Vogadors urbans a Venècia

17.09.2012

 

La casa de Cifuentes a Bunyola encaixada en el paisatge

“L’economia de mitjans és un efecte de la interpretació del lloc”. Així analitza Rui Mendes, eminent arquitecte portuguès, un dels atributs de la Casa Bunyola (Mallorca), obra de Francisco Cifuentes Utero. Integrada en el paisatge, econòmica i funcional, beu de l’arquitectura tradicional de l’indret on s’insereix però sense rebutjar l’experimentació. I a més, ho fa amb senzillesa: fusta de pi, termoargila i revoltons de ceràmica. El missatge de Mendes és clar: la manera de configurar la imatge d’un edifici -des de l’alçat fins als materials que s’empraran-, ve condicionada, si no determinada, per un entorn singular. Privilegiat aleshores l’entorn que per condicions materials i culturals afavoreix una casuística talentosa, perquè és únic. Així l’elogi d’una arquitectura és indissociable de l’elogi al lloc on es troba.

 

La casa de Cifuentes a Bunyola per dins

 

Aquesta visió serveix per acostar-se a l’esplèndida Casa Bunyola, i també al pavelló que representa Catalunya i les Illes Balears a la tretzena edició de la Biennal d’Arquitectura de Venècia (29/9- 5/11), al qual pertany l’obra mallorquina. Vogadors/ Architectural rowers és el títol que Jordi Badia i Félix Arranz posen a una instal·lació que parla de la idiosincràsia constructiva del Mediterrani. 350 metres quadrats ubicats a la Via Garibaldi per acollir els projectes de nou arquitectures públiques i privades, que exemplifiquen Catalunya i ses illes com a seu d’una tendència basada en el respecte a l’entorn i a l’habitant. Una casuística que respon a paràmetres d’idiosincràsia i no a estratègies lligades a les arbitrarietats de cada situació, com podria ser la fastuositat edilícia en un moment de bonança econòmica.

El projecte curatorial aposta per activar processos de construcció que ha batejat com a “permeables”, i que podríem definir a partir d’uns atributs clau que trobem als edificis seleccionats: habitar, conservar, reinterpretar el lloc. Sensibilitat ciutadana, tradició, proximitat, enginy, vida. Economia de mitjans, sobrietat, materials càlids i expressius. El futur sembla replantejar l’arquitectura a nivell quotidià i funcional. Hi ha, a més, la voluntat d’emparentar aquestes característiques amb la novetat. O millor, amb la joventut. La majoria d’autors escollits no arriben als 40 anys. Tampoc són les velles i grans capitals el lloc adequat per buscar aquestes propostes, més prolífiques en països i ciutats perifèriques però emergents. Vogadors veu en el caràcter constructiu mediterrani quelcom que ve de lluny, i que ha romàs també quan Europa volia l’espectacularitat de les grans edificacions, en les quals les persones eren més aviat admiradors/ espectadors dels edificis.

 

Exposició Vogadors, a la Biennal d'Arquitectura de Venècia

 

L’exposició tindrà un gran sentit crític -i oportunisme, en el bon sentit del terme- si els autors saben mostrar fins a quin punt l’arquitectura més creativa ha estat un dels nuclis responsables de la crisi global. Per demostrar-ho s’ha volgut comparar l’hàbit constructiu que es defensa amb altres tendències europees afins, amb una part final de l’exposició on hi ha 20 obres precursores de les nou centrals. Són l’extrem oposat a un altre model que ha quedat retratat per la crisi amb el seu excés estilístic i administratiu. 10 anys de desmesura a base de projectes inabastables. El cas de Santiago Calatrava declarant davant un jutge per l’excés d’honoraris i l’opacitat general de la construcció de l’Òpera Ciutat de Palma, en són un exemple important. N’hi ha molts més. Per citar-ne tres, el Palau de Congressos de Còrdoba que projectà Rem Kolhaas, la Ciutat de la cultura de Peter Eisenmann o La ciutat del flamenc de Herzog i De Meuron a Jerez de la Frontera.

Ara bé, que els paràmetres arquitectònics defensats per Badia i Arranz hagin estat un atribut característic de certs pobles mediterranis és una tesi que ha de vigilar i tenir en compte l’evidència: ara ja formen part d’un imperatiu que s’expandeix al llarg d’Europa. El món anglosaxó brilla intensament amb casos com el de l’arquitecte escocès Isi Metzstein (mort a principis de gener) o, parlant d’obres concretes, el baix i modest edifici annex al museu Isabella Stewart Gardner de Boston dissenyat per Rienzo Piano. El tinent d’alcalde de Barcelona, Antoni Vives,ho resumia perfectament a la reunió de la xarxa FabLabs a Perú l’any passat : “Les persones són el centre del nou urbanisme, capaç d’acollir activitats productives i crear entorns habitables mixts”.

Perfecte. Però aleshores, estem segurs que a més d’un estil propi, no hem creat un discurs ad hoc? Que d’un arquetip original no hem passat a un model artificial, que ara es defensa perquè convé en temps de crisi, i que a més s’exporta internacionalment com a marca? Un estil que brilla per la seva funcionalitat, tanmateix podria transcendir no com a conjunt de paràmetres adequats a seguir -funcionals-, sinó com a discurs artificial que plau estèticament. Quina contradicció! Potser no estaran d’acord amb mi. D’acord, no cal patir per ara, perquè les arquitectures presentades són d’una manufactura excel·lent i Vogadors és, conceptualment, un gran projecte curatorial. El primer gran encert de l’actual direcció de l’Institut Ramon Llull. Cal estar alerta, però, de no pervertir aquest ideari constructiu, convertint-lo en un discurs estèticament configurat per recrear-nos-hi. O el que és pitjor, per convertir-lo, en tant que discurs que parla de casa nostra, en un instrument per recrear-nos en nosaltres mateixos.

 

Les nou arquitectures seleccionades per Vogadors són: Casa Collage, de Roc Casagran i Bet Capdeferro; Casa Bunyola, Francisco Cifuentes; Llar d’Infants de Pratdip, Núria Salvadó i David Tàpies; Casa per a tres germanes de Múrcia, Jaume Blancafort i Patricia Neus; La Seca de Barcelona, Meritxell Inaraja; CanRibas a Palma, Jaime J. Ferrer Forés; Piscina, vestidors i sala esportiva a Jesús, Olga felip i Josep Camps; Ampliació de l’Institut Josep Sureda de Palma, Aina Salvà, Alberto Sánchez i Antonio Marques; Escola d’art i disseny a Amposta, David Sebastian i Gerard Puig. Vogadors s’ha escollit com a projecte curatorial entre 5 finalistes que el 9 de gener foren seleccionats entre un total de 45 projectes tramitats a l’Institut Ramon Llull.