Una mateixa lògica

15.05.2012

José María Lasalle, secretari d'Estat de Cultura

 

Retallades als recursos de la Llei del cinema, manca d’espectadors a les sales i atur creixent al sector. Així es troba el sector audiovisual. Un nou pla que el faria més viable gràcies a les ajudes directes i a unes desgravacions fiscals considerables -40% mínim- s’espera per al 2013. J.Mª Lassalle, secretari d’estat de cultura, ha declarat en la conferència organitzada ahir pel Cercle de Cultura a la Pedrera, que dimecres s’aprovarà l’esborrany de la llei de mecenatge espanyola, seguint l’estela del model francès. Augmentaran els incentius i deduccions tant per a persones jurídiques com físiques. Mentrestant, un pobre 18%  en deduccions obliga a finançar amb diner públic part dels projectes relacionats amb el setè art. Fins que vam topar amb l’adversitat: Cristóbal Montoro va criticar l’excés pressupostari per tirar endavant les sèries de TVE i el mateix Lassalle afirmava no poder assumir 400 milions a l’any per apuntalar el cinema.

Però les coses no acaben aquí. Tan bon punt es publica l’article de Luis Martínez, Se acabó el cine español, a les pàgines de cultura d’El Mundo, la versió digital del rotatiu s’omple de comentaris que es congratulen de la dinàmica de finançament actual que, segons l’article, encara està resolent unes partides adjudicades l’any 2010 com a suport a l’amortització, unes ajudes atorgades per recolzar films amb clara vocació comercial i una rendibilitat assegurada. Que l’administració asseguri només pel que fa a la indústria i miri cap a un altre lloc en els altres casos és el que molestava a Martínez, però en canvi ha suscitat l’aplaudiment d’uns comentaristes que esgrimiren tota mena d’arguments contra el suport públic al cinema.

Alguns d’aquests arguments ja s’han convertit en tòpic: que si els professionals del cinema viuen de l’erari públic, que si no hi ha qualitat enlloc, que si tendeixen a rodar títols de marcat regust ideològic, que si articulen discursos massa particulars pel gust general. Amb una hostilitat marcada, cada sentència s’ha pres com una expressió del Zeitgeist que domina la relació d’un país amb el seu cinema. I alguns noms importants notaven aquest relleu en els fets. Jordi Costa sentia la necessitat de fer-se’n ressò en una crítica al Punt- Avui, i el crític d’art i curador Jorge Luis Marzo responia als atacs amb un contundent article “Que es foti el públic” al seu espai digital soymenos.

A Catalunya predomina la impressió contrària: el prestigi de la indústria del cinema viu cert auge. Hi ha una inversió notable i amb la complicitat social de l’espectador. L’ICEC aposta per l’audiovisual i l’èxit de Pa negre ho empara. Però realment hi ha una actuació tan diferenciada? Estem segurs que la mala reputació i la duresa amb què públic i administració tracten el cinema, aquí no ho repetim però amb els equipaments culturals? Xavier Bru de Sala, des de les pàgines d’El Periódico, ho descrivia molt bé: quan Lassalle diu “Que no tanqui cap museu ni cap biblioteca” significa que prioritza els equipaments i fa patir la resta de l’entorn cultural.

La conselleria ha seguit l’exemple contrari. Després de l’escàndol del Palau de la Música, les vagues al Liceu, els acomiadaments al MACBA, les dificultats de direcció al MNAC, el tema Canòdrom, ¿estem segurs que el públic no genera la mateixes reserves preocupants que rep el cinema espanyol, però dirigides als centres? Es podria replicar: no, perquè la preocupació política per solucionar els desajustos és manifesta: nou pla de museus, nous directors, traç de noves línies d’actuació, etc. D’acord, però els mètodes suggerits -mecenatge, flirtejos amb l’externalització- s’uneixen a la tendència creixent dels museus a complaure a l’espectador i generar més quantitat de visites, i per tant més ingressos i més patrocinis. Igual que el suport industrial al cinema per part d’un executiu que realment li dóna l’esquena.

¿No seguim la mateixa lògica, però dividida en dos àmbits?

Twitter Jordi Vernis: @quadernsf