Una llengua nacional

19.04.2015

Amadeu Corbera torna a reflexionar des del seu blog, Notes de diari, sobre el debat que Toni Soler va iniciar amb la seva proposta d’eliminar els accents. Aquest cop, Corbera es pregunta: “Tan difícil és la nostra llengua que l’hem de fer fàcil?”

Gràcies a Núvol, a Vilaweb, a amics i companys, i a tota la gent que l’ha rebotat per les xarxes socials, l’escrit de resposta a la desaccentuació d’en Toni Soler ha tengut més difusió del que mai m’hagués pensat. Com diu el mateix Soler al seu blog, no sé si com a contrarèplica, el seu primer escrit volia […] alimentar el debat sobre l’ús de la llengua, i jo vaig caure en la “trampa” de debatre-hi, perquè sense ser filòleg, m’agrada la llengua catalana: és la meva eina de treball i de pensament, és la que em permet conèixer el món, la realitat, observar-la críticament; a través d’ella, estim i som estimat, em puc indignar, enfadar i que s’enfadin, flastomar, emocionar-me, ensenyar i educar; recordar, enyorar, concebre. Existir. Viure. Ser qui som.

Pompeu Fabra

Pompeu Fabra

Per tot això, no em vaig poder restitir, des d’aquest petit espai, a contestar a en Toni Soler. Però jo no li contestava sobre la seva proposta en concret de llevar els accents —encara que no m’agrada gens—, sinó sobre els arguments que donava, tan barcelonocèntrics, superficials i poc consistents. Si ara és tot una boutade per armar renou i debat sobre la llengua, benvengut sigui. Ara bé, sembla que el renou és per fer un “català fàcil”, un que s’acosti “[…] com Pitarra, al català que ara es parla […], diu en Soler.

La primera pregunta de tot això és: tan difícil és la nostra llengua que l’hem de fer fàcil? Vegem-ho. Segons les pròpies dades de la Conselleria d’Educació del Govern de les Illes Balears, les competències lingüístiques dels alumnes de les Balears en català i en castellà són exactament iguals (p. 50 i 71), i això, en un context molt complicat per la llengua, amb un govern que fa política activa en contra d’aprendre català i amb una taxa d’alumnes estrangers de les més altes de l’estat. Tan complicada no deu ser. Per molts d’aquests estrangers, africans, asiàtics, aprendre català és igual de fàcil o difícil que aprendre castellà —i per això n’aprenen—, i per aprendre a escriure’l, exactament el mateix. Català difícil?

La segona qüestió és la d’acostar la norma “al català que ara es parla”, i diu en Soler: “al carrer, [això] és un tema superat”. No sé quin català es parla ara al carrer d’en Toni Soler o de qui més digui això, perquè als Països Catalans, de carrers n’hi ha molts —i gràcies al boom urbanístic dels darrers anys, molts més encara—, però vaja, que la gent no parli en català tal com marca punt-per-punt la norma, sorprèn? Tampoc passa en francès, ni en anglès, ni en italià, ni en castellà, ni en cap altra llengua amb una norma clara. És el que sol passar amb les llengües: que tenen registres, dialectes, variacions. Hi ha gent que el parla millor i d’altres pitjor: a Barcelona i voltants, per exemple, els pronoms febles, les esses sonores o les vocals neutres estan en autèntic perill d’extinció —un drama—, mentre que al carrer on vaig néixer, tothom parla amb les esses, vocals i pronoms febles corresponents. Amb quin carrer ens quedam per acostar-hi la norma, aleshores, amb el de Floridablanca entre Villarroell i Casanova, o amb el de la Costa de l’Estació de Bunyola?

Manca de perspectiva nacional.

Als Països Catalans tenim, per desgràcia, uns lligams molt debilitats entre nosaltres, però si una cosa es va aconseguir crear i mantenir va ser un model de llengua que ens unís. Un model prou flexible, com diu Joan Veny, com per incorporar totes les parles de la llengua, i que tot i que segur que és millorable i actualitzable, com tot, ens ha permès assolir un bon nivell de desenvolupament cultural des de tots els racons del territori. La llengua ens uneix i ens enforteix, i per això aquest model és atacat constantment, perquè és el principal pilar que tenim: si cau, cau tot, caurem tots. La batalla de València era fonamentalment això, la nova Llei de Senyes valenciana hi torna a incidir; a les Balears, els defensors de les modalitats, els gonelles, com els anomenam —uns pocs elements d’extrema dreta alimentats econòmicament i mediàtica pel govern del Partit Popular— diuen exactament el mateix que en Soler sembla que proposa: fer una norma perquè els parlants “vagin decantant-se gradualment cap a formes més autòctones, ergo, populars i del carrer. L’únic que té estudis d’aquest grupet és en Xavier Pericay, el mateix que quan començà TV3 ja demanava una llengua “de carrer”, i que va acabar sent exclusivament dels carrers de Barcelona, i ara que s’ha canviat d’adreça i viu a Mallorca, insisteix en fer el mateix: ja s’ha inventat un “estàndard” local, ple de castellanades i absurditats, per fer del català de Mallorca una parla regional. La idea: que el català sigui només això, una llengua de carrer però no culta, per fer la xerradeta asseguts a la plaça però no per parlar de literatura, art, química o musicologia; una llengua patuès, sense registre formal ni capacitat per generar cultura, perquè les coses importants s’hagin de fer en castellà. Per això en Pericay serà el cap de llista de Ciutadanos a Mallorca.

El problema de fons és que ni el feixista més pintat posa en dubte que la llengua de Catalunya s’anomena “català”, així que qualsevol model proposat de llengua mai anirà en detriment de la “unitat”: sempre serà un model “català”, ningú ho qüestiona. Però a València o a les Balears, on la situació política i social és més complexa i delicada, i on només amb el topònim no ens basta per acreditar-nos com a “catalans”, encara ens veim en la necessitat d’haver de lluitar per defensar, i no precisament amb indiferència, l’actual model, precisament perquè és global, viable, útil i fàcil, i per aquesta raó és constantment atacat. I és per això ens molesta igualment que, lluny de trobar un suport clar i explícit, des d’algunes tribunes medàtiques i creadors d’opinió del Principat es posi el model en dubte amb els mateixos arguments que illencs i valencians estam cansats de combatre. Ja ens basta amb el de l’enemic com per haver de rebre també el foc amic.

Tornant a això, vol dir que en Toni Soler és gonella o un blaver? En absolut. Però aquestes seves tesis i les d’alguns altres s’assemblen perillosament a les de gonelles i blavers: aquí on ell reivindica en Pitarra, aquests altres s’aferren als escrits del Mascle Ros o les Rondaies de n’Alcover —manipulant el personatge completament—, tots exemples d’un “català del carrer”, una llengua més propera, una parla més col·loquial… I de tan propera al carrer on viuen els qui ho defensen, ens quedarà llunyana als que vivim uns carrers més enllà: del català popular de Barcelona al de Gandia hi ha un bon tros. Fent un zoom cada vegada més detallat, carrer a carrer, perdem la idea global del mapa. D’una llengua nacional. I de la seva utilitat per connectar tots els carrers, pobles i ciutats dels Països Catalans.

I si deixa de ser útil, un dia simplement la deixarem. Que és el que ells voldrien.

Etiquetes: