Vilarasau, Coixet o la biblioteca amagada

26.02.2017

Aquests dies ens ha tocat moltes vegades explicar que l’origen del llibre que he escrit amb Emma Vilarasau, Camí d’anada i tornada, va ser una entrevista que vaig fer per a Núvol.

Emma Vilarasau a ‘La mare’. © David Ruano

A mi m’agrada molt aquesta història, i m’agrada molt que sigui per a Núvol. És la forma que tinc d’agrair-li tot el que m’ha permès viure.

Com a escriptora, per tant, com a ésser humà amb temes recurrents, m’agrada molt la història de la persona amagada, o el que és el mateix, la persona amb una biblioteca amagada. Tenia els ulls com a plats en llegir L’elegància de l’eriçó de Muriel Barbery. Aquella inoblidable portera, malgirbada, descamisada i desendreçada que tenia una biblioteca immensa, curosament resguardada de les mirades del món.

Així que jo sempre he fet les meves entrevistes com si l’altre tingués una biblioteca amagada. Normalment no la tenen i si la tenen no me la pensen deixar veure. Les meves preguntes reben sovint com a contesta un “ni m’interessa ni m’ho havia plantejat mai” o, el que és encara pitjor, estan plenes d’un implícit “no penso sortir del meu discurs après per a la promoció de la meva obra”.

Però de vegades passa el miracle, i descobreixes la biblioteca amb els lloms dels llibres que hi apareixen en obrir un calaix del record. I tot i que et rebin amb una certa mandra i distància s’acaben entusiasmant si poden parlar de la mètrica, i la configuració de la psicologia dels personatges.

Vaig entrevistar Emma Vilarasau un 21 de novembre del 2014 i després ja no em va venir de gust entrevistar ningú més. I és que per entrevistar has de tenir ganes, de veritat, de conèixer, has de voler preguntar i en les preguntes, apuntar a l’àmbit del món que t’interessa. Com en la filosofia, l’entrevista, el que vol és preguntar cada cop millor, anar a la font de la persona, rodejar el seu misteri. Que per mi significa parlar, sobretot, d’allò que ens importa. En això per mi la gran mestra és Svetlana Aleksiévitx, perquè crea un ambient de confiança suficient perquè l’altre li ensenyi, finalment, la seva biblioteca amagada, encara que estigui tota tacada de sang. Tot i que en el cas de l’Aleksiévitx sobretot podem descobrir la seva pròpia biblioteca, com treballa les respostes, com configura el relat per fer-ne gran literatura.

I ha passat el temps i després de més de dos anys, Bernat Puigtobella m’ha recordat que ja seria hora d’entrevistar algú, però només m’ha vingut de gust entrevistar Isabel Coixet. I avui, si voleu podeu llegir-ne el resultat aquí.

He fet una entrevista que és la que a mi m’interessa però que no interessa al mercat, una entrevista massa personal, massa poc estàndard que Puigtobella pot publicar a Núvol, l’espai on caben les dissidències! Estic contenta, perquè aquesta és l’entrevista que jo volia fer, la d’una Isabel Coixet que confessa que com jo no sabia saltar al poltre, i a l’hora del pati s’amagava a llegir.

I es així, estimades persones que esteu al núvol, com jo, que és com es troben persones amb biblioteques amagades. Tots pateixen una certa exclusió del món i pequen d’una petita manca de funcionalitat vital. Estic contenta, perquè si jo hagués pogut fer una bona entrevista comercial, estàndard, podria voler dir que jo tampoc tinc cap biblioteca amagada.