La pel·lícula

10.11.2012

Una escena de Le prénom

 

Le prénom es présenta al públic amb el subtítol de “Comèdia de Saló”, el que aquí sempre s’ha anomenat ‘teatre de tresillo’. I la definició és força exacte, perquè Le prénom és, de fet, una transposició cinematogràfica d’una obra de teatre homònima dels mateixos directors del film, Alexandre de La Patellière i Mathieu Delaporte.

Le prénom parteix d’una premissa grotesca per fer saltar pels aires la compostura d’uns individus suposadament civilitzats. Vincent es presenta a una soirée a casa la seva germana disposat a rebentar el sopar. Anuncia que ja ha trobat nom pel fill que espera la seva dona. Mentre la dona, atrapada en una reunió de feina, no arriba al sopar, Vincent anuncia en to de facècia primer i amb un convenciment inalterable després que han decidit batejar el seu fill amb el nom d’Adolphe. La irritació que causa aquesta provocació incendiària és monumental, per més que Vincent s’esforci a matisar la diferència entre Adolphe i Adolf.

 

 

El sopar dels idiotes i Un Déu salvatge serien dos gloriosos antecedents d’aquesta obra, que es desenvolupa en la més estricta claustrofòbia. La intriga està perfectament dosificada per cops d’efecte perquè no t’adormis a la butaca. La situació, delirant en tot moment, va donant tombs per tal que una mateixa situació ens vagi revelant la immundícia de les relacions humanes des de tots els angles. Le prénom vindria a ser l’estadi anterior d’Un Déu salvatge. Si Yasmina Reza exposava despietadament la ridícula divinització a què sotmetem els nostres fills, Alexandre de La Patellière i Mathieu Delaporte ridiculitzen les ínfules que mal dissimulem a l’hora de batejar els nens. Aviat necessitarem un coach especialista en branding que ens ajudi a trobar el nom per la criatura, si no volem prendre mal. Els fills com a projecció de les nostres pretensions.

El cinema francès em resulta a vegades sentimental, pretensiosament metafísic. Poques vegades ens arriben comèdies com aquesta. I Le prénom és una comèdia francesa amb tots els ets i uts, i de tant en tant la varietat és d’agrair, immersos com estem en el gran caldo anglosaxó. Si l’humour anglès és pervers, el francès és histèric. Si els anglesos tenen tendència a la ironia i l’understatement, els francesos són més donats a la dialèctica, és a dir, a la simetria. I en aquest sentit, Le prénom respondria a aquesta grollera generalització: tot el joc de rèpliques es basa en la simetria i els esclats dels personatges són perfectament histèrics. Simetria i histèria. Per això han sabut fer jardins perfectes. Per això van fer la Revolució.

@puigtobella