Jo sóc jo i els meus 10 primers resultats al Google

16.08.2012

Tot va començar el dia que em vaig buscar al Google i no em vaig trobar. Ho vaig provar com a Xavier V. Inglada, com a Xavier Inglada, com a Xavier Vallès Inglada, entre cometes, sense… però res, ni rastre de mi, semblava com si de cop i volta no fos ningú, no tingués ni tan sols un compte de Gmail. Era inconcebible, absolutament inversemblant aquella situació; però m’angoixava, em deseperava, em tenia completament obsessionat, havia de fer alguna cosa, avui en dia si no ets al Google pràcticament no existeixes com a persona. Potser penjar un vídeo al YouTube fent un lipdub amb el meus amics, o fer un flash mov amb els de la feina, m’hi tornarà a situar, vaig pensar. I ho vaig fer, oi tant si ho vaig fer, i també vaig escriure el meu nom en totes les opcions virtuals que vaig poder: comentaris als murs més visitats del Facebook, als blocs més seguits, a les web més visitades, vaig bombardejar el meu nom per tot arreu, fins i tot vaig fer-me un compte de Linkedin, però res, seguia sense aparèixer al cercador més important del món i ni tampoc provant sort en els altres cercadors. No em va quedar més remei que demanar ajut a un amic informàtic. “Has comès algun acte de pirateria en els últims deu dies?”, em va preguntar. No, si fins i tot faig donacions a la gent del programari lliure. Doncs algú t’ha esborrat de la xarxa, un hacker potser, em va sentenciar. I què se suposa que havia de fer jo? Qui m’havia esborrat de la xarxa i per què? Els hackers actuen aleatòriament, és la seva manera d’evitar ser rastrejats, no t’obsessionis en saber per què t’han esborrat de la xarxa, mira’t la part positiva, almenys també s’han esborrat aquelles subscripcions a pàgines tan incòmodes que normalment sempre apareixen en els primers llocs, em va dir.

En fi, que la cosa estava molt i molt xunga, com se sol dir en les xarxes socials. Havia desaparegut del Google i corria el risc de despareièixer del món en qualsevol moment. Em calia un cop d’efecte, fer quelcom que realment provoqués que la gent parlés de mi, que em citessin, que em linkessin… si no podia aconseguir sortir al Google per mi sol, ho havia de fer a través dels altres. Però què podia fer per cridar l’atenció dels principals blocaires, tuiters o faceboquers?

Creieu-me que vaig fer de tot, em vaig fer un vídeo ballant en els principals monuments de la història de la humanitat, vaig fer una carta titllant de fill de puta el president del govern, vaig gravar el meu nen d’un any i mig cantant el virolai amb una gralla, fins i tot vaig comercialitzar gatets ofegats dins un pot de cigrons amb formol, però res, ningú va citar-me, ningú va fer un un sol comentari en el meu bloc, semblava estar en una mena de galeria de vidre unidireccional, jo els veia a ells però ells no em veien a mi. Finalment, vaig prendre una decisió radical i singular. Vaig decidir no tornar a entrar mai més a Internet, no tornar a fer mai més cap acció a través de la xarxa, comprar els bitllets d’avió per finestreta fins i tot, abandonar definitivament l’ús d’aquesta tecnologia que ha revolucionat el món. Finalment vaig decidir que volia aprofitar aquella pèrduda de dades al meu favor, desaparèixer de la xarxa potser era la meva millor opció, tenint en compte la poca qualitat de la meva presència i la degradació de la meva imatge en les últimes accions desesperades. Però la jugada no va sortir tal i com jo m’esperava.

Al cap de pocs dies el meu cas apareixia a totes les discussions del Facebook, era trending tòpic al Twitter, obria portada de tots els diaris digitals, estava en tots els fòrums, se’m citava en tots els xats i era el tema més comentat del món en els posts del Blogspot i el WordPress. Resulta que un nen de cinc anys s’havia assabentat de la meva decisió de no fer servir mai més Internet i havia penjat un vídeo molt emotiu al YouTube demanant-me que m’ho repensés, en un dia havia aconseguit més d’un milió de visites. El cas havia arribat a tots els racons de la xarxa i havia commogut mig món, la cosa fins i tot va transcendir la vida online i va arribar a la tele, el TN va obrir capçalera amb el meu cas i el vídeo de TV3 a la carta va aparèixer immediatament en el primer lloc de recerca al Google.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Però ha superat el milió de visites del vídeo del nen de cinc anys, el seu de TV3 a la carta? I ja ha pensat com s’ho farà per mantenir-se en el primer lloc del google? Ara sí que s’ho començarà a passar bé…

  2. “Algú deu haver estat calumniant Xavier V. (o era Joseph K.?), perquè un bon matí, sense haver fet res dolent, de cop i volta, l’han esborrat del Google” :)

  3. Retroenllaç: El Premi Núvol arriba a l’equador | Núvol

  4. si un dia desapeixes de can Google, no t’hi capfiques, estàs salvat, has recuperat la identitat i qui vulga parlar amb tu anirà a ta casa o et telefonarà al telèfon de casa, eixe que no comença per 6.