Una trobada

2.08.2015

—Et convido a un cafè? —vaig sentir una veu que m’afuava per l’esquena.

Amb una determinació inhabitual en mi, va enretirar la cadira i es va asseure al meu costat, a la taula. Jo, d’entrada, la veritat, no em vaig reconèixer. Tenia una lluïssor diferent als ulls, un aire desimbolt i àgil, una precisió de moviments més pròpia d’aquell qui se sent plenament confiat a la vida. A més, tenia els cabells ondulats —com se suposava que jo els hauria hagut de tenir si la genètica familiar, per part de pare, hagués seguit el curs previst—, i un nombre menys significatiu de canes, o millor repartides. Tanmateix, hi havia alguna cosa al fons de la mirada, un cert aire de família inequívoc, que em va transportar vint-i-cinc anys enrere quan, en la soledat del meu llit d’adolescent, em projectava en el futur i m’imaginava amb l’edat que tenia ara mateix. I aquest moment, pel que semblava, havia arribat. Com dues línies paral·leles (o, més exactament, una línia contínua i vaiverejant, i una altra ascendent i discontínua) que no s’han de trobar mai però que, ara, per un motiu desconegut, s’han creuat en un punt concret del temps i de l’espai.

—No prenc més d’un cafè al dia —vaig contestar, pusil·lànime.

Em va mirar amb menyspreu. Qui s’ho havia d’imaginar, això, de petit. Tal com jo havia previst, ell havia assolit un notable èxit i reconeixement en la seva feina, tenia una posició econòmica confortable i s’havia casat amb la dona dels seus (i dels meus) somnis. Me’n va ensenyar una fotografia, ufanós. També em va mostrar la de dues criatures, una de cinc anys i una de quatre. Eren ben bé jo, de petit. Jo li vaig explicar que m’acabava de separar, avergonyit. Ell m’afitorava des del distanciament d’una cigarreta que xuclava amb desdeny (també fumava i, naturalment, no li feia cap mal a la salut) i un cert aire anacrònic, com el d’aquelles pel·lícules retrofuturistes que intenten predir com serà el futur basant-se en les modes del passat.

—Amb tot el que tu i jo podíem haver estat —em va etzibar.

Vaig pensar a explicar-li que ell només era fruit dels somnis d’infantesa, d’una visió idíl·lica de la realitat segons la qual el món estava fet a la meva (a la nostra) mida i havíem d’aconseguir tot allò que ens proposéssim; però en el fons, sabia que tenia raó. Si en aquell moment hagués fet allò en lloc d’allò altre, si hagués pres aquella decisió en lloc d’aquella altra, o si hagués proferit aquella frase en lloc de callar-la per sempre, probablement ara tot seria diferent. La meva vida era el resultat d’un cúmul de decisions equivocades, decisions correctes preses massa tard (o massa aviat) i una actitud general d’indolència o deixadesa (la de pensar que tindria un temps infinit o que les coses es resoldrien per elles mateixes) que ens havien conduït a una distància abissal, còsmica, entre nosaltres dos. Però, i si fóssim a temps d’arreglar-ho? Encara no havia superat el llindar teòric de la meva vida. Amb el seu ajut, li vaig dir, podria fer tot el que no havia estat a temps de fer, esmerçar tot el que no havia pogut esmerçar i arribar allà on no havia arribat.

— Ara ja és massa tard —va dir.

—Per què has vingut, doncs?

—Només volia que ho sabessis per mi.

A continuació va fer una pipada, va esclafar la cigarreta i es va dreçar en direcció al mostrador del bar. Mentre el veia allunyar-se, vaig notar un gust de culpabilitat a la gola, però també una certa compassió. L’havia condemnat a una vida de frustració, d’ombres, al marge de la realitat. Per sort, va pagar ell. És el que sol passar, segons una llei no explícita, quan a algú li va millor a la vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Enhorabona, Ramon, per aquest segon premi tan ajustat. Jo no et vaig votar, un dubte que em va sorgir en el darrer paràgraf em va fer decantar per un altre conte. No em va quedar clar el següent, dius: “L’havia condemnat a una vida de frustració…” (a l’altre jo), i dues frases després, escrius: “Per sort va pagar ell. És el que sol passar(…) quan a algú (l’altre jo, interpreto) li va millor la vida”. Home, si li va millor la vida, no pot ser una vida de frustració, oi?
    Bé, tret d’això el conte em va agradar per la idea que exposes; enhorabona de nou, Ramon.