Zero: l’obscenitat del pas del temps

22.09.2012

Isis Martín i Josep Vallhonrat, en una escena de 'Zero', un espectacle de crítica social que uneix dansa, videoart i teatre.

El pas del temps és obscè. Ens deforma la cara, el cos i, fins i tot, la manera de mirar i pensar el món. Les perspectives canvien i nosaltres, també.  Els rellotges corren. El temps se’ns escola com grans d’arena entre els dits, un dia assolellat de platja.

Sobre aquest tema han indagat –i de quina manera!-Albert Boronat i Pep Pla amb l’espectacle Zero que es pot veure fins avui a la Sala Brossa de La Seca. Una proposta potent i crua, com la mateixa naturalesa humana: cruel i devastadora, que planteja problemes ètics i filosòfics entorn a la societat occidental, el mercantilisme, la productivitat, els dictats de l’economia, la individualitat i la competició. La joventut –com a qualitat d’ésser jove- és un valor a l’alça. ¿Què suposa envellir? ¿Per què la societat rebutja tant la vellesa i venera la frívola bellesa de la joventut? ¿Per què la productivitat empresarial es valora més que la cultura o el traspàs de coneixement i de saviesa? En la intimitat d’un petit teatre, l’espectacle esdevé terriblement explícit. Sona una música electrònica que indica que hem de produir, cada cop més de pressa i  Jaume Sangrà, Isis Martín i Xavi Sáez  realitzen una cursa d’obstacles atlètica, mentre algú els amenaça amb un bastó. No sabem si són humans o animals de càrrega, gossos de cacera, potser. Bramen, rebufen, criden, udolen. La violència regna en l’espai, atapeïda i esquitxada per la penetrant música electrònica, que forada els timpans. Veiem cossos nus. I els cossos són només un receptacle d’emocions diverses: el cos serveix per expressar submissió, desesperació, malaltia, fàstic, salvatgia, violència,  mort…

El cronòmetre salvatge de Zero inclou un espai sonor divers i suggerent. Música retro-futurista que exemplifica l’ascensió al cel d’un personatge que mor, els pianos nocturns de Chopin per al comiat de la persona estimada i papers rebregats que recobreixen el terra, com a metàfora de la flor caduca i marcida. Hi ha el monòleg de l’ancià, que recorda quan era jove i escup amb ràbia per la finestra perquè la jovenalla fa soroll al carrer. Hi ha l’home desvalgut que es deixa dutxar per la cuidadora. Hi ha el túrmix que tritura tota substància per ser engolida pel malalt absent. I hi ha preguntes. Moltes preguntes. És el cicle de la vida. ¿Li agradaria arribar a vell en les mateixes condicions que els seus familiars? ¿Troba que hi ha poques ajudes destinades a les famílies que es fan càrrec de les persones grans? ¿Les persones grans són una càrrega? ¿On queda el respecte? ¿On queda l’amor? ¿On queda l’ètica? La crítica social s’agermana amb la dansa i el teatre. La brutalitat atrapa l’espectador, que analitza les diferents situacions entrellaçades que proposa Zero.

Aquest espectacle aconsegueix allò que és tan difícil: trasbalsar artísticament unint vellesa i joventut, duresa i tendresa, brutalitat i sentimentalisme, crítica i humor. És un espectacle que bascula de la riallada de l’humor absurd fins a la pell de gallina de la tristesa més tangible. I la duresa. La duresa tan real, tan dramàtica, com la vida mateixa.  Tot encaixa amb precisió de rellotgeria: l’escenografia de José Novoa, que apareix primerament quotidiana i propera, i a voltes es transforma en tètrica i esfereïdora. Les magistrals coreografies de Jaume Sangrà, el videoart de Ian Gehlhaar, el meravellós espai sonor que ens transporta a través dels anys, de Ramon Ciércoles. La il·luminació que passa de la celestialitat a l’infern, de Josep Maria Cadafalch. I els magnífics actors, que fan una actuació visceral, reconcentrada, intensa i suprema.  La delicadesa de Maria Dolors Duocastella, el caràcter i decisió de Martha Carbonell –plàstica i canviant, moldejable i brillant-, la ferotgia i camaleonisme de Jaume Sangrà, l’encarnació de la submissió del rol que interpreta Josep Vallhonrat, la ràbia per boca de Xavi Sáez i l’explicidesa d’Isis Martín, en un paper a cavall de la dansa i el teatre, en una fusió poètica, rebel i de denúncia.

Zero va de veres. Et remou les entranyes i t’incita a la reflexió. Costa trobar espectacles que diguin les coses pel seu nom, que s’atreveixin a fer activar el flux de pensaments de l’audiència. Els joves han creat un món a la seva imatge i mesura i no se n’adonen que estan cavant la seva pròpia tomba. La joventut només porta –salvatgement- cap a la mort, diu un dels personatges.

M. Dolors Duocastella, una de les actrius del repartiment de 'Zero', acompanyada de Jaume Sangrà. 'Zero' qüestiona el perquè del rebuig social cap a la vellesa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Retroenllaç: Pep Pla i el CAET | Núvol

  2. Retroenllaç: Zero | Ramon Ciércoles