Carn de psiquiatre

24.04.2015

Paral.lelament a l’increment de la sensació d’aïllament i d’indefensió entre els ensenyants s’accentua cada cop més la percepció general que l’anomenat Sistema Educatiu és en crisi i fa aigües pert tot arreu. Impotents davant el nou perfil d’alumne, producte directe de la globalització i de tots els canvis que duu aparellats, els ensenyants aguanten en silenci i, desconcertats, es van empassant una humiliació rere l’altra… I, pel compte que els corre, tota mena de tècnics, teòrics, inspectors i psicopedagogs -molts dels quals no han trepitjat mai una aula escolar o, si ho han fet, n’han sortit rebotats- callen com a morts, mentre la casta política s’inhibeix i es camufla sota un cúmul d’estadístiques per distreure el personal i no assumir responsabilitats.

aula buida

Significativament, el conegut psiquiatra Castilla del Pino afirmava: “A hores d’ara no hi ha una professió que proporcioni tant de patiment com la de professor”. Els docents s’estan convertint en l’ase dels cops, en una mena d’escuts humans destinats tant a resistir les ires d’uns alumnes desbocats i en peu de guerra com la incomprensió i la indiferència d’un gran nombre de pares, molts dels quals ignoren el significat de mots com “responsabilitat” o “ètica” i únicament valoren allò que es pot quantificar en diner; una actitud, a més, que sol dur aparellada la conceptuació dels ensenyants -sovint amb l’ajut inestimable de la publicitat i de mitjans de comunicació- com una mena d´éssers pusil·lànimes i menyspreables, indignes de tota compassió.

Indubtablement, si l’infern existeix és aquí i ara, entre les quatre parets de moltes aules, on un o una pobre infeliç tracta de sobreviure entre una canilla mancada d’hàbits i de la més mínima disciplina, uns requisists imprescindibles per assimilar qualsevol contingut i habilitat. Una situació que va ser molt ben descrita per l’escriptor Toni Sala a “Petita crònica d’un professor a secundària”, i que amb el temps no ha fet més que agreujar-se i generalitzar-se a tots els nivells.. Sala n’apuntava com a causes la indolència i la manca de referents dels alumnes, el materialisme i la immaduresa de molts pares, la mala fe de l’administració, i la indiferència i la insolidaritat de certs docents, sovint directament proporcional al nombre de càrrecs que ostenten. No és d’estranyar, doncs, que molts mestres i professors de peu, constantment desbordats i humiliats, acabin convertint-se en carn de psiquiatra: l’estrés, la depressió, l’ansietat, l’insomni, els temors difusos, la manca d’autoestima -en definitiva, els símptomes de l’anomenat “burn out”- són malauradament d’allò més corrent. Com també, malauradament, és d’allò més corrent la subestimació per part de parents i amics del tremend desgast psicològic que, a hores d’ara, duu aparellada aquesta feina.

Com a mostra de l’actual problemàtica m’he permès aportar algunes declaracions d’ensenyants aparegudes darrerament en els mitjans de comunicació: “Una companya em va dir que preferia trencar-se una cama i agafar la baixa abans que tornar a fer classe. He vist companys amb anys d’experiència plorar a llàgrima viva”. “Hi ha classes on no existeixes. Abans hi podia haver un alumne conflictiu o dos. Ara tens tota la classe en contra quan prens alguna mesura. “Com jo, molts mestres es van quedant en el camí. No podia aconseguir que allò semblés una classe. Havia de posar-me rígida com un sergent i fer un esforç sobrehumà perquè m’escoltessin. No podia dominar la situació ni els alumnes”. “En algunes classes d’ ESO hi ha alumnes que tenen dificultats amb la lectoescriptura; d’altres rebutgen estudiar i no tenen hàbits. Si la majoria d’alumnes no estan motivats la classe es converteix en una pantomima”. “He vist nois que tracten els seus professors com a estúpids o pallassos. Alguns nois es neguen a treballar. Ja no vol fer ningú de professor. Aquesta és una professió molt desprestigiada “. A la vista dels fets, és evident que som en camí que acabi passant com al Regne Unit, on a penes resten docents natius i els han de fer venir d’Austràlia o el Carib, o com als Països Baixos, en què els anuncis demanant ensenyants no obtenen resposta i han hagut de plantejar-se la reducció de la jornada lectiva a quatre dies setmanals.

