Weegee, el fotògraf que arribava abans que la policia

6.07.2017

Foto Colectania acull, fins al 5 de novembre de 2017, l’exposició Weegee by Weegee, una mostra retrospectiva de l’obra del fotoperiodista Weegee, provinent de la col·lecció Auer que ha aconseguit reunir un total de cent deu fotografies.

Weegee és un dels grans fotògrafs de la nit criminal de Nova York | Foto: Weegee / Oldskull

Arthur H. Fellig fou un fotògraf autodidacte d’origen jueu que emigrà a Nova York procedent d’Ucraïna. Començà com a ajudant de retratista i, amb el temps, es feu un lloc com a reporter gràfic a la capital del món. S’amagava sota el pseudònim Weegee, que escollí per la similitud fonètica que tenia amb la paraula “ouija”, i immortalitzava, amb una càmera 4×5 Speed Graphicels, els baixos fons, la cara més fosca de la societat novaiorquesa. La seva especialitat era disparar, a sang freda i amb un flash inquisitiu i acusatori, les víctimes que, encegades per la força de la llum, mostraven, no sent conscients que les estaven fotografiant, rostres amb rastres de conflicte interior.

Caçador dels moments més crus, Weegee fou uns dels reporters gràfics de la Gran Depressió americana i tal com és sabut, arribava als llocs abans que la policia, com si fos el protagonista d’una pel·lícula de gàngsters, gràcies a un receptor que, sintonitzat amb les emissores del cos de seguretat, l’informava dels diferents incidents. El seu cotxe, amb el qual es desplaçava d’una banda a l’altra, era la seva llar, el seu laboratori fotogràfic ambulant on disposava de tot l’arsenal necessari (un joc de focus, una càmera de recanvi, bombetes, mudes i avituallament) per capturar la brutalitat que hom mai voldria presenciar però que després, al dia següent, la societat observava detingudament a les pàgines de successos.

Una de les imatges que Weegee va captar l’any 1941 | Foto: Weegee

Weegee era un fotògraf solitari, un flâneur que observava, ocult entre llambordes, les entranyes de la Nova York de nit, a la recerca, sempre sincera, de carn per a la seva càmera. Les seves imatges, d’un naturalisme caòtic, són una visió sobtada, una aparició brutal que recull la realitat nocturna que es vertebra, anàrquica, fora dels marges de la societat. De fet, Weegee fugí de la concepció més mecànica de la càmera i, seguint les premisses del fotògraf Alfred Stieglitz, buscà captar la fugacitat del moment, allò que transcorrent en l’aquí i l’ara ja no tornarà mai més. Fou un testimoni directe, un voyeur que no s’amagava darrera de cap pany ni de cap porta, sinó que s’abocava, despullat, al perill i a la incertesa del conflicte que s’escapava, esmunyedís, entre les avingudes desertes de la gran ciutat dels gratacels. Tot i així, Weegee també fotografià els ambients artístics novaiorquesos, el glamur extravagant de les estrelles de Hollywood i experimentà amb les possibilitats i els efectes òptics de la imatge.

El dramatisme de les seves fotografies, dotat sempre d’una certa imparcialitat, és temptador i, les imatges finals, plenes d’un sensacionalisme servit en abundància, mostren descaradament l’home sense màscares mogut per un leitmotiv vital indefugible: Homo homini lupus est.