ADLAN contra el noucentisme

Als anys trenta, un grup d’artistes i intel·lectuals de Barcelona van reunir-se sota el nom d’ADLAN (Amics de l’Art Nou) per tal d’introduir la modernitat a la ciutat. L’organització va fer possibles més de cinquanta actes amb la intenció de trencar amb el noucentisme i posar la cultura catalana al mateix nivell que la europea. Ara, la Fundació Miró presenta la mostra Miró-ADLAN. Un arxiu de la modernitat (1932-1936) amb documents que testimonien la vitalitat d’aquell grup d’amics, entre els quals hi havia Joan Miró, Joan Prats, Josep Lluís Sert, J. V. Foix o Sebastià Gasch, entre altres. L’exposició també destaca el paper de les dones durant la segona república, i sobretot se centra en un nom, el d’Adelita Lobo, que es va encarregar de conservar i detallar meticulosament les accions dels Amics de l’Art Nou.

“Aquesta no és una exposició amb documents, sinó de documents”, deixa clar d’entrada Muriel Gómez, historiadora de l’art i una de les comissàries de l’exposició Miró-ADLAN. Un arxiu de la modernitat (1932-1936), que se centra en aquests quatre anys de creativitat que va haver-hi abans de la guerra civil espanyola. “La segona república va ser una explosió espectacular de llibertat”, diu Joan Maria Minguet, també comissari del projecte de la Fundació Miró, junt amb Jordana Mendelson. “Tot i la seva curta durada, ADLAN va ser una associació molt activa i amb uns objectius molt agosarats per a l’època”, destaca Gómez. 

Tal com recorden els comissaris, el grup ADLAN va néixer entre la petita burgesia barcelonina amb un objectiu molt clar: “Trencar amb el noucentisme i posar la cultura catalana en sintonia amb Europa”, perquè mentre que a les grans ciutats europees les avantguardes ja gaudien del suport de la crítica i dels col·leccionistes, a Catalunya la modernitat no va començar a arribar fins a l’efervescència republicana, en bona mesura per l’empenta d’aquest grup d’intel·lectuals i artistes. Entre ells hi militava Joan Miró, que en aquells moments ja era una figura destacada. L’artista va ser per a ADLAN, segons Gómez, “un referent, el far i l’estendard”. 

Gràcies a la seva ascendència internacional i les seves relacions, el pintor va contribuir a l’obertura cultural de la ciutat, i va facilitar entre altres coses la visita i organització d’exposicions d’artistes de renom com Alexander Calder. A més, com explica Minguet i com veiem també a la mostra, el pintor català va ser qui va promoure la idea de fer exposicions puntuals i de durada breu, majoritàriament privades, per tal d’aconseguir tenir ressò a la premsa i finalment entre el públic, encara que no estaven habilitades perquè les visités gaire gent. Algunes d’aquestes mostres duraven hores: s’inauguraven al voltant de les deu del vespre i clausuraven poc després de la mitjanit. 

“Tot i fer activitats elitistes, reduïdes i privades, van intentar que tinguessin ressò”, explica Gómez. “Les revistes eren un mitjà imprescindible per posicionar-se en la cultura catalana i internacional”, recorda Minguet. A la inversa, el grup també es va convertir en un entorn privilegiat on Miró presentava algunes de les seves obres abans d’exhibir-les a París, Nova York o Zuric, per això l’exposició de la Fundació Miró també presenta una selecció d’obres de les cinc exposicions efímeres que l’artista va organitzar amb l’objectiu que els socis del grup cultural poguessin conèixer en primícia les peces (un fet que, segons els comissaris, no acabava d’agradar als representants que Miró tenia a París). La mostra actual compta amb documents i materials de l’arxiu d’ADLAN, conservat en diversos centres públics i privats, principalment als arxius del COAC i de la Fundació Joan Miró. 

La figura d’Adelita Lobo, secretària d’ADLAN, va ser fonamental en la documentació i preservació del material d’arxiu que ara veiem a la Fundació Miró, i que es basa sobretot en documents en format paper: invitacions, cartes, quaderns, cartells… La conservació dels materials exposats, que Lobo guardava i llistava amb detall, probablement conscient de la importància d’aquells esdeveniments, ha estat clau per poder recrear els llocs, els esdeveniments i els personatges que van fer possible aquesta regeneració del concepte de cultura moderna. D’ella podem saber que va formar part de la promoció i l’administració de l’art modern de Barcelona, i que de jove va tenir Francesca Bonnemaison com a professora a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona de Barcelona. 

La influència d’ADLAN es va estendre entre els artistes, arquitectes, escriptors i músics de Barcelona, sobretot en els anys de la postguerra i en la dècada del 1970. L’estreta connexió entre ADLAN i el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) va forjar una comprensió de la modernitat lligada al racionalisme arquitectònic i al surrealisme visual i és on es troba, al mateix temps, l’origen de la creació de la Fundació Joan Miró. La Guerra Civil i el Franquisme ho van estroncar tot, però a partir dels anys 50 Barcelona va “intentar recuperar aquesta cultura d’avantguarda” i figures “adlanistes” com Joan Prats, Eudald Serrao la família Gomis, que van mirar de donar “una certa continuïtat a aquell esperit, malgrat el context i els resultats van ser ja molt diferents”, constata Muriel Gómez. Prats i altres exmembres d’ADLAN van fundar el 1949 el Grup Cobalto 49 (després Grup 49), que durant la segona transició encarnaria l’esperit de l’ADLAN.

La mostra Miró-ADLAN. Un arxiu de la modernitat (1932-1936) es podrà veure fins al 5 de setembre a la Fundació Miró, i en un futur coincidirà amb una altra exposició del centre comissariada per Martina Millà que versarà sobre tallers compartits i intentarà recuperar l’esperit d’ADLAN a través de la reflexió al voltant de tallers d’artistes històrics i contemporanis.