Una habitació a Brooklyn

25.08.2012

Vàrem arribar molt borratxos a la porta de casa d’en Tom, no tant com per no poder caminar els cinc carrers que separaven casa seva del metro, però sí prou per no donar-li importància als dos cotxes que acabaven de xocar just davant del nostre edifici. La nit havia sigut molt llarga i un accident a les dues del matí no era gens estrany. La meva habitació donava cap al carrer, just davant del cotxe que sobtadament va començar a cremar-se.

Feia ja un mes que li havia llogat aquella petita habitació amb finestra però en Tom mai havia entrat a la meva habitació. Ell dormia a l’altra banda del pis i jo només hi anava per sortir al jardinet a llegir. Però les flames començaven a enlairar-se i tots dos vam caure al meu llit i van recolzar-nos en la finestra per veure l’espectacle. Van arribar dos cotxes de policia i una ambulància, amb les sirenes apagades, però amb els llums posats, il·luminant l’habitació.

Vaig mirar com les flames es reflectien a la cara d’en Tom mentre ell posava la seva mà a la meva cama amb un gest molt natural, igual que havia fet al bar. Vaig recordar com m’havia agafat per la cintura caminant per Canal Street amb l’excusa que no caigués. L’alcohol, el foc i les llums feien que el meu anglès d’escola pública no estigués a l’alçada de Park Slope.

-És horrible -vaig dir girant-me per veure’l. Els seus dits feien estona que m’acariciaven la cuixa.

Va somriure. No tenia clar si el somriure era perquè havien arribat els bombers o perquè estàvem cada cop més a prop. Tom era home físicament vulgar però amb molta personalitat, i en aquell moment vaig entendre com s’ho feia per tornar amb una noia diferent cada nit. M’acaronava el cabell i jo m’oblidava de les copes que m’havia pagat, la noia a qui havia donat el seu telèfon a primera hora de la nit i la col·lecció d’amants que li havia conegut en menys de 28 dies. Només volia que em tragués la roba el més ràpid possible, però estava immobilitzada, encara que notava un suau moviment fruit de les llums estroboscòpiques i el whisky.

El foc no havia minvat però la finestra ja no tenia cap interès. La porta de l’habitació estava oberta i el gat malcarat es refregava pel terra, però jo no movia un múscul del cos esperant que el Tom s’oblidés del meu horrible anglès, els meus pits petits i l’encara més petit detall que érem companys de pis. En l’instant més llarg de la meva vida, va moure la seva mà al meu entrecuix i em va agafar el coll, obligant-me a incorporar-me fins que els meus llavis vorejaven la seva boca.

En aquell mateix moment vaig fer un mig somriure que em va apropar encara més a ell, excitant-me perquè ja era del tot inevitable convertir-me en una més de les seves amants satisfetes. Però la porta del carrer es va obrir amb un estrèpit inaudit. La veu aguda d’una dona, cridant que s’emportaria allò que era seu, se’m va ficar a l’oïda. Roberta, una amiga de Tom que havia viscut uns mesos com a convidada, es va quedar a la porta mirant-nos mentre un home jove apareixia darrere d’ella. A fora, el bombers ja no feien falta: les flames s’havien apagat soles.

En Tom es va aixecar del llit i se’n va anar amb l’home per donar-li un cop de mà amb les caixes. No li vaig veure la cara perquè Roberta no treia la seva mirada de fàstic de mi, fent-me sentir bruta. Anava a dir-me alguna cosa quan el gat va saltar sobre d’ella, li va clavar les ungles al braç i li va esgarrapar la cara. Roberta i l’home van desaparèixer maleint el gat i en Tom se’n va anar a la seva habitació, mentre jo em desvestia per dormir i en Sartre, el gat, s’estirava als meus llençols.

Twitter de Marta Martínez Canal: @recandclick

Etiquetes: