Una generació de professors excepcionals

16.01.2017

Rellegeixo la biografia d’Agustí Pons sobre Maria Aurèlia Capmany i em trobo amb aquestes paraules de l’escriptora: “Penso que els meus professors de l’Institut-Escola em van salvar de mi mateixa perquè em van reconciliar amb el que jo era capaç de fer”. I no puc evitar de sentir-me gratament identificada amb ella. Vaig accedir a un sistema d’educació que, ara més que mai, entenc que se sustentava en la qualitat excepcional del professorat que vam tenir les generacions nascudes als anys seixanta. Són els professors que tot just es jubilen ara. Són els que van obrir el front de l’ensenyament en català en un temps encara de trinxeres, en un sistema educatiu amb molt pocs mitjans i on les rèmores de la llosa franquista pervivien encara entre el funcionariat més ranci i acomodat. Gosaria demanar per a aquesta generació de professors el reconeixement que es mereixen.

Foto: Alexas / Pixabay

També goso discrepar sobre l’ensenyament concertat, que tot sovint és qualificat a l’engròs, tot a un mateix sac. Sense distingir entre escoles amb vocació elitista i escoles de barri amb vocació obrerista. Són aquestes darreres les que ens van permetre rebre una educació digna als fills de famílies treballadores, perquè al meu barri, quan ens van escolaritzar, les escoles públiques eren inexistents. Després de mort el general Franco encara van haver de passar alguns anys per regularitzar mínimament el sistema educatiu, i quan es va edificar la primera escola pública del meu barri, nosaltres ja cursàvem el cicle superior de primària, per molt que ara ens sembli inconcebible. Hi havia molt barris que no tenien escoles públiques, i molts vam anar a parar a l’escola de monges que encara ocupa un lloc central en el barri, l’escola Mare de Déu de l’Assumpció, a Badalona, i allà mateix vam començar el batxillerat que anys després acabaríem a l’IES Eugeni d’Ors, al barri del costat. Una història comuna, que es repeteix als barris de moltes ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona.

A l’escola, la sort immensa de trobar-nos amb joves i entusiastes professors, eminentment demòcrates, com en Jordi Carcasó i l’Amparo Díaz, entre molts altres. Ell era un d’aquells picapedrers de les primeres classes de català en un entorn eminentment castellà. Ella va ser la meva primera professora de literatura, una assignatura que amb prou feines tenia presència a l’ensenyament primari, camuflada i sense nom en el llibre de llengua espanyola, i que reapareixia com un bolet a segon de BUP i amb la consegüent sorpresa de molts dels alumnes. Literatura? Què és això?

La primera aproximació no podia ser més adient ni més engrescadora: el full en blanc i l’encàrrec d’escriure una prosopografia, prèvia explicació, evidentment, del que significava la paraulota. Quin millor revulsiu per a una adolescent d’un barri obrer, poblat eminentment per famílies immigrants, que el repte de prendre consciència de la seva realitat, de saber qui és i, a més, de saber-ho explicar?

Una mica per casualitat i no, perquè al capdavall és la mateixa generació i havien estat companyes a la universitat, ja a l’Eugeni d’Ors em vaig trobar amb una docent excepcional, professora de literatura catalana, la Josefina Salord, ella em va acabar de reconciliar amb les meves possibilitats —que diria Maria Aurèlia Capmany. En aquells anys l’Eugeni —com l’anomenàvem nosaltres— gaudia d’un claustre de professors brillant. L’any 83, Antonio Gázquez, tutor de COU i professor de filosofia, decidí abandonar l’ensenyament desmoralitzat, perquè tal com ens confessà amb una lucidesa que ara sé premonitòria, “no li agradava cap a on anava l’ensenyament”. I tingué la gosadia d’advertir-nos que per ser qui érem ningú ens obriria portes, que tot el que féssim a la vida depenia del nostre esforç. “Ai las! Esforç”. Naturalment aleshores no vam entendre res, però estic segura que cap dels meus companys no ha oblidat aquell discurs de comiat.

Amb aquest record, que crec que és també el record de milers d’alumnes de procedència humil que es van colar per les escletxes d’un sistema educatiu a mig fer, i gràcies a una generació de professors excepcionals, voldria sumar-me ara al debat sobre la presència de la literatura en l’ensenyament. Perquè gràcies a les hores de veritable exercici literari, és a dir: de saber llegir, de contextualitzar, d’escriure, d’intentar expressar el garbuix de sentiments que dúiem a dins; alguns de nosaltres, fills del tardofranquisme, provinents dels barris massificats de vivendes de 50 m2, vam arribar a saber qui som, d’on venim i fins i tot què no volíem per nosaltres, ni volem tampoc per a les generacions futures.

Cada vegada que trobo un dels meus companys d’estudis i de barri treballant al capdavant d’una empresa emprenedora, a la Biblioteca Nacional, a un gabinet d’advocats, als Hospitals de la meva ciutat…, somric amb orgull i recordo aquella generació de grans professors, que han estat per damunt de tot, grans lectors de la vida.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Tan cert.
    Jo que sóc d’una generació anterior, vaig entrar a l’amor per les lletres a través d’una professora humil, gallega, que, és clar, ens ensenyava a escriure en castellà en aquella escola ‘nacional’, com s’anomenaven les escoles públiques d’aleshores. La reconversió a la nostra llengua l’hauria de fer pel meu compte, n’aprendria sola. Tant de bo hagués tingut aquests bons mestres que després vaig anar trobant pel camí de l’exemple. Bo i bell article, Isabel.

    • Gràcies Teresa! Diria moltes més coses! I sobre molts altres professors i professores, realment crec que som una generació amb sort en aquest aspecte.

  2. No sé on va estudiar vostè, però el professorat que jo vaig tenir als anys seixanta era incompetent i els mètodes que empreaven despòtics i violents. En tots els meus anys d’escola només puc comptar un parell de professors dels quals en conservo un bon record, la resta eren tots una colla d’endollats, vividors i amargats. Potser va tenir vostè molta sort.

    • Ah!, i de català res de res, ni un sol mot. El que sé el vaig aprendre de gran i pel meu compte. Als anys seixanta el català era a les golfes.

      • Senyor Enric, és que jo estic parlant dels primers anys setanta, jo sóc nascuda al 64.