Una carta

6.08.2015

Benvolgut senyor:

En resposta a la seva carta, hauria d’agrair les amables paraules que dedica als meus llibres. Però he de confessar que he llegit la seva missiva afalagat i alhora confús, dominat per allò que en anglès en diuen “mixed feelings”.

Aprecio la indulgència amb què parla del meu primer recull —Els reptes de Vladimir–, celebro que Catàleg de monstres li semblés un llibre “deliciós i intel·ligent” i m’enorgulleixen els elogis que dedica a Les mil i una (té raó quan diu que “oscil·la entre la ironia elegant i l’astracanada”, frase que defineix molt bé l’esperit d’aquesta obra). Cregui’m: saber que algú ha esmerçat el seu temps en les meves proses insignificants ja m’omple de satisfacció; encara més si la lectura ha estat plaent i ha suscitat uns comentaris tan fervorosos.

Però la seva carta ha començat a inquietar-me quan he llegit que qualifica el meu darrer treball –un volum de contes titulat Polpa– d’“obra mestra”. ¿Com pot ser que tingui vostè notícia d’aquest llibre si encara no ha estat publicat? Primer he pensat en una filtració de l’editorial, però això és improbable considerant que els meus editors són primmirats i sempre es mouen amb una prudència calculada i estratègica. Pensant-hi bé, he arribat a la conclusió que potser vostè no es refereix al llibre Polpa sinó al relat que dóna títol al recull i que, havent guanyat un premi literari, va ser publicat a la xarxa fa uns anys.

La teoria del malentès semblava resoldre el misteri, però el següent paràgraf de la seva carta m’ha abocat de nou al desconcert. Manifesta vostè el seu entusiasme per La descortesia del llamàntol. Parla d’un “estil depurat, lluny de l’encarcarament dels llibres anteriors, alliberat per fi de l’acudit gratuït i de l’enutjós joc metaliterari”. Però La descortesia del llamàntol no és pas un llibre meu! Jo mai no he encapçalat cap text amb un títol tan estrambòtic! Astorat, he consultat el google: tal com esperava, el buscador no m’ha retornat cap resultat. Cap ni un.

Com que en més d’una ocasió, en les meus contes, m’he lliurat al divertiment borgesià de comentar llibres inexistents, he seguit amb complicitat lúdica la broma d’atribuir-me l’autoria de dues obres més, la “culminació del projecte narratiu d’una vida”: L’entomòleg gasiu i Un ciri esfereït (que Internet m’ha tornat a corroborar que són títols imaginaris). De cop i volta m’ha convertit vostè en un autor prolífic!

La seva carta no hauria passat d’un inofensiu entreteniment erudit si no hagués tafanejat en la meva vida privada. ¿A què treu cap afirmar que “L’entomòleg gasiu és la resposta a un divorci traumàtic” i que “el tremp narratiu d’Un ciri esfereït és deutor de l’experiència de viure un delírium trèmens”. Insisteixo: no sóc l’autor d’aquestes obres, sàpiga que el meu és un matrimoni feliç (raonablement feliç, considerant els més de vint anys de convivència) i que el contacte amb l’alcohol el limito a alguna cervesa escadussera. La seves insinuacions no em fan cap gràcia.

Em comenta, finalment, que la seva admiració va néixer arran de llegir el conte que va fer-me guanyar el premi Núvol l’any 2015. Li agraeixo la confiança, però aquest concurs encara no s’ha celebrat. O exerceix vostè de vident o és parent del viatger mític de H.G. Wells (fet que justificaria la data –indubtablement apòcrifa– de la seva carta: 25 de juny de 2115). Però jo sóc escèptic de mena: les profecies i els viatges en el temps són una fal·làcia. Per provar-ho, em presentaré al concurs de Núvol i no el guanyaré. I deixaré que la realitat vagi esvaint, una a una, les seves absurdes prediccions.

Cordialment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. No sé si guanyaràs perquè no tinc cap bola de cristall. Però de moment, de tots els contes que he llegit és el que més m’ha agradat.

  2. Aquest conte fa pinta de voler ser una profecia autocomplida… 😉
    De moment, el que més m’ha agradat, Jordi!