Una senyora sense piano

És possible que vostè no sàpiga que el gran cineasta Luís Buñel es va casar ni més ni menys que amb una campiona olímpica de gimnàstica que, a més a més, era concertista de piano.

Potser vostè tampoc no sap que la va obligar a deixar la gimnàstica perquè no li agradava que ensenyés les cuixes. De la mateixa manera que potser li sorprendrà saber que Luís Buñuel es va vendre el piano de la seva dona per tres ampolles de cava.

Estem parlant d’una concertista i campiona olímpica. No costa gaire imaginar-se el dolor de veure’s arrencada d’unes vocacions que devien ser tan importants en la seva vida. El nom d’aquesta senyora era Jeanne Rucar.

Ella, però, va intentar que no l’oblidéssim, o com a mínim que l’arribéssim a conèixer, i va publicar un llibre, ja de gran, escrit per Mari Sol Martín del Campo. Titulat, ben significativament, Memorias de una mujer sin piano.

Però per aquelles coses de la vida, està completament exhaurit  i és molt difícil que vostè el pugui aconseguir. En canvi, també per aquelles coses de la vida, no tindrà cap problema per trobar la biografia de Luís Buñuel, Mi último suspiro, en la qual no parla —ni poc ni gens— de la seva dona.

També, per la mateixa raó, és molt més fàcil que vostè hagi vist la pel·lícula 12 años de esclavitud que Belle, una pel·lícula força més bona i dirigida per una dona, Amma Asante.

Tot això, evidentment, és per aquelles coses de la vida, per aquelles casualitats que ningú sap ben bé per què passen.