Vinga, Barcelona. Pensa!

El poeta Arnau Pons i el filòsof Xavier Bassas han donat el tret de sortida a la 6a edició del Barcelona Pensa

Del 18 al 23 de novembre, el Barcelona Pensa celebra la sisena edició del festival amb un dels programes més complets i ambiciosos, fent un gran pas endavant respecte a la modèstia d’anys anteriors. Si bé l’objectiu segueix sent treure la filosofia de l’acadèmia i que es faci entendre a peu de carrer, la proposta d’enguany escala en profunditat conceptual alhora que es reafirma en nous formats més artístics de pensar. Ens trobem, per tant, amb una aposta arriscada, que no es conforma amb allò ja consolidat, sinó que vol anar més enllà, cosa que de ben segur donarà els seus fruits.

Xavier Bassas i Arnau Pons han inaugurat el Barcelona Pensa | © Alba Lafarga Magro

La sessió inaugural, com ja és tradició, té lloc a La Rubia Horiginal la nit del primer dia del festival, tot i ja haver començat la marató de bon matí. El tema que ha donat oficialment el tret de sortida ha estat ni més ni menys que “La Mort de la Diferència Ontològica”, ni més ni menys que a càrrec del poeta i traductor Arnau Pons i el filòsof i també traductor Xavier Bassas. Amb el format d’una taula rodona més o menys informal, ambdós ponents han exposat la necessitat d’abordar aquesta qüestió dins i fora l’acadèmia, aportant arguments i referències fruit del seu bagatge intel·lectual. 

Pels qui no estiguin familiaritzats amb el món de la filosofia, l’ontologia és l’estudi (del grec logos) de l’ens (ontos), i l’ens és allò que és, allò que té existència; un objecte qualsevol és un ens, perquè existeix. La complicació ve donada quan ens preguntem per l’existència de coses que no són pròpiament objectes –Déu, la matèria, l’espai-temps, els conceptes, l’acció, etc… L’ontologia, però, no es pregunta ben bé per l’existència (és a dir, si existeixen o no de la manera que existim nosaltres), sinó més aviat pel seu ésser, el seu mode d’existència. La pregunta pròpiament ontològica se centra en l’ens en tant que és, no en tant que és això o allò altre concrets, sinó simplement en tant que és. La diferència ontològica consisteix, per tant, a distingir l’ens del seu ésser: si l’ens és allò que és, l’ésser és allò en virtut del qual l’ens és; però l’ésser no és cap “allò”!, perquè no és cap ens. Per tant, no podem pensar l’ens sense ésser, i sembla que tampoc l’ésser sense ser-ho d’un ens; arribats a aquí, veiem que l’ontologia no és només una qüestió del pensar, sinó també de les possibilitats del llenguatge per expressar-lo.  

(Si aquesta introducció no ha servit al lector, oblideu-ho i quedeu-vos només amb el següent: les coses que tinc davant, i jo inclosa, existeixen perquè són alguna cosa, però abans de ser aquesta cosa que són, simplement són. Adonar-se d’això, del fet de l’existència de les coses, és el punt de partida de l’ontologia.)

La diferència ontològica consisteix, per tant, a distingir l’ésser de l’ens; una diferència que no percebrem mai pels sentits, sinó que només podem pensar. Martin Heidegger és qui vol tornar a posar aquesta pregunta al centre de la filosofia a principis del segle XX, rehabilitant l’ontologia en el pensament occidental, que a parer seu, està en decadència precisament per haver oblidat la pregunta per l’ésser. Però la filosofia de Heidegger ja no es pot presentar sense la seva biografia, i és que la seva afiliació al partit nazi (de la qual mai es va desdir) ha marcat també la lectura dels seus textos filosòfics. Però la discussió no és tan simple com desacreditar una proposta filosòfica per la ideologia i vida del seu autor (cosa que cauria en una fal·làcia ad hominem), sinó que el debat es mou en l’àmbit estrictament conceptual i les seves implicacions en el pensament polític. 

En Xavier Bassas exposava la seva experiència intel·lectual amb el pensament de la diferència ontològica, com l’havia fascinat el potencial d’anàlisi filosòfic que proporciona com a punt de partida. Una vegada constatada la diferència originària (la de l’ens i l’ésser), la resta són diferències secundàries, insubstancials i accidentals; en tant que l’ésser és anterior a la materialitat del món sensible, aquest queda menystingut. L’Arnau Pons, per la seva banda, feia un pas més i considerava la diferència ontològica com la mort de l’alteritat, i per tant, de la responsabilitat, ja que en l’anàlisi ontològica que separa ens i ésser deixa d’haver-hi relació, tot queda homogeneïtzat pel fet de ser. En aquest sentit, el que cal preguntar-nos és perquè funciona aquest engranatge filosòfic més enllà de la seva formulació, per què les institucions de la filosofia no han sabut problematitzar el pensament de Heidegger havent-hi autors que ho assenyalen. 

Barcelona Pensa s’ha inaugurat a la Rubia L’Horiginal | © Alba Lafarga Magro

Ara, en la taula no hi havia representada la posició que defensa el plantejament filosòfic heideggerià (no a Heidegger, és clar), que vindria a dir que la filosofia, especialment l’ontologia, no es pot sotmetre a una lectura política, ni se’n poden extreure conclusions polítiques. Les conseqüències d’això ja no serien només retroactives, és a dir, validar o invalidar la història de la filosofia segons posicions ideològiques actuals, sinó també repercutirien en les formes de fer filosofia d’ara endavant, que quedarien condicionades a operar des de premisses concordants amb posicions contingentment acceptades. 

Així doncs, lluny de resoldre la qüestió sobre quina sigui el tipus de relació concreta entre la ideologia nazi i la filosofia de la diferència ontològica, ens podem quedar amb la importància d’explicitar un debat de fons que travessa silenciosament la producció filosòfica contemporània. Aquest debat té el seu correlat lingüístic en la mudança progressiva de “filosofia” a “pensament”, però el que de fet està en joc és la concepció de la tasca filosòfica i de la seva funcionalitat social o política: ha de servir per a alguna cosa, la filosofia? Si és així, com això la condiciona? I si està condicionada, segueix sent filosofia? O, per contra, si no ha de servir per a res, què fa que els humans fem filosofia? I si som els humans qui filosofem, què és aleshores la filosofia? 

Vinga, Barcelona. Pensa! 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació