Vampir

7.09.2012

L’hoste no advertí la presència del paràsit fins que ja feia un cert temps que el duia al ventre; havia de ser així, altrament l’expulsió hauria pogut ser immediata: els primers dies eren sempre els més difícils, per al paràsit, i els havia sobreviscut.

L’havia assaltat una nit imprecisa, una nit d’estiu, com tantes altres. Una nit que avui es confonia en les boires del record. I, des d’aquell primer moment, el paràsit havia començat la seva tasca frenètica, obsessiva, de xuclar, xuclar i xuclar… sense oferir res a canvi. Tenia els dies comptats… No en desaprofitaria ni un segon.

Sabia, intuïa, que tard o d’hora hauria d’enfrontar-se amb l’expulsió, però això era inevitable, formava part del curs natural de les coses. Mentrestant, mentre pogués, des de la seva cavitat s’alimentaria del seu hoste, com un fong, romandria immòbil i silent, per no malbaratar energies, i concentraria tota l’atenció a alimentar-se. Absorbiria àvidament la seva sang com ningú li havia ensenyat a fer. Calia acréixe’s, esdevenir més fort i poderós per poder sobreviure l’expulsió. Després, ja ho sabia, la solitud.

 * * *

El paràsit havia augmentat de volum, i l’hoste, cada dia més afeblit, queia sovint en somieigs anguniosos, tremolors, angoixes, nàusees, marejos… era un cas difícil, delicat, en deien, però havia decidit no deixar-se vèncer. Els exterminadors havien dit que tot anava com havia d’anar: paciència, paciència, ja arribarà el moment…

Uns petits apèndixs, inútils i molestos, brostaven del seu cos de paràsit, producte, sens dubte, de l’abundància d’aliments; la feblesa o el dolor, el paràsit ho ignorava, obligaven l’hoste a sobrealimentar-se per poder sobreviure, i era ell qui n’extreia tots els beneficis. Enfonsava la seva trompa insidiosa al cos de la seva víctima. Com una agulla maligna en foradava les entranyes sense compassió.

Xuclava i xuclava i xuclava, cada cop més, amb més fúria. Com més a prop de l’expulsió se sabia, més gran i inacabable era la seva fam.

 * * *

Les darreres setmanes de vida del paràsit es pot dir que ja les va fer en cos de vampir. Les seves habilitats de succió s’havien perfeccionat de tal manera que l’hoste jeia emmalaltit al llit, sense poder gairebé ni moure’s. No hi ha cura, només esperar, esperar, repetien impassibles els exterminadors: podria ser perillós intentar extirpar-lo abans d’hora; esperar, esperar… Ja no faltava gaire.

Fins al darrer dia, el vampir va continuar absorbint frenèticament les últimes gotes de vida que l’hoste li podia oferir.

* * *

L’expulsió no va ser tan dolorosa com havia temut, els exterminadors gairebé es limitaren a mirar-s’ho,  sense gosar intervenir-hi; només unes forces titàniques que l’escopien enfora, això sí, però no va ser gaire dolorosa. La pitjor part va venir després: el desconcert, la llum, el fred, la solitud; la cruel i venjativa amputació de la trompa. I, sobretot, les cares dels exterminadors, somrients, satisfets, de bata blanca. I la mirada de la seva víctima, lliure per fi de neguits i turments, que reia, i plorava, i deia és un nen, és un nen…

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Retroenllaç: Contes d’estiu a Núvol | Núvol

  2. Està prou bé, però entenc q la gràcia del conte és induir a l’equívoc i desvetllar-lo al darrer paràgraf. El problema és q, en començar amb “ja feia un cert temps que el duia al ventre”, la paraula “ventre”, aixeca la sospita i es veu venir, …
    No sé, potser substituint-la per “interior” o per alguna altra fórmula semblant, més neutra es conservaria la sorpresa final i el conte funcionaria millor.
    Per altra banda, està ben escrit, marcant bé els temps i fent gala de molts recursos en les descripcions.
    Gràcies!