5 paraules per entendre d’una vegada l’art contemporani

El llenguatge és una de les barreres que separa l’art del públic general

Clàudia Rius i Llorens

Clàudia Rius i Llorens

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol (2017 - 2021). Actual cap de comunicació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

El llenguatge és una de les barreres que separa l’art contemporani del públic general. Són molts els factors que ens duen fins aquest abisme lingüístic: la nomenclatura pròpia de la història de l’art; la voluntat dels artistes de ser molt específics i fer servir un argot molt especialitzat, o la inèrcia que es crea quan entres en una disciplina, que et fa a normalitzar i emprar les mateixes paraules que en un principi no entenies. Això, en si, no és dolent, ni res que els artistes hagin de deixar de fer; són els mediadors, amb els museus com a màxims responsables de la difusió pública de l’art, els que han de treballar aquest llenguatge, acotar-lo i transmetre’l. Recollim 5 paraules per entendre millor aquest món.

L'artista Mariona Moncunill va intervenir en diverses cartel·les i plafons de la mostra 'Autogestió' del 2017 | © Fundació Joan Miró, Barcelona. Foto: Pere Pratdesaba
L’artista Mariona Moncunill va intervenir en diverses cartel·les i plafons de la mostra ‘Autogestió’ del 2017 | © Fundació Joan Miró, Barcelona. Foto: Pere Pratdesaba

1) Site-specific. Si tenim unes nocions bàsiques d’anglès, aquestes paraules s’entenen soles, però tot i això, de vegades costa processar-les quan es troben entremig de frases plenes d’altres conceptes que, en realitat, podrien expressar-se de forma més senzilla. Així doncs, una “performance site-specific al voltant de la dialèctica de la corporalitat interseccional vista des de la perspectiva de la subjectivitat alterna” seria quelcom que ens faria esclatar el cap sense, en realitat, dir-nos res massa complicat. Si ens hi fixem, site-specific només vol dir que l’obra que estem veient està concebuda per existir en un lloc determinat, i cap altre. L’abús que sovint es fa de termes volgudament complexos no ens ha de tirar enrere a l’hora d’entendre l’art contemporani.  

2) Activació. Aquesta és una de les paraules que els artistes utilitzen quan tenen la necessitat de ser molt concrets, tot i que des de fora sovint no veiem la diferència entre ser específic i ser snob. La cosa és que absolutament tot el que ens envolta –obres d’art, espais públics, comunitats de gent– funciona amb una certa inèrcia: està allà, diu o no diu alguna cosa, i sovint no ens parem a pensar bé quin significat té o per què ocupa aquell lloc. Un artista que activa una obra d’art, un espai, una comunitat, busca fer-hi una acció, despertar-la, demostrar tota la seva potència i tot el que pot arribar a expressar encara que nosaltres no ho veiem a simple vista. Per exemple, una performance d’un artista pot consistir en activar una escultura exposada en una sala.

3) Materialitat. Que un objecte és material, tots sabem el que vol dir; i en filosofia hi ha pensadors que han defensat el materialisme com a principi fonamental, dient que al món tot és matèria o que tot és reductible a matèria. En l’art, sovint proper al pensament, la materialitat s’aplica també a conceptes abstractes, i per això sentim a parlar de la materialitat d’idees, d’emocions, de formes. De vegades, la càrrega filosòfica d’aquest concepte pot fer-nos dubtar sobre si realment estem entenent allò que l’artista vol expressar. La clau és buscar quina és l’arrel del concepte que nosaltres sí que podem entendre, i a partir d’aquí, pensar com s’aplica en la dimensió que l’artista li està volent donar. Hem de tenir clar que hi ha idees com la justícia, l’amor o la ràbia, que sovint només concebem en un pla immaterial, però que els artistes busquen com representar en un pla material. 

4) Acció escènica, performance, happening; les arts en viu són una forma més de la creació plàstica, però sovint ens confonen perquè no acabem de saber si les hem de situar en el camp del teatre o en el camp de les arts visuals. Doncs bé, sobretot des de les avantguardes del segle passat, les disciplines artístiques ja no estan aïllades entre elles mateixes, i els artistes no tenen per què ser només pintors, escultors o actors, sinó que poden ser-ho tot alhora. Així, un artista plàstic pot fer una acció escènica, preparant propostes improvisades o fins i tot també guionitzades, però sempre entrecreuant diferents formes d’expressió artística per tal d’explotar al màxim el potencial expressiu d’una obra o d’una idea.  

5) Revalorització del procés. Una obra no és el seu resultat final. Els artistes contemporanis, sobretot els que treballen en projectes efímers o difícils de materialitzar, fa temps que posen el focus en el procés de creació d’un projecte, i que batallen perquè la seva feina s’entengui des del moment inicial d’una idea fins al moment final de visualització d’aquesta. Tot el procés que hi ha entremig, de conceptualització, de documentació, de disseny, de pintura, de modelació, d’escenificació, forma part de l’obra que finalment veiem amb els nostres propis ulls. Sovint pot passar que a un artista no li interessi que reflexionem sobre el resultat final, sinó per on han passat les seves idees i propostes abans d’arribar fins allà. 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació