Una batalla a/per la universitat

7.05.2017

Una petita batalla s’està lliurant a les xarxes socials. Petita en comparació a la batalla de dimensions nacionals i continentals que lliuren la Central European University (CEU) i al govern hongarès dirigit per Viktor Orbàn sobre el terreny. La guerra té a veure amb ideologies i concepcions de la identitat nacional i supranacional dels hongaresos que tenen el mateix Orbàn i el magnat Georges Soros, però té a veure també amb la llibertat acadèmica de les universitats i centres de recerca. És un cas que ens afecta més de prop del que podem pensar (ho dic pel poc impacte de l’assumpte consultant els principals diaris del país i de l’estat, on les notícies escassegen).

George Soros

Per situar una mica la CEU, es tracta d’una universitat privada amb seu a Budapest, fundada per George Soros, que compta amb gairebé quatre-cents professors d’arreu del món i forma uns mil quatre-cents estudiants a través de programes de doctorat i de màster en l’àmbit de les ciències socials i les humanitats. La CEU es va inaugurar el 1991 a Praga i es va traslladar el 2001 a Budapest com a resultat dels conflictes amb el govern dels euro-escèptics de Valklav Klaus i la CEU. Després de 15 anys a Budapest es torna a trobar en una situació similar ara amb el govern del conservador populista líder de la formació Fidesz, Viktor Orbán.

 La CEU està considerada pel Rànquing QS entre les millors 50 universitats del món en l’àmbit de les ciències polítiques, que la qualifica com una universitat amb un alt nivell en la seva activitat investigadora. Compta amb diversos professors de renom en totes les disciplines, especialment en ciència cognitiva, i un rector -Michael Ignatieff-, especialista en política i drets humans, que ha dut a terme la seva carrera acadèmica a Oxford, Cambridge i Harvard, entre altres llocs.

Deixeu-me afegir, per deformació professional, que la CEU ha estat capaç de construir en 25 anys una biblioteca de recerca amb més de dos-cents mil llibres i que està dirigida per una magnífica professional que prèviament havia estat directora de recursos d’informació de les biblioteques del Massachussets Institute of Technology: Diane Geraci.

Com a carta de presentació molt resumida crec que situa bastant de quin tipus de universitat estem parlant, però per a qui hi estigui interessat, els números d’inversió de Soros i d’altres finançadors són fàcils de trobar a la xarxa, i donen una dimensió del que representa un centre com aquest per un país de menys de 10 milions d’habitants.

Bé, el cas és que el govern hongarès ha pres la CEU com el boc expiatori en la seva creuada contra la Unió Europea (i tot allò que li sembli massa estranger) i ha portat endavant una legislació específica per ofegar la universitat transnacional (té estudiants de més de cent països) de Soros i provar de fer-la fora del país. El passat 4 d’abril l’Assemblea Nacional Hongaresa va aprovar una llei que, entre altres coses, limita la possibilitat de contractació de personal estranger per part de la CEU, obliga a definir el currículum dels programes docents conjuntament amb òrgans governamentals (una clara violació de la llibertat de càtedra) i, amb l’evident voluntat de disparar exclusivament a la CEU, obliga a les universitats amb capital estranger a tenir seu al país d’on provingui el capital. En aquest cas, com que el finançament és nord-americà, obliga la universitat a tenir una seu als Estats Units a més a més de la de Budapest. La llei és tan obertament orientada a carregar-se la CEU que ha estat batejada (i els mitjans hongaresos així s’hi refereixen) com la Lex-CEU. El resultat era d’esperar: hi ha mitjans que asseguren que l’òrgan d’administració de la universitat està considerant marxar d’Hongria i establir-se a Viena o a algun país de l’entorn seguint el curs del Danubi a l’estil de Magris.

La reacció del món acadèmic en suport als seus companys de Budapest ha estat tan contundent com la d’Orbàn en contra de Soros. Cinc-cents destacats acadèmics d’arreu del món (entre els que hi ha membres de la Universitat Pompeu Fabra com Albert Costa o Wolfram Hinzen [professors ICREA]) dels quals vint són premis Nobel, han signat una carta oberta dirigida al Ministre d’Educació Superior d’Hongria, László Palkovics, defensant la CEU i demanant respecte per la llibertat de càtedra de la institució.

La pressió, no només dels acadèmics, ha portat Orbàn a haver de donar explicacions al Parlament Europeu on, en una dura sessió el passat 26 d’abril, va rebre el suport d’altres populistes com Nigel Farage de UKIP i les reprimendes entre d’altres de Frans Timmermans, vicepresident de la Comissió Europea qui li va demanar retirar la Lex-CEU i molt especialment la del eurodiputat lliberal demòcrata Guy Verhofstadt, que li va dedicar unes dures paraules, de les que el meu cor de bibliotecari necessita destacar: “Fins on arribarà? Què serà el proper? Cremar llibres? Potser davant del parlament d’Hongria? (…) Potser els del meu escriptor hongarès preferit, Sandor Márái?”.

Viktor Orbàn

Sembla que la pressió ha tingut el seu efecte, no tant la de Verhofstadt o Timmermans, sinó sobretot les del seu propi grup parlamentari europeu, el Partit Popular, qui ha avisat a Fidesz que no comptarà amb ells entre les seves files i els deixarà sols al Parlament Europeu, cosa que ha estovat Orbàn –una mica–.

El que passa a Europa amb la CEU no és un cas aïllat ni exclusiu del nostre entorn més proper (entenent l’entorn proper com Europa). Recentment hem vist com les gasta per exemple Erdogan i com els acadèmics són el punt de mira dels dirigents populistes. Una de les mesures que va posar automàticament en marxa el president turc quan l’estrafolari cop d’estat del juliol passat va fracassar va ser anul·lar permisos de sortida del país pels investigadors i professors de les universitats turques i forçar la destitució de 1.577 degans de les universitats i centres de recerca. Al voltant de 2.500 acadèmics van ser provisionalment detinguts els dies posteriors al cop, dels quals desenes van ser acomiadats automàticament dels seus llocs de treball, i així segueixen a hores d’ara (potser per això a les mobilitzacions en favor de la CEU a Budapest s’han llegit, i aplaudit especialment, les cartes de suport dels acadèmics turcs).

Com no podia ser d’altra manera Trump també ha d’aportar-hi el seu granet de sorra, altrament no seria ell. A només dues setmanes d’iniciar el seu mandat ja va posar en guàrdia les universitats, centres de recerca i instituts de tecnologia del país per l’enduriment de les condicions d’accés i dret de residència dels estrangers que impedia que els centres comptessin amb alguns dels alumnes que havien seleccionat a nivell internacional. Com a conseqüència d’aquesta prohibició disset de les més prestigioses universitats del país van presentar a la cort del districte de Nova York un document legal sol·licitant la retirada de la mesura Trump. Les sospites que Trump pot trobar diverses i enginyoses maneres de perjudicar la universitat i la recerca americana a voluntat es fan més creïbles, si no ho eren ja prou, després que amenacés de tallar el finançament públic a la prestigiosa U.C. Berkeley per uns aldarulls que es van produir al seu campus i que van obligar a cancel·lar una xerrada que tenia previst fer Milo Yiannopoulos, un conegut agitador d’extrema dreta. Les amenaces han passat a ser ara sobre el pressupost federal per la recerca i no exclusivament per Berkeley sinó pel conjunt del sistema. I són prou serioses com perquè l’agència de qualificació Moody’s s’hagi mostrat públicament preocupada pel finançament de les beques dels estudiants.

Què passa doncs en aquest nou pseudo-ordre mundial on gent com Trump, Orbàn o Erdogan tenen el control de la situació? La nova política ansia no només controlar la justícia, les finances o els mitjans sinó que s’ha adonat que anant a les bases del pensament pot aconseguir millor fruits i un control social menys immediat però més profund. La relació entre universitats i poder ha estat sovint complexa, no és en absolut una novetat que s’intenti controlar què s’hi diu o què s’hi fa a les escoles i campus universitaris (no ens cal anar lluny en la geografia ni el temps per saber-ho). Potser la novetat és que es faci en democràcies modernes, o que pretenen ser-ho, a cara descoberta. Pensar que no passarà res greu si s’atempta contra els ciments del desenvolupament intel·lectual de la societat és d’idiotes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. (una correcció, si no sap greu)

    La darrera frase de l’article diu: “Pensar que no passarà res greu si s’atempta contra els ciments del desenvolupament intel·lectual de la societat és d’idiotes”.

    En bon català cal dir: “…si s’atempta contra els fonaments…”

    Les cases tenen fonaments, encara que per a construir-los s’hi faci servir ciment.