Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Una llengua alineada o alienada?

Què vol dir el conseller Santi Vila quan diu que ens hem d'alinear?

santi vila a l'ateneu

Hi ha una paraula que apareix sovint en els discursos del conseller Santi Vila i que a hores d’ara, després de repetir-la en contextos diversos, s’ha convertit en un dels conceptes claus de la legislatura. Es tracta del verb ‘alinear’, que Vila fa servir aquí i allà per referir-se a la necessitat de quadrar agendes, de sincronitzar el sector privat amb el públic, de compatibilitzar cultures, de cooperació entre territoris, etc. Ahir, en el discurs inaugural de la IV Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana, organitzada des de la DGPL, Vila la va tornar a fer servir per referir-se a l’oportunitat històrica que se’ns presenta als Països Catalans, on per primera vegada tenim a les Illes, al País Valencià i al Principat tres governs alineats en la defensa de l’ús de la llengua catalana. Ahir teníem una oportunitat històrica de reunir en una jornada tots els responsables de política lingüística dels diversos territoris de l’àmbit lingüístic. Si llegiu les cròniques de la Jornada de Francesc Ginabreda aquí i aquí, veureu que no hi va faltar el Síndic de l’Alguer, ni un representant de la Catalunya Nord i d’Andorra, però sí que va faltar José Ignacio López Susín, director general de Política Lingüística del Govern d’Aragó, que en el darrer moment, en lloc d’alinear-se, va quedar alienat de la convocatòria arran del conflicte diplomàtic originat per la polèmica de les pintures de Sixena. Els que el coneixen diuen que López Susín és un home de tracte exquisit i educat, però la realitat, tossuda, s’ha entestat una vegada més a demostrar-nos que l’alineació perfecta és una quimera i que per més bé que ens hi posem hi haurà sempre distàncies insalvables.

Desenganyem-nos, les polítiques lingüístiques dels tres grans territoris lingüístics no seran simètriques perquè responen a necessitats molt diferents. Si al País Valencià tot just s’aspira a una certa equitat entre les dues llengües i a les Illes encara s’està lluitant perquè el coneixement de la llengua sigui un requisit per accedir a treballar a l’administració, a Catalunya des de fa anys que es treballa per garantir la preeminència al català com a llengua oficial. Com deia ahir Francesc Xavier Vila el català al Principat aspira a ser una llengua societària, no una llengua comunitària parlada per un col·lectiu replegat en el seu idioma. Per aconseguir-ho, “les polítiques lingüístiques no s’han de fer de dalt a baix, sinó des de molts sectors i tots alhora en una mateixa direcció, altrament no podran reeixir”, deia Vila en l’acte de cloenda de la Jornada. Per superar la minorització lingüística ens cal intel·ligència col·lectiva, és a dir: saviesa, cooperació i coordinació. Segons Vila, hi ha indicis per a ser optimistes. Vivim una època de migracions febles i de certa recuperació econòmica que poden fer augurar unes condicions millors per facilitar la integració de nous parlants. El català té avui més parlants que els que tenien la nostra llengua com a inicial. “Una llengua que aprens de tan petit ja ni recordes com la vas aprendre, ja forma part de la teva pell”, diu Vila.

Francesc Xavier Vila, Marta Xirinachs i Miquel Àngel Pradilla

Francesc Xavier Vila tampoc és cec davant del deteriorament de la llengua ni de l’estrès sociolingüístic, ara que demanar un cafè amb llet en català a alta mar pot ser considerat un acte d’alta traïció digne de linxament. I aporta algunes dades inquietants: s’ha reduït el nombre de catalanoparlants que diuen que poden parlar en català amb el seu metge (400.000 menys entre el 2003 i el 2013) o amb la seva entitat bancària. Preocupant.

Amb tot, si concedim que els astres s’han alineat per tal que tres conselleries puguin posar-se d’acord sobre certes qüestions del català, és sense dubte un moment singular per a la catalanofonia, que és el terme que fa servir Miquel Àngel Pradilla per referir-se a una comunitat lingüística que en ple segle XXI malda per aconseguir la normalitat. Pradilla es qüestiona si aquesta catalanofonia, que està escapçada administrativament i desconnectada mediàticament, viu com una veritable comunitat lingüística. A l’hora de recrear aquesta comunitat, Pradilla recomana defugir els criteris identitaris, que només són garantia de conflictes, i centrar-se més en interessos reals al voltant de la llengua que ajudin a crear vincles. “Una cosa és la catalanitat i l’altra la catalanofonia”, sosté Pradilla. Francesc Xavier Vila no hi està del tot d’acord i respon que en un projecte de llengua societària com la catalana, hi ha un element identitari, que es comú, i unifica. En el cas del Quebec s’ha apostat per un model menys identitari, més basat en el pacte i l’adhesió cívica a la llengua, però després s’han trobat que comunitats més rurals i tradicionals se n’han ressentit i han accentuat la seva variant més local com a signe d’identitat.

Pradilla va acabar amb un missatge final al món polític: hem de ser capaços de lligar actituds i comportaments en una acció efectiva. En aquest sentit la defensa de la llengua per part del poder econòmic i empresarial serà clau per prestigiar la llengua. “Si som capaços de bastir consensos, crec que el futur de la llengua encara és a les nostres mans”, va concloure Pradilla.

Podeu llegir les cròniques de la Jornada de Francesc Ginabreda en aquests enllaços:

L’atracció desigual del català

D’Andorra a l’Alguer. Polítiques lingüístiques per enfortir el català

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació