Una Bíblia molt gastada

13.06.2012

Mentre em despalço en cotxe, miro d’anar repassant la vida que ja tinc feta i intento fer alguna previsió (i alguna provisió d’ànim) per a la vida que va venint. El que ofereixen a la ràdio acostuma a ser tan dolent, i el català que gasten en general és tan barroer (RAC1, horrorós quant a l’ús de la llengua; Catalunya Ràdio, gairebé tan horrorós com l’altra), que de seguida apago i rumio una estona més. Però llavors em canso de rumiar, i poso un compacte. La música de Kurt Wagner ocupa la intimitat de l’interior del cotxe: I’d like to buy a good used paperback living Bible. Dit el primer vers, me’n vaig, una altra vegada, per les branques: veig, de cop, una bíblia molt gastada, com les que deixen al calaix de la tauleta de nit en alguns hotels nord-americans, amb les cobertes de cuir o d’algun altre material resistent, de color de vi (un vi enfosquit pels anys, pel tràfec, per les mans dels pecadors que han obert el llibre), i llavors penso: has de fer sortir una bíblia com aquesta —magnífica paradoxa: entre la sublimitat de les paraules i la paupèrrima condició de l’edició—, l’has de fer sortir en la novel·la (perquè ara, sabeu, estic escrivint una novel·la). En aquests moments, tinc un personatge, una noia, que acaba d’arribar a Txèquia, a casa d’una parella de científics. Durant sis mesos estudiarà el comportament de set llúdrigues que viuen i corren en un perímetre de deu quilòmetres, en el qual hi ha una piscifactoria plena de carpes. ¿On podria fer sortir la Bíblia en qüestió? Penso jo, i mentrestant Kurt Wagner, el líder de Lambchop, ja ha acabat no únicament aquesta cançó, sinó també la següent, i jo he de frenar una mica perquè, a mà dreta, a la vora de la carretera hi ha un cartell que avisa de la presència d’un radar. Quan arribo a casa, aprofito un capítol per introduir-hi la Bíblia: una edició petita i mísera, que diu molt del pas de clients per l’hotel i del pas de clients per l’hotel més gran i internacional del món. Abans d’arribar a casa, però, he pensat en els meus fills, que s’han fet grans. ¿Deuen tenir la sensació que hi he estat prou? Ara, esclar, són adolescents, i tenen un gran (i imperiós) sentit de la llibertat. Arriba un semàfor, el primer semàfor de Vilafranca. Ja hi sóc. No me n’havia adonat, però s’ha acabat el compact (Damaged), i han tornat a agredir-me els periodistes esportius de RAC1, amb aquell català i aquella cantarella que és un insult directe a totes les coses proporcionades i raonables d’aquest món.

Publicat a El 3 de Vuit