50 anys no és tant de temps (menys si ets artista)

“Pocs moments de la història recent foren tan excitants i alliberadors com el final de la dècada dels anys seixanta”.

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

“Pocs moments de la història recent foren tan excitants i alliberadors com el final de la dècada dels anys seixanta”, creu Pepe Serra, director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). És per això que la institució exposa Liberxina, una mostra sobre els nous comportaments artístics que es van desenvolupar entre els anys 1966 i 1971. L’exposició ens obliga a ser conscients de la sempre relegada tasca dels artistes catalans, aquest cop sense excuses temporals.

“Llibertat sexual, festa, provocació, alegria, jovialitat innocent com a acte revolucionari, comunió amb la natura, aventura, amenaces de l’autoritat, enfrontament amb la tradició…” Les batalles individuals que una part de la societat occidental van lliurar a nivell col·lectiu a finals dels anys seixanta es poden definir de moltes maneres, com fa Àlex Mitrani en el recull d’adjectius que enceten aquest paràgraf. L’historiador de l’art és cocomissari de la mostra Liberxina. Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971, junt amb la crítica d’art Imma Prieto.

Els dos han fet al Museu Nacional una tasca de recuperació de patrimoni: un fet que podria semblar només necessari per a obres antigues, però que deixa palès fins a quin punt també és rellevant de cara als artistes recents, noms que oblidem fàcilment perquè probablement ni els reconeixem en el moment de màxima esplendor de la seva obra. Es tracta d’artistes innovadors com Jordi Galí, Sílvia Gubern, Amèlia Riera, Guillem Ramos-Poquí; o dissenyadors com Enric Satué, América Sánchez o Jordi Fornas, entre molts altres. No fa tant que tots ells estaven en actiu, menys de cinquanta anys, però molts no són reconeguts i ara aquesta exposició els torna el protagonisme.

Eren anys de canvis: el Maig del 68 a París, la Primavera de Praga, les revoltes de Londres, les múltiples manifestacions pacifistes i pels drets humans de diferents ciutat americanes; tot va impactar en una generació que volia renovar-se des d’un punt de vista cultural i existencial. Així ho suggereix el film censurat pel franquisme Liberxina/90, de Carlos Duran, que dona nom a aquesta exposició. A Catalunya, malgrat la dictadura franquista, a finals dels seixanta es consolidaven uns anhels de llibertat i una voluntat d’obertura cap a l’exterior que es reflectien en el món artístic.

A casa nostra, i de manera estimulant i heterogènia, van conviure les manifestacions de la cultura pop amb propostes fílmiques d’avantguarda situades al voltant dels creadors de l’Escola de Barcelona i altres grups que ens permeten parlar de comportaments, més que de pràctiques artístiques. És el cas del grup que convivia a la urbanització El Maduixer –la casa de Jordi Galí i Sílvia Gubern, o van compartir influències i interessos artistes com Antoni Llena, Àngel Jové i Albert Porta (Zush)-, del grup de París o d’alguns dels membres que als anys 70 serien pioners de l’art conceptual.

Cinquanta anys no és tant de temps, però com a artista, passar desaparcebut pot provocar que la teva obra no es conservi i que no puguis ni tan sols ser valorat més tard. Aquesta és la tasca dels museus, galeries, especialistes en art i exposicions com la del Museu Nacional. Liberxina s’acosta a una època que va esdevenir la llavor de tot allò que va esclatar amb força durant les següents dècades, però que ara en bona part desconeixem.

És per això que la comissària Imma Prieto escriu que l’objectiu de la mostra “és crear una mena de cosmogonia des de la qual pensar la Barcelona dels últims anys de la dècada dels anys seixanta i, per això, convé pensar, no en obres o documents, sinó més aviat en restes i vestigis d’un temps passat”, de la mateixa forma que també es tracta de “recompondre un altre mapa possible per tal d’apropar-nos a un període del qual ja se n’han recollit fragments i se n’han escrit històries, però que encara presenta buits i diàlegs per resoldre”. Qui vulgui veure l’exposició, té temps per fer-ho fins al 22 d’abril.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació