‘Càmera i ciutat’: un gran regal fotogràfic

CaixaFòrum presenta una nova exposició fotogràfica: ‘Càmera i ciutat’.

La programació cultural de la Fundació La Caixa ha dedicat sempre una especial atenció al món de la imatge i ha organitzat els darrers anys exposicions dedicades als grans noms de la fotografia: Adget, Doisneau, Lartigue, Klein, Avedon, Airbus, Cartier-Bresson o Capa, entre d’altres, han desfilat per les seves sales.

Ara presenta, en col·laboració amb el prestigiós Centre Pompidou parisenc, l’exposició Càmera i ciutat. Una exposició que explora la intensa relació existent entre fotògrafs i cineastes i la vida en les ciutats modernes.

Podem dir que el naixement de la fotografia a París el 1838 és de fet una descoberta urbana i les primeres fotografies varen tenir com a escenari els carrers i els habitants de les grans capitals. Des d’aquells primers anys s’ha establert sempre un fructífer diàleg entre fotògrafs i cineastes que aquesta exposició documenta amb més de 240 fotografies, fragments cinematogràfics i altres materials i documents, obra de 80 creadors.

És rellevant assenyalar que una de les grans contribucions d’aquesta exposició és l’esforç que s’ha fet per mostrar en peu d’igualtat les obres de grans icones de la fotografia del segle XX amb les obres de fotògrafs catalans.

Veure exposades al costat dels mítics Kertész, Cartier-Bresson, Doisneau o Klein, les fotografies de Casas, Pérez de Rozas, Centelles, Colom o Català-Roca, entre molts d’altres, resulta especialment gratificant. I no només per raons de prestigi sinó perquè en veure-les confirmem un cop més que la fotografia a casa nostra va assolir nivells absolutament homologables amb la millor fotografia internacional.

En aquest terreny cal destacar la col·laboració d’un seguit d’entitats que, amb l’assessorament de Marta Dahó, han aportat fotografies dels seus fons i col·leccions per aquesta exposició: el MNAC, l’AFB, Foto Colectania, el COAC, el MACBA, Reina Sofia, etc.

L’exposició està estructurada en deu àmbits en un recorregut cronològic que comença el 1916 amb la Dona cega de Paul Strand i acaba uns cent anys després. Cada una de les etapes, concebudes amb un criteri flexible, agrupa fotografies i pel·lícules dels temes que la identifiquen. Estem, de fet, davant d’una lliçó d’història il·lustrada, d’una classe magistral, i mai més ben dit, dels mestres de la fotografia gràcies a la feina dels quals la vida d’aquells anys arriba avui a tots nosaltres.

Comencem amb la primera etapa dedicada a l’anomenada ‘Ciutat vertical’, que correspon als anys posteriors a la primera guerra mundial amb el predomini de les modernes estructures i construccions d’acer que s’elevaven cap al cel. És interessantíssim aquí constatar la similitud temàtica i estètica dels fotògrafs parisencs que retraten la torre Eiffel i les fotografies de Gabriel Casas de l’antena de ràdio Barcelona, al Tibidabo el 1930.

Ens endinsem després en els anys trenta quan els fotògrafs dirigeixen la seva mirada cap a la classe treballadora, les capes més desfavorides de la societat i les escenes de la vida popular a les ciutats. És el moment de Brassaï i les seves imatges del mític ‘Paris la nuit’ del 1932. O de la fotògrafa austríaca Margaret Michaelis que va captar intensos moments de la vida als carrers de Barcelona. O, canviant d’òrbita, els magistrals retrats de la classe obrera russa de Aleksandr Rodtxenko.

La ‘Ciutat militant’ es dedica a il·lustrar la vida urbana a l’Espanya dels anys trenta. Hi podem veure les fotografies de Cartier-Bresson en el seu primer viatge a Espanya però destaquen aquí les fotografies d’aquella extraordinària generació de foto periodistes espanyols que varen saber captar molt bé aquells anys tan convulsos: Brangulí, Centelles o Pérez de Rozas, entre d’altres. Es complementa el capítol amb un recull de les revistes il·lustrades franceses, VU i RÉGARDS que vàrem cobrir amb els seus fotògrafs, Capa entre ells, la guerra i la rereguarda a les ciutats, especialment la de Madrid.

Després del final de la 2a Guerra Mundial, París esdevé la capital del que s’ha anomenat la fotografia humanista, que queda representada amb una selecció de l’obra de Doisneau per la part francesa i de Joan Colom per la catalana. Resulta especialment interessant una vitrina en la qual es mostren totes les fotos de l’àlbum amb dones del barri xino que Colom va regalar al seu amic Josep Maria Casademont. Els Estats Units estan representats per les icòniques fotografies de William Klein al seu New York del 1955.

Segueixen els períodes de les anomenades ‘Ciutat crítica i rebel’, on els fotògrafs adopten una mirada més “enragée”, impactats per la duresa de la vida urbana i les revoltes socials que s’hi produeixen. És el torn de Diane Arbus i Marc Riboud entre els estrangers i de les sèries sobre La Perona d’Esteve Luceron el 1980, de Pilar Aymerich sobre La lluita de les dones el 1977, la Manifestació per les llibertats del 1976 de Manel Armengol o la de Tino Calabuig sobre els Assassinats dels advocats d’Atocha.

Entrem finalment en les tres darreres seccions de l’exposició –la ‘Ciutat com a escenari’, la ‘Ciutat horitzontal’ i la ‘Ciutat reflexiva’– uns moments en què la fotografia urbana evoluciona en el sentit de concebre la ciutat com a escenari d’unes situacions que en bona part són creades pel fotògraf i on la utilització de les noves tecnologies ens endinsa en el terreny de la ciberfotografia i així ens allunyem dels principis de fidelitat a la realitat que encara regeixen el fotoperiodisme. Al marge de la valoració que aquest canvi de paradigma pugui merèixer, i de les inevitables diferències conceptuals i estètiques que representa, penso que la selecció de les obres que es presenten en aquestes seccions no és massa afortunada i resulta de menor entitat que el gruix de l’exposició que ens ofereix obres d’un extraordinari interès.

Encara que majoritàriament estem davant d’una mostra fotogràfica, es presenten també a cada àmbit alguns fragments de pel·lícules, en alguns casos rodades pels mateixos fotògrafs, amb la intenció, segons els comissaris de l’exposició, d’afavorir un diàleg, una mirada que creï un ritme entre la imatge fixa de la fotografia i el moviment del cinema. L’espectador dirà si aquesta sincronia s’aconsegueix amb eficàcia.

Estem davant d’una mostra de gran valor que tots els aficionats a la fotografia agrairan perquè permet veure reunits els treballs de grans mestres de la fotografia al voltant de la fotografia urbana a la qual tots ells es varen dedicar intensament. Perquè, com apunta el comissari de l’exposició, Florian Ebner, estem davant “d’una gran història comuna que es remunta a la invenció de la fotografia, que coincideix amb el naixement i l’apogeu de les grans ciutats del segle XX”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació