Una obra caiguda del cel

24.09.2016

Partint d’un fet insòlit i sense gaire sentit, Caiguts del cel retrata una situació rocambolesca: una parella troba, de sobte i sense saber-ne el motiu, un bitllet de 100 euros al terra de casa seva. A partir d’aquí, la trama és imparable: acusacions mútues, malbaratament de diners, desconfiança, obscenitat, desconcert i incertesa. Aquesta és una obra que et deixa astorat; no saps per on agafar-la. L’estructura dels breus esquetxos tampoc hi ajuda massa.

Els protagonistes de Caiguts del cel. © David Ruano

Els protagonistes de Caiguts del cel. © David Ruano

Un dels problemes principals que presenta aquest projecte escènic, que ara fa temporada al Teatre Goya després de l’estrena l’any passat al Condal, és la falta de versemblança. Sí, es pot assumir que estem davant d’un text que parteix d’elements absurds, però la combinació amb els fets factibles no acaba de conjugar gaire bé. Al final, com a espectador et costa connectar amb l’acció.

Sergi Belbel dirigeix aquesta obra faltada de ritme i dinamisme. L’humor que presenta no és d’un nivell gaire elevat. A més, la fórmula dels esquetxos no és gens encertada i dificulta, encara més, sentir-te atrapat pel relat de la trama. De fet, en dues ocasions arriben a tancar, fins i tot, la cortina mentre el públic espera impacientment un petit canvi en el decorat. La resta de canvis es limiten a fer-los amb un fos a negre de la il·luminació, un fet que trenca totalment amb la seqüencia narrativa.

Emma Vilarasau i Jordi Bosch encarnen els papers de la parella protagonista de forma correcta però, això sí, amb intervencions massa sobreactuades per part d’ell. No acaba de convergir de forma cohesionada la construcció del personatge feta per Bosch amb la de l’actriu, quelcom que hauria de ser imprescindible per obtindré el mateix registre teatral i lingüístic en els diàlegs que emprenen tots dos; sembla que hagin plantejat l’obra cadascú amb un to diferent. Els personatges d’Anna Barrachina i Àlex Casanovas, en canvi, sí que estan encertats. Tenen un punt d’exageració i absurditat correcte i necessari; tractant-se de personatges secundaris, el seu plantejament ajuda a dinamitzar l’obra. Tot i així, sí que hagués estat bé allargar les seves intervencions una mica més, ja que realment fan uns papers massa curts, i més tenint en compte que ells dos ofereixen un dels pocs factors positius de l’obra.

Aquesta adaptació del text de Sébastien Thiéry deixa molt a desitjar: falta un control més acurat dels tempos, un mínim intent per atrapar al públic, més sentit de l’acció, més versemblança i tenir més ben delimitats els elements absurds i els reals; aquesta aposta per fer una espècie de macedònia triturada no acaba de funcionar. Per sort, una vegada més, la perfeccionada escenografia de Max Glaenzel és un gran encert.