Visions des del llindar de l’Arxivística

30.03.2017

Em trobo en una situació de frontera. Fa un any i escaig vaig decidir, després de molt rumiar-ho, continuar la meva formació acadèmica entrant al màster d’arxivística i gestió documental que ofereix l’ESAGED al seu centre de la UAB, tot encarant el meu futur professional cap a aquest camp.

Sincerament, la meva visió dels arxius i l’arxivística, adquirida com a usuari en comptades ocasions —per treballs de recerca al batxillerat i a la universitat—, distava molt d’estar correctament configurada.

Ara però, acabant el segon curs, amb una base formativa més sòlida i amb l’oportunitat de dur a terme diferents experiències laborals a través de convenis de pràctiques en arxius de diferent naturalesa —a l’Arxiu Municipal de Sant Andreu de la Barca, l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona i a l’Arxiu Nacional de Catalunya— començo a formar-me una opinió que crec valdria la pena compartir per si pot servir de referència.

A mesura que absorbeixo teoria arxivística i ho trasllado a la pràctica, constato de forma creixent una dissonància greu entre el que m’atreveixo a anomenar com l’escola arxivística catalana, representada per l’Associació d’Arxivers i Gestors Documentals de Catalunya (AACGD) i implementada via el màster oficial que ofereix l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió Documental (ESAGED), i el posicionament d’una part, diria majoritària —o si més no gens menyspreable— de la societat i de les institucions que la representen.

L’arxivística catalana, impulsada per la seva necessitat de posar al dia el sistema arxivístic, va cercar referents internacionals de reconegut prestigi i solvència, de tal forma que s’ha plantat al segle XXI havent dut a terme una evolució satisfactòria i apostant sense cap mena de dubtes per una tesi integrada del que és la ciència de l’Arxivística; una base teòrica que s’implementa en un entorn multidisciplinari, però que reconeix la seva capacitat pròpia per gestionar qualsevol document en qualsevol moment del cicle vital. De fet, fins i tot abans de la seva creació, de manera que assumeix un paper proactiu en la presa de decisions que afecten la producció i la gestió dels documents.

Una forma de fer que, aplicada sistemàticament i sense obstacles, aporta un model de gestió eficient i solvent, que en suma optimitza els recursos que es destinen en aquest apartat —i que valdria més no menystenir—, alhora que transparent —en la línia de les demandes actuals— i amb una major capacitat per tant d’ésser fiscalitzada —per tant apunteu retiment de comptes al còmput de beneficis—, que en darrera instància el que proveu és la construcció d’un patrimoni documental que s’ajusti de manera més flexible al calidoscopi de la societat; dóna la possibilitat de fugir d’una construcció oficialista única de la memòria per obrir el ventall a la possibilitat d’empoderar altres veus i meta-relats narratius, quelcom que ens faria una societat més plural i democràtica.

Per contra, la societat i les institucions —i aquí ve el problema—, amb una part de les persones que en elles hi treballen, no han rebut aquesta evolució teòrica i pragmàtica, i segueixen instal·lats en una visió obsoleta, truncada entre el món dels arxius de gestió —vedat exclusiu dels administratius— i els arxius històrics —masmorra dels historiadors—, patrimonialista i fetitxista dels documents i docucèntrica de la informació, en funció de la qual articulen una praxi que xoca frontalment amb el que els arxivers podem i volem oferir.
I les conseqüències són funestes, tant pel gremi arxiver, com per a la societat. Els primers es veuen en moltes ocasions aïllats en un entorn que no aconsegueix connectar amb les seves funcions i el seu potencial, menystingut sinó ignorat o rebut amb hostilitat per dinàmiques de treball en entorns gens proclius a l’evolució i el canvi. La societat, també surt molt malparada. Una societat on malgrat créixer les veus dissidents i el descontentament, les fórmules que utilitzen, les identitats que construeixen beuen d’un marc teòric esbiaixat i construït per una arxivística obsoleta i totalment superada, o bé desconeixen el potencial que l’arxivística, a través dels seus actius —els arxivers—, poden oferir per incrementar la seva capacitat per conèixer i intervenir en els procediments de presa de decisions polítiques. En suma, la utilitat de l’arxivística per a ser un aliat de gran vàlua per aprofundir en la qualitat democràtica de la societat.

I no em mal interpreteu. S’està fent des de l’àmbit arxivístic un esforç per tancar aquesta bretxa o fractura conceptual, però els resultats denoten que no estem aconseguint l’objectiu, o bé que aquest s’està apropant a una frustrant velocitat de caragol, mentre la realitat avança inexorablement.

Pot ser que ens calgui ampliar la nostra òptica, explicar-nos no només a les institucions com a mecanisme per permeabilitzar la societat —unes institucions per naturalesa menys dinàmiques, que alenteixen i actuen com a filtre— sinó buscar al directament al ciutadà; anar a fires, oferir xerrades en escoles i universitats, sortir a fora amb un paper el més actiu possible perquè el ciutadà deixi de veure l’arxiu com el soterrani obscur a on van a morir les piles de documents perquè agafin pols i es floreixin.

No tinc la solució màgica, evidentment, i en cap cas em pretenc erigir com el darrer descobridor de la sopa d’all; és necessari plantejar una estratègia amb el màxim nombre possible d’accions —de les quals òbviament se’m queda al pap molta cosa—, però en tot cas, queda clar que hem de conèixer i reconèixer el marc mental i l’estat de la qüestió en el que ens trobem situats, i posar tota la carn a la graella perquè aquesta tombi, tant pel de la societat com pel dels arxivers.