procés de fer-se. Aquest model ha situat les obres d’art en espais concrets, desarrelats, que li donen un valor i que acompanyats per un discurs signat, l’aïllen de tota la trama afectiva i de relacions que l’ha fet possible. Així, esperem que l’obra parli tota sola, però què passa quan aquesta està feta a lloc, amb i des de les persones?

No han viscut també aquest procés les obres de patrimoni que actualment són al MNAC o a d’altres museus del nostre país? Marxen les obres i queden els llocs. A ciutat, queden les obres però els llocs no hi són (aquí no entraré en un debat sobre la conservació i preservació del patrimoni). Així, no podem comprendre com els processos artístics que estan fets amb el lloc tenen una vida pròpia, un temps, un Fer que va molt més enllà de les exigències del sistema de l’art. Perquè no són fets sols per contemplar sinó que tenint una vida pròpia, prenen sentit en el lloc on són. Tenen una funció i s’han construït en diàleg amb un entorn més ampli. 

“Des dels ‘microllocs’ encara es necessita la legitimació del gran discurs centralitzat.”

Fa anys, vaig decidir explorar aquesta complexitat i començar a treballar des de les dinàmiques pròpies que generen els processos artístics realitzats amb el lloc (un agraïment al CONCA de l’any 2010 que amb les beques de recerca i creació van creure en la proposta). Així, vaig començar al meu poble, situant-me cada dia amb una cadira davant l’edifici abandonat de l’escola de Torredenegó (Llobera del Solsonès), una escola que actualment es troba en un lloc de pas a la carretera que connecta el Santuari del Miracle i Solsona (experiència publicada el 2012 a Mecanismes de porositat. Interseccions entre art, educació i territori). Amb presència i constància, van anar succeïnt converses, es van moure records, i inclús es van crear algunes propostes de reforma de l’espai per a ús cultural que no s’han realitzat, però allà, davant l’escola abandonada, vaig coneixer el valor de la presència des d’un diàleg neutre; un que es fa a lloc amb el lloc i que no projecta. Sols sent a lloc, sent present i sentint el moviment que es genera en una acció, s’inicia un procés que demana un diàleg constant entre intenció i realitat. Crec que és aquí, en el respecte d’aquest temps necessari i en aquesta proximitat i quotidianitat, on la creació agafa un to més profund, ja que forma part d’una realitat més àmplia que s’entrellaça amb el teixit del lloc. 

Aleshores, no és aquesta vida pròpia arrelada i apropiada pel lloc el que dona valor a alguns dels processos artístics que s’hi fan? Per desgràcia, des dels “microllocs” encara es necessita la legitimació del gran discurs centralitzat. I així es perd l’autoestima en la cerca d’un reconeixement que avali que allò té un valor, perquè sovint, com passa amb la llengua, acabem parlant aquella que ens domina. Pendents del llenguatge legitimat, sovint perdem el coneixement dels temps específics i les dinàmiques propies del lloc on som, dinàmiques que no sols tenen a veure amb lo humà sinó que també inclouen (prenent el terme de Bruno Latour), allò no humà. Però aquí és on cal trobar l’equilibri per no perdre la posssibilitat de parlar un llenguatge propi, estant alhora connectat amb altres.

Avinyó (2015) | Foto: Marta Ricart
El gran tour. Solsona (2017) | Foto: Marta Ricart
Divendres de pensament al Museu Diocesà. Solsona (2018) | Foto: Marta Ricart
Alumnes de l’escola El Vinyet. Solsona (2019) | Foto: Marta Ricart
Alumnes de l’escola El Vinyet. Solsona (2019) | Foto: Marta Ricart

Davant de tot això, em pregunto: ens ha portat aquesta mena d’esterilització progressiva, aquesta pèrdua de lloc, a un espai més proper als altres? Ens ha fet més universals? Vivim una diversitat de llenguatges artístics? Amb tot això veiem incompatible terra i pensament? I art contemporani i ofici? Com recuperem la comunicació sentida que hem perdut els darrers anys? Com podem comunicar aquest Fer específic del Lloc que alguns creadors intentem actualitzar, sense entrar en dinàmiques ni processos que el malmetin?

Partint de la necessitat de compartir aquests i molts altres dilemes de la creació arrelada, exposaré en tres articles, tres aspectes importants per recordar un lloc. Un lloc que no ve de nou sinó que en els darrers anys hem oblidat. Amb aquesta sèrie espero aportar una petita base per construïr espais i modes de creació més sans, plurals, horitzontals i honestos. Cal dir que tot això és fruit de deu anys de cerques, de converses amb moltes persones, de vivències, de voltar, de recuperar veus, de fer memòria, de mirar enrere i al voltant. De confiar que algún dia podrem dir lliurement des del que sentim i no des del que se’ns exigeix. Que podrem expressar des del petit al gran i del gran al petit sense jerarquies. Que no ens confondrem en postures binàries i podrem per fi, gaudir de la creació amb lloc a lloc sigui on sigui. 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació