Una maleta molt pesada

8.08.2017

El dia abans de Sant Joan l’Empar i la néta tornen de la platja a les 12. No tenen la pell per a romanços, elles. Les campanes de la església de Vilassar de Mar encara ressonen i la marinada triga a pujar. La dona i la nena fan camí, agafades de la mà, entre la via del tren i la Nacional II buscant el pas de vianants.

Fa estona que l’Empar observa com una silueta es va definint entre la calitja com si prengués cos un miratge. És una noia morena que porta uns pantalons curts de cuir negre i una samarreta cenyida platejada. Sembla que en qualsevol moment s’hagi de vinclar i arrossega una gran maleta amb rodetes que va saltironant damunt les pedres del camí com un gos perdut i sense nord.

Quan la té ben a prop veu que els cabells encrespats de rossa de pot li nimben la cara com si portés una aurèola. Observa con la suor llisca per l’interior dels braços escanyolits i li fa més difícil dominar la maleta.

—Deixa passar aquesta senyora, nena —fa l’Empar apartant-se tot el que pot per deixar pas en el camí estret.

—¡Gracias, señora! ¿Saben si queda lejos el Club Calipso? —pregunta la noia amb l’accent dolç d’ultramar.

—Aquí mateix, filla. Después del supermercado lo encontrarás.

Agradecida, mi amor ¡Qué niña tan linda! Yo tengo una hija tan preciosa como tú…

La dona gran i la jove es miren fit a fit mentre la nena agafa més fort la mà de l’àvia.

L’Empar deixa la bossa de la platja a terra, eixuga amb un mocador la llàgrima que rodola per la galta de la noia de la maleta i li fa un petó.

Se separen.

—Àvia, per què has fet un petó a aquesta noia que no coneixes de res?

—Perquè portava una maleta molt pesada, filla.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Un conte que és com un petit còdol rodó, perfecte i encisador. A mi també m’ha rodolat una llàgrima galta avall. Acabo de descobrir Montserrat Morera i és un plaer

  2. L’empatia per l’altra és el que sovint ens humiteja els ulls davant de situacions com la que ens acaba de mostrar la Montserrat Morera. Gràcies!