Tardes a can Foix

3.02.2017

Als darrers cursos de la carrera vaig tenir el privilegi d’assistir, amb Jaume Medina i Miquel Desclot, a unes sessions periòdiques a casa del poeta J. V. Foix. Les visites tenien lloc, les tardes dels dilluns, al tercer pis del número 9 del carrer de Setantí, al cor de Sarrià. Convinguda la visita per telèfon, el poeta ens esperava al pas de la porta, il·lusionat de veure que les noves generacions el recordàvem. Estava a punt de fer vuitanta anys, i els reconeixements públics no li acabaven d’arribar.

J. V. Foix

Quan li vaig dir que era vigatà, em va assenyalar un quadro, surrealista, que tenia penjat a la paret. S’hi veia un carrer les cases del qual eren ulls. Aquesta era –venia a dir el poeta– la idea que ell tenia d’una ciutat com Vic. Els residents hi eren observats permanentment pels seus veïns.

El dia del seu vuitantè aniversari (el 28 de gener del 1973) els tres amics ens vam presentar al pis amb un obsequi –un gerro de ceràmica– que li vam fer a mans només d’arribar. El poeta el va acceptar i va llegir-hi, a sota, el nom de l’escultor (Serra, si no em falla la memòria). Tot seguit alçà els ulls a una lleixa on tenia més objectes del mateix estil i comentà, traient-hi importància: “El posaré al costat d’aquestes peces d’en Llorens Artigas…” Tot i això, ens va endolcir la tarda amb productes de la seva pastisseria. “Les noies de casa us duran bombons”, ens anuncià poc abans que compareguessin al pis dues dependentes i ens n’oferissin una capsa.

Una vegada ens va rebre mentre a la saleta sonava la suite núm. 1, per a violoncel, de J. S. Bach. Fent-nos-hi passar, s’encaminà decidit al tocadiscos i digué, per a ell mateix (però assegurant-se que el sentíem): “Deixa’m treure aquesta murga…” Amant de les paradoxes, ens comentava que el metge li havia desaconsellat dutxar-se amb aigua freda –costum espartà que havia practicat tota la vida– i que havia provat de fer-ho amb aigua tèbia. “Em pensava que m’hi quedaria…”, va concloure, sorneguer. En una altra ocasió ens va dir, en un perfecte decasíl·lab: “A mi, sabeu, la dona em va deixar”. Més tard vaig saber que la seva esposa, Victòria Gili, l’havia abandonat un cop va haver demostrat, davant del tribunal de la Rota, que, després de vint anys de matrimoni, era encara verge.

Foix era sexualment impotent. Potser per això era molt sensible a la baixa natalitat catalana, com el lector pot comprovar en més d’un poema seu, i, encara més, a la creixent immigració espanyola, que ens feia comprovar tot repassant els cognoms de la llista telefònica. Compartia aquesta visió decadent de Catalunya un altre escriptor, Joan Perucho, que anys més tard vaig tenir també l’oportunitat de tractar. Perucho tenia sis fills, però cap nét, i això li feia augurar un destí desfavorable als catalans de naixença.

Un dia vam demanar al poeta si tenia cotxe. Ens va respondre que n’havia tingut, però se l’havia venut perquè molts vespres, havent sopat, es trobava a Sitges (on vivia el seu amic Josep Carbonell) sense haver-hi volgut anar. Explicava també que, un estiu, a Puigcerdà –on participava en uns cursos de Filologia Romànica que impartien Antoni Comas i altres professors de la Universitat de Barcelona–, uns turistes li van demanar com s’ho havien de fer per anar a Foix, petita població del departament francès de l’Arieja. Com a Pere Calders, que en feia contes, al poeta de Sarrià li passaven coses curioses, que després transformava en petits poemes en prosa.

De vegades li demanàvem quina opinió li mereixien altres poetes catalans, llavors més coneguts i valorats que ell. Les respostes solien ser breus i contundents: “L’Espriu no ha ballat mai”, o “En Brossa vol fer com jo i no se’n surt”. I, quan li preguntàvem quin poeta jove ens aconsellava que llegíssim, ens deia, resolut: “Ovidi”.

Era un home cofat, que parlava –monologava– amb un aplom i una autoritat que no admetien rèplica. Tibat, dret com un ciri, vestit amb la pulcritud petitburgesa que treia de polleguera –potser més que els seus escrits– l’esquerrà Joan Fuster, ens rebia a l’entrada del pis amb un brot de farigola als llavis. Ens feia passar a la saleta contigua i contestava les nostres preguntes amb respostes que s’allargaven molts minuts. Li agradava que l’escoltéssim i que valoréssim la seva poesia, llavors coneguda només pels lletraferits catalanistes.

Ens regalava llibres seus, dedicats i rubricats amb una signatura que retratava perfectament el seu caràcter egolàtric. A més de donar-nos exemplars dels seus recents títols poètics (Darrer comunicat, Tocant a mà…), ens obsequià amb el volum de les seves Obres poètiques, publicat per l’editorial Nauta l’any 1964, els exemplars del qual el poeta havia anat adquirint a les llibreries de Barcelona: “Que tenen les poesies d’un tal Foix?”, deia que demanava al llibreter… Gabriel Ferrater li havia deixat el seu exemplar d’aquesta edició, on havia trobat –i esmenat– més de tres-centes errates. Això havia fet decidir el poeta a retirar l’obra del mercat, a l’espera d’una edició més rigorosa.

Alguns llibres ens els donava a condició que els llegíssim durant la setmana i els hi comentéssim el dilluns següent, quan el tornéssim a visitar. Així vaig conèixer, per exemple, una selecció dels seus articles a La Publicitat, estampada per Edicions 62, que em va sorprendre tant o més que els seus volums poètics.

Ens obsequiava també amb plaquettes de poesies seves, acompanyades d’una il·lustració escollida per ell (de la qual no volia revelar el lloc ni l’autor, confiant que nosaltres ho endevinaríem). Recordo la darrera, dedicada al seu amic Gabriel Ferrater i publicada arran de la mort del poeta, que l’havia afectat molt. És l’elegia coneguda pel seu darrer vers: “Tots hi serem, al Port, amb la Desconeguda”.

Aquelles visites eren autèntics seminaris de literatura, i em van servir per formar-me una idea d’una època i un món –la Catalunya d’abans de la guerra i de la immediata postguerra– que jo no havia conegut. Els soliloquis foixians i les lectures dels seus llibres –fins i tot l’assaig polític Revolució catalanista, que vaig llegir a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès– van ser-me d’una gran utilitat. Un dia el poeta ens va sorprendre amb una afirmació desconcertant. Ens va dir que la divisa joseantoniana que definia Espanya com una “unidad de destino en la universal” era seva (referida a Catalunya, esclar), i que el fundador de Falange Española la hi havia copiat.

Aquestes pàgines es van publicar al volum miscel·lani Joan Solà. Deu textos d’homenatge (Empúries, 2010).