Urgències

24.09.2012

Antoni canvia amb destresa les marxes del vehicle i accelera. Diverses vegades. El cotxe adquireix més velocitat i tanmateix és com si lliscara cada cop més suaument sobre la carretera. Amb seguretat. Antoni és un bon conductor. Ara, però, es mossega el llavi inferior, contrariat. Sap perfectament que no pot arribar tard a la reunió d’aquest matí. I, per més que s’apresse, va camí de fer-ho. S’angunieja només de pensar-hi. Precisament aquest matí s’ha de reunir amb un dels clients de més pes i, si aconsegueix tancar definitivament el contracte que fa setmanes que persegueix, la figura d’Antoni assolirà una nova dimensió. En canvi, si fa tard, s’ensorrarà la seua projecció. Se li tancaran portes. Qui sap si per sempre. A més, haurà d’aguantar els companys. «Bé que ho sé, jo, això. Me’ls conec massa», pensa i, gairebé sense adonar-se’n, continua petjant encara més, fins al fons, el pedal de l’accelerador que, flonjament, va cedint cap avall mentre el vehicle engul sense descans una llengua fosca d’asfalt que, a causa d’una pluja lleu però constant, avui lluu d’una manera especial. I tot just ara, en el moment més inoportú, quan l’acaben d’ascendir. Aquest és un altre motiu pel qual Antoni no pot permetre’s cap més error. Feia massa temps que el buscava, l’ascens. No ha sigut fàcil, que va, però ara Antoni ja és el nou cap de secció. I això vol dir més sou. I més feina, també. Augmenta la velocitat. L’agulla del velocímetre se sacseja violentament com si cercara un límit que l’esfera graduada no pogués contenir. «Quins companys —es diu amb ràbia—, per tal d’anomenar-los d’alguna manera. Rapinyaires!, això és el que són, voltors famolencs sempre a l’aguait que tinga la més mínima relliscada per tirar-se’m a sobre sense pietat.» De cap manera deixaran passar l’opció d’aprofitar-se’n del seu retard. Ni pensar-ho. Murmuraran. S’inventaran històries per a desacreditar-lo. Antoni ho sap. «Estan a totes», pensa com si escopira cada mot i es recorda de quan no li quedà més remei que anar-se’n a corre-cuita a la meitat d’una altra reunió molt important perquè la xiqueta havia pres mal a l’escola i el mestre no va poder localitzar la seua exdona. «Sí n’arribaren a dir, de grosses, en aquella ocasió, els malparits!», fa en veu alta mentre, separant mig pam l’esquena del respatller, inclina el cos cap endavant amb avidesa i l’avançament que ha iniciat el situa per uns segons en paral·lel amb el cotxe que pretén deixar enrere just en l’instant que naix sobtadament un revolt massa pronunciat, s’astora, endinsa sense voler-ho el pedal del fre, lleument, però ja n’hi ha prou per sentir la cridòria de la fira diumenge al vespre, per entomar la pilota decisiva que entrava per tot l’escaire a l’últim minut del partit i així assegurar per al seu equip la copa feta amb cartó i paper de plata que, amb els genolls polsegosos i bruts de sang, branda amb una mà orgullós enmig del pati, alhora que veu com s’esvaneixen les llums bigarrades i de cop i volta s’atura la música que l’eixordava mentre, impacient, Antoni vol encara més i no abandona el volant, no vol deixar-lo encara, s’hi aferra amb les dues mans i li diu a la mare que és aviat per tornar a casa, «una miqueta més, mare!», li crida i es regira anhelós les butxaques cercant la fitxa que sap que li resta per introduir-la a la ranura de l’auto de xoc i gaudir així d’un últim viatge abans de tornar cap a casa mentre sent, com un lament cada vegada més llunyà, l’udol de l’ambulància que, estés a la llitera, el trasllada a urgències on ingressarà ja cadàver.

Etiquetes: