Vaga general 14-N

14.11.2012

Diumenge a la tarda, havent dinat, el Joan i la Tere van a fer el cafè a casa d’uns veïns, el Quique i la Raquel, que viuen al mateix replà. En Joan no hi aniria, li fa mandra aixecar-se del sofà, però la Raquel els ha dit que té robeta per la nena i l’arrossega. Mentre es passen el licor del mono, truca el germà del Quique, tot confós, per preguntar-li si ha de fer vaga aquest dimecres. El Quique s’escandalitza. “Esclar que has de fer vaga, carcamal. No veus que ens estan xuclant la sang aquestes multinacionals? Són uns fills de puta”. El Quique talla en sec les dubitacions del seu germà amb una ordre molt clara. “El dia 14 tots a la mani. No em fallis. I ara disculpa’m que tinc una amics aquí fent el cafè”.

Uns amics, ha dit el Quique. Abans de venir, el Joan ha trucat a la seva mare per dir-li que anaven a fer el cafè a casa d’uns veïns. La Tere i la Raquel són amigues, però el Joan no té tanta franquesa amb el Quique com per dir que són amics. Amb el Quique normalment només hi parla de futbol, un refugi, perquè tots dos són del Barça i així sempre estan d’acord, però ara sap que si avui surt el tema de la vaga, el cafè pot ser ben amarg. El Quique sap que el Joan havia treballat en un banc fins no fa gaire, en una posició d’un cert rang, i sap que no és fàcil esborrar la imatge d’escanyapobres que en deu tenir el Quique, per més que ara s’hagi passat al sector de les renovables.

-Són tots uns fills de puta -diu el Quique només penjar el telèfon-. Nosaltres dimecres anem a la mani.

-I on deixareu el nen?

-A la nostra guarde per sort no fan vaga -diu la Raquel.

-I tu, Raquel, faràs vaga? -pregunta la Tere.

-Esclar que farà vaga -contesta el Quique, abans que la seva dona pugui dir res-. I vosaltres.

El Joan i la Tere es miren. Qui comença?

-Jo sóc autònoma -diu la Tere, arronsant les espatlles-. I a l’escola bressol, com que és pública, no obren.

-I tu, Joan? -diu el Quique, aixecant una mica la barbeta, amb un to que al Joan li sembla entre interrogatori i desafiant.

-Nosaltres a la feina no tanquem.

-Què vols dir ‘nosaltres’? Si són tots uns fills de puta.

-I quina culpa hi tinc, jo?

-Que no tanquin l’empresa és una cosa, però…

La Raquel li para els peus abans que pugui increpar-lo. El Quique no té nòmina, però tampoc no està ben bé a l’atur. És saxofonista, però viu de fer de transportista. Va fent trasllats i mudances quan li surten encàrrecs. “Bolos”, que diu ell. Però ara està tot molt parat. El Joan canvia de tema. Ens hem passejat el Mallorca i el Messi està a punt de fer un altre rècord de gols. El Madrid a quants punts? Però la conversa aviat s’estanca. El Barça, quin tedi.

 

 

Dimarts a la tarda el Joan està a punt de plegar. Avui li toca anar a recollir la nena a l’escola bressol. Abans de sortir, el gerent el crida un moment als seu despatx. Li ensenya un full d’excel amb tot de números vermells que el Joan coneix perfectament, perquè els ha fet ell. Sembla que la tresoreria fa figa, la facturació no remunta i els cobraments, la majoria pendents de l’administració, se’ls han de mirar amb llarga vista.

En Joan recull les seves coses i surt de l’oficina. Agafa l’ascensor i baxa fins al pàrquing subterrani. Quan arriba a la planta -4, té la sensació d’haver fet la baixada als inferns. Sort que té un 4 x 4 per sortir-ne. A l’escola bressol se sorprenen que avui reculli la nena tan d’hora. “Ha passat alguna cosa?”, pregunta la mestra. “No, res, tot bé”, diu el Joan. “Doncs, molt bé papi. Fins dijous”.

Quan arriba al replà de casa es troba el Quique que surt esperitat. Va a recollir el nen a la guarde i fa tard. “Vaig de cul, nen”.

-Escolta, Quique. Demà faig vaga, podem anar junts a la mani, si vols.

El Quique se’l queda mirant un moment. No sap si li està prenent el número.

-No ho sé. Ja veurem. Ara resulta que a la guarde s’han cagat i fan vaga. I la Raquel ha de treballar. M’hauré de quedar amb el nen. Fas vaga tu demà?

-Sí. Si vols podem anar a la mani amb els nens. S’ho passaran bé.

-Tens raó -diu el Quique-, però gairebé ja no se’l sent perquè baixa les escales, saltant els graons de tres en tres-. Demà et dic algo, vale? Perquè pot ser que em surti un bolo, encara no ho sé, els molt mamons m’ho han de confirmar. Precisament demà.

I abans de sortir per la porta del carrer, el Quique encara crida. “Són tots uns fills de puta!”