La situació és greu, força greu, i si no s’hi posa remei ens pot acabar esclatant a les mans. No podem permetre que els docents es converteixin impunement en el boc expiatori d’una societat alienada i estupiditzada d’usar i llençar, que confina els elements no productius -com menors i vells- i que menysprea el saber. Ja va sent hora -és més, és urgent- que s’iniciï un debat públic, sincer, lliure, profund, descarnat, radical…, que, lluny de dogmatismes arnats i periclitats, cerqui alternatives a l’actual desgavell. Un debat que hauria d’anar a les arrels del problema i que hauria de ser propulsat, amb la participació oberta i solidària de la resta d ela societat, pels mateixos docents. Perquè soc dels que encara pensen que, afortunadament, no tots ells responen, tal com voldrien alguns membres de certes nissagues barcelonines residents més amunt de la Diagonal, a un mateix i impersonal estereotip grisenc i submís, en una variant contemporània d’aquell exèrcit d’hieràtics guerrers de pedra que sepultats en la foscor vetllaven el cos d’un antic emperador xinès.

Si us ha interessat aquest article, també us pot agradar Ser mestre no és la panacea.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

16 Comentaris
  1. Lapidari! Una descripció immillorable de la societat actual. I és que moltes mares i molts pares apliquen fil per randa la legendària dita “Pagant, Sant Pere canta”.

  2. No puc està d’acord. Hi ha situacions com les que descrius a l’ensenyament, però no és així a tot arreu. Porto més de 30 anys de professió i hi ha moments difícils, però el clima escolar és bo i les classes acostumen a funcionar.

    • No porto 30 a la professió però sí 25, i puc constatar que efectivament hi ha hagut molta deixadesa de l’administració per mirar d’encarar conflictes i problemes permanents als centres. No treballo en un institut conflictiu, però sí ple de problemes de rendiment escolar que no s’arreglen perquè no es dota el centre dels recursos que necessita i també perquè moltes famílies s’estimen més ignorar aquest problema, fer veure que no existeix, negar l’evidència. I això sempre duu a la falta d’entesa entre docents, alumnes i pares i mares.

  3. Una desgràcia ens ha posat a tota la societat de cara a la paret. No pot ser que no responguem al problema de l’ensenyament, que ja fa anys que dura i, en efecte, hi ha molts mestres que voldrien estar malalts tot l’any per no haver de posar el peu en l’infern en què es converteixen algunes aules. Hi ha llocs que no és així, però hores d’ara ja són minoria. Tinc amics i amigues que pateixen molt, així no es pot treballar, i menys sense la complicitat dels pares, a vegades els primers ‘enemics’ dels mestres. És urgent un debat i dir les coses pel seu nom, sense eufemismes. Tots sabem que aquest és un problema real, però és tan gros que no ens atrevim a acarar-lo. Cal fer aquest pas. La responsabilitat dels fills és dels pares, però també de tota la societat, tots som educadors. O és que ho hem oblidat?

  4. Jo estic esperant alguna llei d’educació on surti la paraula ‘disciplina’ per algun lloc.
    I les direccions, haurien de prendre mesures dràstiques contra segons quins comportaments dels alumnes, cosa que no fan, més aviat al revés, ens dónen la culpa als professors de ‘no tenir prou mà esquerra’. Aviam, està clar que segons amb quin tipus de gent, per molts 13 anys que tinguin, cal alguna cosa més que mà esquerra.

  5. El que de verdad lo sienta así y esté en la línea que sugiere el artículo tal vez debería replantearse su profesión (tal vez en el ejército…)

    Está claro que cada uno elige el trabajo que quiere hacer a partir de sus posibilidades y de las opciones que le ofrece la sociedad. No es lo mismo trabajar en lo que queremos (vocación) que en lo que podemos…

    Está claro que nos podemos encotrar con dificultades, con casos difíciles. En eso consiste nuestra profesión… Los alumnos que aprenden solos, porque les gusta, porque tienen interés, no necesitan maestros…

    • Jesús Fdez,

      la vocación es un concepto religioso, para las profesiones como la medicina o la enseñanza es más adecuado aplicar el término inclinación, en este caso hacia el objeto científico en primer lugar y en segundo, al servicio a las personas. Cuando un profesional, funcionario o no, está ejerciendo a cambio de una compensación económica, lo hace en el mismo marco de deberes y derechos como aquél que no siente inclinación por el trabajo, pero debe hacerlo.
      Lo que argumentas nada tiene que ver con el artículo. No se puede mirar hacia otro lado cuando se habla con la rotundidad con que lo hace el autor del artículo, que refleja como un espejo la realidad de las aulas de secundaria. La degradación intelectual, cultural, y sobre todo, moral, campa a sus anchas en las “casas de acogida” (cito a A. Dalmases) -u otros tipos de casas- en que se han convertido los institutos. Muchas directivas, centradas en sus intereses personales, se aprovechan de la dejación de la administración y manipulan la institución con el objetivo último de mantener y mejorar sus privilegios.

      • …”como un espejo la realidad de… ¿de qué aulas? Porque yo llevo 32 años trabajando en secundaria y no he visto esas aulas que describe el artículo… (y no soy un privilegiado, he trabajado en sitios difíciles)

        Está claro que cada uno ve lo que quiere ver y, insisto, el que tenga esa visión de la enseñanza no vale para ésto. No es conveniente que se dedique a la educación, viviría más feliz haciendo otras cosas y haría un favor a la sociedad. No necesitamos maestros o profesores que traten de inculcar disciplina y crear personas que se ajusten a un patrón establecido.
        Los problemas sociales no los crean los maestros, pero sí pueden ayudar a los niños a buscar soluciones… No se puede enseñar desde el odio y el enfrentamiento (o no se enseña nada bueno). O estás a favor del alumno o no vas a conseguir resultados. El buen maestro es el que quiere a sus alumnos; a todos ellos sin diferencia. Y normalmente, tiene que dedicarse más a los más necesitados, a los que tengan problemas de aprendizaje.

        No quiero extenderme más…

  6. No deixa de ser trist que el senyor Torrent tingui amigues depressives amb tendències autodestructives com aquesta que diu que: “Una companya em va dir que preferia trencar-se una cama i agafar la baixa abans que tornar a fer classe.
    Ara que és molt pitjor que aquesta persona, en lloc de canviar de feina, romangui apaparrada a un sistema que, evidentment, fa aigües per tot arreu.
    En moltes professions hi ha gent que es queda al camí. Perquè entén que aquell no és el seu lloc.
    I és que, certament no és fàcil, sobretot si estàs contractat a un terç de jornada i t’has de desplaçar 100 quilòmetres per anar al centre cada dia. O bé si n’estàs a mitja jornada en dos centres diferents. Però sembla que això no preocupa. Barallem-nos pares i professorat, i alumnat per acabar-ho d’amanir. Barallem-nos per qui li toca fer què i, sobretot, demanem autoritat.
    Perquè sembla que no sabem que l’autoritat te l’atorguen els altres, en el nostre cas alumnat i famílies. Que de la nostra empresa, de l’administració ja sabem que ni autoritat ni respecte. Potser ens ho hem guanyat.

    Afortunadament, l’autor ens aporta solucions:
    “A la vista dels fets, és evident que som en camí que acabi passant com al Regne Unit, on a penes resten docents natius i els han de fer venir d’Austràlia o el Carib, o com als Països Baixos, en què els anuncis demanant ensenyants no obtenen resposta i han hagut de plantejar-se la reducció de la jornada lectiva a quatre dies setmanals.”

  7. No soc mestre ni tinc fills peró nomes cal observar la sortida del colegis per confirmar l’article.
    Molts pares estan sotmesos pels fill de forma,a voltes, humiliant. De pares i , ja, avis inmadurs, perquè la desgracia no ha començat ara, només s’en poden esperar legions d’inutils acivics, lluint amb arrogancia llur, incultura. Ho sento.

  8. Aquí només hi ha una solució: preparar els professors que hi estiguin disposats, per a que assoleixin un altíssim nivell pedagògic. La segona part és que sigui una de les professions més ben pagades, per damunt de qualsevol enginyer o gerent.
    Quin és el problema? Diuen que no hi ha diners per canviar un sistema que ens està portant el país a la ruina mental… No hi ha diners o el que sí que hi ha és un cúmul d’ineptituds i interessos encadenats que farà que els pobres acabin per no tenir cultura ni preparació i puguin ser cada dia més manipulables?
    Pensem-hi…
    Actuem?

  9. Estic d’acord amb pràcticament tot el que dius. Això sí: estic segura que no era la teva intenció, i ho dic més a nivell general que una altra cosa, però crec que també seria important deixar de demonitzar els alumnes, com si fossin una massa grisa i uniforme dissenyada únicament per causar problemes als docents i les famílies. Primer: hi ha molts, moltíssims alumnes que no són d’aquesta manera. Segon: els alumnes també són persones individuals amb sentiments, motivacions i problemes. L’actitud cruel de molts alumnes amb els docents és una traducció directa de la pressió social, els problemes familiars, la seva pròpia manca d’autoestima, etc. Cal entendre que el problema es troba en el sistema sencer, tot ell, i que tothom n’és una víctima. (el que comenta Jesús Fernandez m’ha semblat encertadíssim en aquest sentit: “El buen maestro es el que quiere a sus alumnos; a todos ellos sin diferencia”. Per què existeix el sistema educatiu? Doncs per fer un bé als estudiants que hi atenen, ni més ni menys. El paper del docent és el de suplir un servei social bàsic, igual que ho hauria de ser el del polític).

    Dit això, admeto que cada cop que algú em suggereix de dedicar-me a la docència m’encongeixo d’horror, recordant com de malament ho vaig passar amb alguns dels meus companys de classe quan jo anava a l’institut, i les converses que vaig tenir amb molts dels meus professors, que n’estaven veritablement farts. Així que és cert que actualment la feina de docent no és desitjable en absolut, la qual cosa és terrible, perquè en teoria hauria de ser una de les ocupacions més boniques i fonamentals de qualsevol societat amb cultura. En aquest sentit, diria que el desprestigi de la docència funciona com a termòmetre de la nostra situació cultural ara mateix.

    Potser la solució seria optar per un sistema educatiu més humà i menys semblant a un sistema penitenciari. Menys hores (perquè forçar la gent a estar-se allà dins tancada durant la meitat de la seva vida des dels 3 als 16 anys és una burrada, i no garanteix en absolut que aprenguin més; al contrari), menys deures (que tampoc no serveixen per a res, en la majoria de casos, i a més són una càrrega extra per als professors) i més aprofitar l’estona lectiva de veritat. Entre una cosa i l’altra, els alumnes poden perfectament estar-se al centre tot el matí i no haver fet més que, sent molt optimistes, una o dues hores de feina efectiva, cosa que no té cap sentit i crema tothom.

    Molts professors també es beneficiarien de poder ensenyar al centre més proper al seu lloc de residència, en lloc que els enviïn a la quinta forca. I adquirir la plaça fixa per mèrits propis, en lloc de per “antiguitat”. Saber que, si algú fa bé la seva feina, tindrà avantatges, i que, si algú la fa malament (perquè hi ha professors horrorosos dins del sistema, per experiència pròpia ho dic. Professors que en qualsevol sistema educatiu amb cara i ulls no els deixarien ni entrar a l’edifici), el posin de cul al carrer perquè algú altre que s’ho mereixi pugui ocupar el seu lloc. O poder impartir l’assignatura per la qual estan preparats, i no veure’s forçats a cobrir temes dels quals no tenen ni idea, en detriment d’ells mateixos i dels seus estudiants.

    La llista de problemes no s’acaba, però el resultat comú és sempre el mateix: tot està més massificat, hi ha menys estructura (prefereixo la paraula “estructura” a la paraula “disciplina”: disciplina em fa pensar en l’educació feixista, i això no és el que volem cap de nosaltres, oi?, no cal anar de blanc a negre), ningú no aprèn res i tant alumnes que volen aprendre com professors que volen ensenyar ho passen malament.

    És evident, com dius, que el sistema educatiu públic es troba en una decadència creixent. Diria que la raó és força evident i no ens n’hauríem d’amagar: a les classes dirigents no els interessa gens ni mica, l’educació pública, i no mouen ni un dit per millorar-la o reparar-ne els forats; és més, sempre que poden la sabotegen. Això evidentment va degradant el sistema mica en mica i l’aboca a un destí força lleig.

    M’adscric a la teva proposta de fer un debat en condicions sobre aquest tema. Encara que dubto molt que es produeixi, però si més no cadascun des del nostre costat podem intentar millorar alguna coseta i que no se’n vagi tot plegat en orris.

  10. Necessitat de recursos? Inqüestionable. Ara bé, aquests que prefereixen trencar-se la cama, que es dediquin a una altra cosa. Perquè hi ha professors i professores que, amb les dificultats i el que es troben en el seu dia a dia, se’n surten amb relatiu èxit. Per tant, potser no tota la culpa és dels nens ni dels pares ni de la globalització.

  11. Tot i tenir fonaments vàlids, l’article té un trist aire de perdedor. Mentrestant, la hipocresia creix com kefir. Com que tothom en el món educatiu necessita semblar progressista, gairebé ningú reclama una professionalitat estàndard: direcció clara, eficàcia social…

    • Algú ha comentat que aquest article “té un trist aire de perdedor”…. Sincerament, no sé on ho veu. Si explicar la realitat d’ una manera objectiva equival a ser perdedor, que el darrer apagui el llum… Arribar a aquesta conclusió és d’una simplesa tan gran com deduir que no dir res és de “triomfador” (sic). Penso que aquesta qualificació obeeix més a raons personals que a una altra cosa, a que aquesta persona -com molts ensenyants autoenganyats- ha reaccionat en veure per escrit, i intrepertar-ho com a una ofensa, coses que una autoestima mal enfocada li impedia veure, -i encara menys acceptar- i llavors, en lloc de reaccionar d’una manera reflexiva i intentant esbrinar a què obeeixen determinats fets ha optat pel camí més fácil, com és la desqualificaió de l’ altre. Ell mateix, però, es delata en fer servir un terme grat als propagandistes més aferrissats i més extrems del sistema socioeconòmic capitalista, on el suposat “èxit” es mesura en termes materials i pràctics sense anar més enllà i desproveint les persones de la seva humanitat. Com apuntava el que cal és encetar un debat no condicionat i honest, lliure d’ interferències i interessos creats. En això estem…. I també a fer -o intentar fer- una societat més transparent i menys hipócrita, amb valentía i honestedat -on ningú tingui por, a causa de descriure certes realitats, de ser estigmatitzat-, i on tinguin cabuda altres paràmetres diferents dels actualment imperants i totes les persones pugun ser justament valorades.