Valencia, Fuster i el March d’Azorín

7.05.2012

Durant dies, setmanes gairebé, he estant cercant una frase amb què Azorín ensenya l’orella al seu llibre Valencia del 1941. Estava segur d’haver-la llegida feia uns anys, però ara no la trobava. De colp i volta, sense saber per què, ignorant d’on em venia aquella certesa, mentre reescrivia el fragment d’un assaig sobre Fuster i March on parle d’“Elzear” (nom provençal d’on procedeix el d’Ausiàs i que dóna títol a un dels fragments de Valencia) he tingut el presentiment que la podia trobar si obria el llibre a l’atzar cap a la seua segona meitat. I com si es tractàs d’un fenomen literari paranormal, la frase m’ha aparegut al fragment titulat “Allá en Ultramar”.

Ausiàs March

Tanmateix, fins que he arribat gairebé al final d’aquest text, he tingut la sospita que, al seu dia, l’havia llegit tan malament que havia entès el que eren referències a la pèrdua de les colònies espanyoles del 98 com al·lusions al colp d’estat i a la guerra del 36; però heus ací que al penúltim paràgraf, sense cap altra necessitat que el seu desig de fer mèrits davant del nou règim, Azorín fa un poètic agermanament dels últims de Filipines amb els defensors del bastió franquista més famós del glorioso alzamiento: “Baler resplandece —como mucho más tarde el Alcázar de Toledo— con resplandores de oro”. No està pas gens malament per a algú que havia flirtejat amb l’anarquisme (si més no de saló) i que deu anys abans de publicar Valencia s’havia declarat “republicano. Francamente republicano. Republicano federal”. L’adverbi, si més no, va resultar premonitori…

Abans, al fragment titulat “Elzear”, Azorín ja s’havia retratat de cos sencer. Es tracta, d’altra banda, d’un text de lectura recomanable i que, fins i tot, inclou la citació de tres versos de March en català —ràpidament traduïts al castellà, això sí, amb l’estil esmolat i precís que caracteritza el literat de Monòver—, però quan Azorín assaja de definir March, i amb ell els poetes en general, li dóna la raó a Oscar Wilde en allò de la crítica com a autobiografia: “Un poeta puede entregarse al ensueño creador y ser al mismo tiempo un hombre práctico. Error craso el que alienta en el vulgo respecto a los poetas. Se cree que son inadecuados para la acción, para los brujuleos de la política, para los enredijos provechosos de los negocios, y es lo cierto que nadie es más realista que un idealista”. Quina diferència amb el Joan Fuster dels assaigs sobre March! La comparació, ho sé, és odiosa, però també il·lustrativa: Fuster ens actualitza March, ens el fa contemporani retratant-se també a través de la seua lectura, perquè si March era per a ell “un cas aberrant de megalomania eròtica”, “un senyor feudal amb un problema de consciència” i “un home que aspirava a ser àngel”, Fuster, escrivint amb erudició crítica sobre els versos de March, se’ns revela com un cas aberrant de megalomania demòtica, un escriptor de Sueca —i un intel·lectual— amb un problema de consciència (col·lectiva, però) i un home que aspirava a ser poble, com aquell poeta amic seu de Burjassot, és a dir, individu lliure i no súbdit ni adepte.

Si Fuster ens posa March a l’abast i el llig per a nosaltres, recobrint-lo amb el seu present, Azorín, sobrevolant-ne l’obra a vista d’ocell, tan alt que a penes fa presa d’uns pocs versos, ens el presenta com un ectoplasma o un holograma quasi mut, tot i “su palabra hechizadora de poeta”, com una peça rara i cara d’un museu del record —o de l’oblit— ple de figures i figuretes valencianes com de Lladró de la qual a penes se’n recorda ningú: el nom, no sempre ben escrit, d’una avinguda de l’extraradi. Llegint Fuster, però, ens adonem que hi ha una altra lectura —una altra escriptura— que no és la d’aquell espectre del March azorinià, sinó la d’un present i un passat eternament presentats i qüestionats que apunten al futur.

Un poc més endavant, Azorín continua la seua definició de March, el qual pren com a representant de l’essència valenciana: “Elzear, valenciano neto, nacido en Gandía, casa lo fantástico con lo práctico. Y ese es el rasgo fundamental del valenciano”. Per tant, també és aquesta la seua proposta del que significava llavors ser valencià, i escriptor: ser idealista i tenir fantasia, com a bon lletraferit, però sense perdre de vista el sentit pràctic, la realitat d’una llei de fets consumats que, a penes dos anys enrere, havien reescrit la Història.

Sí, la València arruïnada i cavernícola de les majories absolutes, dels grans esdeveniments de polítics visionaris i de la ferum de corrupció no menys absoluta ja estava plantejada en potència —un altre fenomen literari paranormal?— en la Valencia evocativa de l’inspirat Azorín. A qui pot sorprendre, doncs, que a València hi haja un carrer ben noble dedicat al literat Azorín i que el seu encreuament amb el carrer de Sueca (Joan Fuster no té carrer, plaça ni avinguda a la capital que va cremar-lo en efígie) siga l’epicentre d’una falla que sol guanyar el premi a la millor il·luminació?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris