Vençut per Victus

Albert Sánchez Piñol ha escrit, i ho dic sense cap mena de cinisme, un llibre destinat a ser el focus de l’atenció i les expectatives dels mitjans de comunicació i del públic. Escrit en castellà i centrat en la cadena d’esdeveniments que van culminar en el setge a Barcelona i la seva ocupació per les tropes borbòniques l’11 de setembre de 1714, seria molt fàcil reduir la intenció del llibre a la mera provocació. I bé… que aquest ànim de provocació hi és, gamberro, irreverent i a diferents nivells, fa de mal discutir ja des de les primeres línies (que li preguntin a en Voltaire…), però la proposta de Sánchez Piñol va molt més enllà i a través de la rialla barroera i l’actuació antiheroica del seu protagonista, Martí Zuviría, dóna categoria de mite col·lectiu a un dels episodis amb més ecos de la nostra història. Ja vindrà qui, molt més preparat que jo, analitzi com cal la Història que dóna vida al llibre però jo, amics, sóc lector i parlaré de la meva experiència en tant que lector.

Victus segueix una progressió peculiar. Des d’un tram inicial que voreja la comèdia de caire absurd, la novel·la es va tornant cada vegada més fosca i més èpica. El principi de la història fa pensar en la mirada singular del Sánchez Piñol procedent del gènere fantàstic, amb la seva capacitat per a donar vida a un món sempre al caire de la inversemblança. Tant la formació com a enginyer de Martí Zuviría, a terres franceses i sota un surrealista programa pedagògic més adient per a educar espies i agents secrets que tècnics de la construcció, com el plantejament de la història amb doctrines misterioses d’un gremi d’enginyers ple de llenguatges secrets i jerarquies ocultes, donen peu a una trama que, sense recórrer del tot al seu imaginari, tampoc s’allunya dels patrons de la literatura fantàstica més propera a la bildungsroman. L’estranyesa i el sentit de l’humor són dos dels components principals de la història que ens relata, ja vell, el propi Zuviría a travès de la ploma de la seva “querida y horrenda Waltraud” i, malgrat l’aprenentatge personal que experimenta al llarg de la novel·la, és precisament l’interval de dècades entre el final de la novel·la i el moment del temps en que en Martí decideix explicar la seva història, l’enorme diferència entre el jove covard i enginyós i el vell cínic i cruel, el que delata l’impacte trasbalsador que 1714 va tenir sobre la seva vida. Hi ha prou indicis, al llarg del text del Sánchez Piñol, com per desitjar llegir les seves aventures adultes o, si més no, poder entrellucar algunes de les trobades amb personatges com Jonathan Swift, Isaac Newton o (el que més m’agradaria) el seu odiat Voltaire. Qui pogués llegir aquesta llarguíssima el·lipsi i omplir els buits en la inquietant progressió de la paleta d’emocions que la novel·la recull, des del sentit de l’humor més barroer i primari fins a l’èpica valenta de les lluites desesperades i, finalment, la crueltat amargada d’un vell marcat per la història. I és que si el tram primer em va fer pensar en un Sánchez Piñol escriptor d’aventures fantàstiques, l’esdevenir de la història, paral·lel a la Història, muda el to de la narració reduïnt-ne l’humor pàgina a pàgina o amagant-lo entre línies, fins a arribar a un clímax que no per conegut i esperat resulta menys colpidor.

I per damunt de tot, destaca la figura de Martí Zuviría, format per un dels principals enginyers del Segle i amb una percepció del seu entorn gairebé sobrehumana que, tanmateix, no li permet copsar una veritat que busca i persegueix però el defuig constantment davant la mirada astorada d’un lector que la veu amb tanta claredat com tots els personatges que l’envolten. Aquesta manca total d’introspecció serà la principal muralla que en Martí haurà de superar, sense trinxeres ni subterfugis, abans d’entendre què és el més important en la defensa d’una plaça assetjada. Si en Martí ens fa de testimoni dels anys que van dur a un dels episodis clau de la història de Catalunya és a través del prisme de la seva cerca personal, de la seva relació amb els seus dos grans mestres i amb la família i el cercle d’amics i enemics que anirà reunint al llarg del seu periple. Des del primer paràgraf sabem que en Martí no es té en gran estima i que el rosega la culpa. No hauria de sorprendre, doncs, que com a narrador no destaqui per la seva fiabilitat. Només la lleialtat que suscita entre els que l’envolten i la confiança absoluta en el seu criteri que mostren els seus comandaments i els seus subordinats a despit de la seva manca de coratge evident (i a despit també de la seva joventut, un detall que és fàcil oblidar durant la lectura) fan pensar que Martí Zuviría pot ser més del que sembla, més del que ell mateix es pensa. Potser, només potser, aquesta gran veritat que vol trobar sense saber a on buscar-la l’ha trobat a ell en algun moment.

Victus no és una novel·la perfecta (n’hi ha tan poques). El seu desig d’aconseguir un ritme trepidant l’obliga sovint a tirar pel dret i a resumir en poques línies episodis sencers com, per exemple, algunes de les escenes al setge a Tortosa, mentres que en altres ocasions la necessitat d’exposar la informació històrica fa fer un pas enrere a la narració pròpiament dita. Més important, potser, és la falta de naturalitat en alguns dels diàlegs en els que el to modern que tant bé funciona a la resta del text s’encarcara lleugerament.Tot plegat, però, no desllueix el que Sánchez Piñol ha aconseguit amb aquest llibre: fer reviure una derrota i fer sentir orgull (no mancat de tristor) per aquesta mateixa derrota. La lectura d’aquest llibre s’ha de veure influïda, de formes difícils de valorar, pel context dels seus lectors. Generalitzar sempre és mentir o, millor, equivocar-se, i acceptar una novel·la com a veritat històrica no està desprovist de perills, però una lectura honesta és aquella que reconeix les emocions que un llibre provoca en un mateix. Les novel·les poden tenir la seva pròpia veritat narrativa i s’ancoren al nostre paisatge emocional amb una força que ens dóna el simple coneixement històric. I aquesta és una de les virtuts de Victus, la seva capacitat de fer viure emocions que permeten, si més no,  imaginar un 1714 que mai abans havia sentit viu. I si enmig de la tristor deixa espai per a més d’una bona riallada tot això que té al seu favor. Em declaro vençut per Victus.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació